La contracrònica del Tour: un aeròdrom que abans va ser la conquesta dels espanyols

Ni com a regal a Miguel Induráin el dia que va fer 58 anys, el de les Carmes. No hi ha res a fer perquè va ser un llunyà 21 de juliol del 2018 quan Omar Fraile va aixecar els braços com a vencedor a l’aeròdrom de Mende, l’escenari dels triomfs dels ciclistes espanyols. De sis arribades aquí en la història del Tour, comptant la d’aquest dissabte, en tres havien guanyat corredors espanyols. A banda de Fraile, Marcos Serrano (2005) i el Purito Rodríguez (2010).

Aquest dissabte es van colar en la nombrosa fuga permesa pel Jumbo dos corredors espanyols; un català (Marc Soler) i un murcià (Luisle Sánchez). Soler no va poder entrar en el tall bo que va tenir lloc dins l’escapada. Luisle sí que ho va fer però el van trair les forces amb què va lluitar dimarts per la victòria en l’estrena alpina, en un altre aeròdrom, a Megève.

🗣️ "Gracias al equipo, porque con su ayuda poco a poco vamos encontrando sensaciones. Vamos a pasar mañana y, después del descanso, tendremos tres jornadas muy, muy duras en Pirineos, en las que puede pasar de todo" - @EnricMasNicolau #TDF2022 pic.twitter.com/ZUbhK3twRn

— Movistar Team (@Movistar_Team) 16 de julio de 2022

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

I si es fan comptes la situació és dramàtica. Són 110 etapes sense triomfs, entre el Tour, el Giro (l’últim guanyador va ser Pello Bilbao el 2019) i la Vuelta (amb la victòria a Formigal que va aconseguir Ion Izagirre el 2020). I res més a explicar en aquest aspecte. S’és a prop, es xuta al pal del Tour, se sumen llocs de podi que no valen per res i Enric Mas és allà, en el segon grup, el que lluita per quedar en el ‘top ten’ més que per ocupar un lloc al podi, que cada dia que passa sembla més clar, tot i que la primera i la segona plaça encara tinguin capítols per decidir.

    Hi va haver altres temps, en què el ciclista que aquest dissabte va fer 58 anys venia al Tour i guanyava cinc vegades, l’estela del triomf de Perico el 1988. Després va arribar Óscar Pereiro i va aconseguir una victòria que va trigar més d’un any a fer-se oficial. Va aparèixer Alberto Contador amb l’ànim de col·leccionar mallots grocs i fins i tot Carlos Sastre va aconseguir el seu Tour el 2008.