Menú del dia: Tres Encinas, maquinària ben greixada

Com quan confons una paraula amb una altra tot i que no tinguin gaire connexió, el lloc d’avui em recorda bastant a la visita de fa gairebé un any a El Racó de Llúria. El cas és que, empès per dos assidus del lloc, els meus estimats Shawn i Sofía, hi vaig acudir puntual un dijous avisat que no anava a un lloc dels que podríem categoritzar com a clàssics de la ciutat (tot i que després m’adonés que està perfectament posicionat per acabar sent-ho). Si no m’equivoco, no havia escrit encara sobre un menú al barri de l’Antiga Esquerra de l’Eixample, així que ens estrenarem com correspon.

Tres Encinas és un lloc ben gran, tant que allotja un ascensor, i no de menjar precisament. Que no escatima fusta ni vernís, amb parets d’obra vista (¡de la de veritat!) i estovalles de tela blanca i immaculada, com la resta del local, que està que fa goig veure’l malgrat els quilòmetres que porta a sobre.

D’aquells llocs de la vella escola que, en comptes d’haver virat i d’haver-se convertit en el que de manera carinyosa –o no– anomeno menjadora, segueixen el rumb cap a consolidar-se com a restaurants per trobar a faltar el dia que ens faltin. Que aquell dia no sigui aviat, sisplau, que últimament portem una ratxa de comiats que déu-n’hi-do.

Una de les virtuts del lloc és que els funcionen tan bé la carta (amb opcions suculentes que caldrà provar) i el menú, amb sis opcions tant de primer com de segon, que tenen el menjador pràcticament ple diàriament. I bé, dijous significa arròs, així que arròs. Mariner. Em va sorprendre que els meus acompanyants m’asseguressin que aquell no era el millor que havien provat allà, perquè a aquell arròs de menú li veig poc marge de millora: arròs solt, amb sabor de bon sofregit/fumet i amb notable presència de ‘frutti di mare’. Magnífic preludi per al segon.

Bistec amb roquefort i fetge amb ceba

Així com el primer plat era una cosa que no requeria gaire decisió, el segon va ser tot un deliciós dilema, i vaig esperar a elegir l’últim i així poder clavar –amb dissimulació, però amb consentiment– la forquilla en les eleccions alienes, quin gran plaer. Van elegir bistec amb roquefort (clàssic en desús que ben executat és una joia) i fetge amb ceba (objecte d’injusta estigmatització d’un temps ençà).

Per un moments vaig pensar que havia errat en la decisió, perquè estaven a l’altura que tots dos plats es mereixen, fins que vaig provar el meu conill amb allada, que tot just veure em va allunyar de qualsevol altra temptació. No cada dia es té l’oportunitat de disfrutar d’un plat de conill (¡que bé aniria el món si mengéssim més conill, carai!) i a sobre cuinat d’aquesta manera. Tan senzill, tendre i saborós, amb detalls com els d’uns pebrots verds que escortaven les patates fregides de guarnició.

Notícies relacionades

Menús de migdia: 5 restaurants de Barcelona per menjar bo, bonic i barat

Menú del dia: Ca l’Anglés, lluint boniques cassoles

Per a les postres, reaprofitament i sabor amb un púding amb pa abundant, però sense pesadesa. Deixeu-vos portar també per l’oferta del tercer ‘round,’ a la qual posen el mateix mim que a la resta de passis, fet que no passa amb facilitat.

En fi, som davant un menú de categoria que voreja el límit de l’autoimposat per a aquesta secció, ja que costa 14,75 €, però que val cada cèntim. I, més encara, considerant que sentir-se tan acollit pels que cuiden del lloc amb tant mim en un espai tan gran puntua (o ho hauria de fer) doble.