Resa per donar menjar

València, 1994. Després de cinc anys d'estudis i clausura en un convent valencià, sor Lucía Caram decideix no tornar a la seva Argentina natal -va néixer a Tucumán, l'any 1966- i viatjar al convent de Santa Clara de Manresa, on des d'aleshores conviu amb quatre monges dominiques més. «Les meves germanes de comunitat són un tresor per a mi, i em cuiden», expressa Caram. Per a totes, el plat de menjar per al pobre és oració. «Per això vaig escollir venir aquí. L'Església a Catalunya era més oberta, i l'atenció als més desafavorits era una opció al convent de Manresa», explica la que ahir va aconseguir el premi Català de l'Any. El reconeixement se l'emporten ella i les seves causes, un binomi inseparable.

«M'indignen les injustícies, les visc com a pròpies, i per això lluito i m'empipo, i no em dono treva», diu. «Estimo la vida, i la meva passió és treure creus que oprimeixen les persones», afegeix Caram, que pensa que «sense obres, la fe no és res». La seva és tanta, doncs, com les 1.400 famílies a les quals arriba manutenció de mans de la Fundació Rosa Oriol, que sor Lucía va impulsar gràcies a la implicació de qui demostra que diners i sensibilitat poden conviure en harmonia. Potser fan falta, per a això, directors i directores d'orquestra com ella, que materialitza fe i bondat en cada gest i cada pas.

Notícies relacionades

La germana del poble

Una plataforma social capaç d'aconseguir canvis

Sor Lucía Caram pot ser, per a certs polítics o religiosos, una pedra a la sabata, com Pere Casaldàliga, el Pare Manel o, a França, Jacques Gaillot, apartat del seu bisbat per emparar sense papers. Tots tres són referents per a Caram, fars que llancen raigs d'esperança des de la seva mateixa Església, quan aquesta, a vegades, sembla deserta de verdaderes pràctiques del missatge de l'amor.

Suport multicultural

El diàleg interreligiós, «el nostre fonament per a la convivència i contacte amb el món dels més pobres a Manresa, també està en la base de tot el que fem actualment», comenta sor Lucía. Dutxes per a persones sense casa, tallers en què s'ensenya a obrir-se camí cosint, horts que donen feina i aliment a qui no en té, o el Projecte Mosaic, contra l'estigma de les malalties mentals, són ara el teixit vital d'aquesta enèrgica dona, autora de llibres amb sentit i sensibilitat, i apassionada culer i cuinera. Per la seva alfombra vermella -i groga- de Català de l'Any van caminar ahir, també, totes les seves causes. En nom de cada una: «Gràcies per haver decidit quedar-te».