«El nombre de parlants del català creix, però no tant com la població»

En quin punt ens trobem?

L’origen del pla és el Pacte Nacional per la Llengua i tota la reflexió que es fa des del 2021, quan hi va haver un procés participatiu amb entitats, institucions i ciutadans. Es va replantejar com ha de ser la política lingüística del país perquè ja hi havia la consciència que les coses no anaven del tot com haurien d’anar.

A quina conclusió es va arribar?

Una de les coses més clares que es va veure és que cal actuar en tots els àmbits de la vida. A vegades hi ha la temptació d’associar la llengua només amb la cultura i l’educació, i això és un greu error. La llengua és tota la vida, l’empresa, la indústria, la tecnologia, la universitat, la recerca, les administracions, ... I es va veure també que havíem de reprendre l’eslògan «El català és cosa de tots», que té moltes virtuts. Entre altres, recordar-nos que la feina l’han de fer totes les institucions.

No es feia així?

Durant molt temps, semblava que la política lingüística només era cosa de la Generalitat. I evidentment, la Generalitat ha de donar joc, però totes les institucions i la societat civil han de fer el seu paper, perquè la llengua no depèn d’un govern a cap país del món. Els poders locals són fonamentals perquè tenen moltíssimes competències.

Quines?

Les piscines municipals, les llars d’infants, les residències, els noms dels carrers, una part del lleure educatiu, ... Els municipis han d’assumir la seva responsabilitat. Fa quaranta anys no teníem perspectiva de gènere, feies una fotografia de directius o campions i tot eren homes, i no passava res. És evident que hem incorporat una sensibilitat que ens diu que hem de ser conscients del repte de la igualtat de gènere o de la perspectiva ecològica. Fa quaranta anys ho tiràvem tot a la brossa i ara reciclem. Necessitem incorporar la mirada lingüística, perquè tota institució contracta personal, fa comunicacions, genera documentació interna, acull gent que ve de fora, ...

Cal complicitat, doncs?

Volem que els ajuntaments assumeixin una mirada lingüística, per totes i cadascuna de les coses que fan, perquè en un moment de canvi demogràfic i tecnològic tan important, o entre tots ens preocupem per la llengua o la cosa no anirà bé. La complicitat està creixent, i com en qualsevol moment de canvi de mentalitat hi ha gent que va més de pressa i altres més a poc a poc.

Cada ajuntament és un món.

El país és molt divers, Barcelona és una realitat, Tortosa una altra, el Pirineu és diferent, ... La regió metropolitana és on hi ha un nivell de coneixement més baix, però, així i tot, és un territori molt divers.

No és el mateix l’Hospitalet que Mataró, per entendre’ns?

Fins i tot a l’Hospitalet, per dir la localitat en què ens surten uns resultats més baixos, tenim diferències entre barris. Hi ha gent que diu que viu en català fins i tot en llocs on la presència del català és menor. I a l’inrevés, llocs on grates i veus que hi ha col·lectius on el català no hi és.

La vida és molt diferent de la de fa quaranta anys.

Hi ha un flux migratori molt important, unes tecnologies que ho han canviat tot, ... I una cosa i una altra interactuen, perquè abans tenies unes migracions que arribaven a un lloc i es veien envoltades bàsicament per vida presencial. Allà on anaves hi havia el català, l’havies d’aprendre. No hi havia internet, que et connecta vint-i-quatre hores al dia amb el teu país i podies estar, com passa avui dia, en una botiga mirant pel·lícules de Bollywood constantment o posant música del país d’origen. D’altra banda, internet permet que els catalans que viuen a l’estranger puguin estar més connectats amb el català.

D’un temps ençà, cada vegada que parlem del català ens posem massa pessimistes?

Jo, més que optimista o pessimista, vull dades i anàlisis serioses per veure on hem d’actuar. En l’últim quinquenni que tenim analitzat, del 2018 al 2023, cada any vam guanyar 50.000 coneixedors de la llengua, i 25.000 que la fan servir. Per tant, en els últims cinc anys, el català ha estat creixent.

Però?

Alhora, la població de Catalunya ha crescut, i ha crescut més que el creixement absolut del nombre de parlants en català. En conseqüència, hauríem de fer que les dues dades s’equiparessin. Aquest és un dels principals objectius del Pacte Nacional per la Llengua. I és un objectiu tan ambiciós que no n’hi ha cap altre equiparable, enlloc del món ni en cap altre moment de la història de la política lingüística a Catalunya. És el repte de la nostra vida, i hem de ser molt exigents.

Més parlants que ahir i menys que demà?

Estem guanyant parlants, però sovint aquests nous parlants són parlants secundaris, és a dir, que no viuen del tot instal·lats en el català, perquè són persones que venen d’una altra llengua. Tenim les taxes de natalitat que tenim. Per créixer, necessàriament ho hem de fer a partir de la gent que no el sap i l’ha d’anar aprenent, i a mesura que l’aprèn, es va incorporant a l’ús autònom de la llengua. Aquest és el repte, i no se m’acut una altra manera en les condicions demogràfiques que tenim de fer que el català avanci guanyant nous parlants.

I com ho fem?

El primer punt és que no és impossible. El segon, hem de posar la màquina a tot drap. D’entrada, hem reforçat l’oferta d’aprenentatge de català, perquè abans no podíem satisfer la demanda. El 2025 vam fer un pla de xoc per incrementar el nombre de docents de català per persones adultes. Però cal actuar en molts més àmbits, per exemple, ja ho estem fent en el món laboral. Volem que el món laboral torni a ser la fàbrica d’integració lingüística que havia estat sempre. Necessitem la complicitat dels sindicats, que la tenim, i això s’anirà visualitzant en els pròxims mesos, per aconseguir que els llocs de treball entenguin que si estàs portant gent que no sap català a la teva empresa, tens un cert deure d’ajudar aquestes persones a integrar-se a l’aprenentatge i l’ús de la llengua.

L’oci també és important. Hi ha molta feina a fer?

Hem passat a un món en què les pantalles ocupen una part molt important de la nostra vida, i per això hem creat unes beques per a creadors de continguts perquè facin continguts de qualitat en català. Això fa que qui vulgui consumir productes audiovisuals ho pugui fer, i, d'altra banda, té un impacte en la imatge de la llengua. Sovint es diu que les noves generacions no tenen referents, ... doncs els hem de crear. S’ha de fer la sensació que el català és necessari per viure a Catalunya.

Malament si ara no és així.

El català ha de tenir dos valors: el simbòlic i l’instrumental. El valor simbòlic és que aprendre català és la manera més clara de dir que vull formar part de la societat catalana. I hem de transmetre als altres que esperem que aprenguin la llengua, això s’ha de poder dir. I un element de canvi, crucial, és modificar aquest hàbit de canviar de llengua d'entrada, quan l’altra persona sembla que no t’entén, o ni tan sols això, simplement canviem quan amb qui parlem no té l’aspecte del català llatí i mediterrani clàssic.

Un vici terrible.

Durant molt temps, se’ns va inculcar la idea que el català era per casa, per les coses privades. I això ho hem de trencar. No hi ha excuses, no s’hi val a dir que com que a mi em van educar de tal manera, ... Doncs reeduquis, faci l’esforç d’aprendre, que pressuposar que l’altre no pot aprendre català és una suposició una mica desagradable, perquè l’altre també pot.

Cal aprendre a desaprendre?

El català té molts més parlants que moltes de les llengües oficials de les institucions europees. En termes demogràfics, el català té viabilitat en el món tecnològic, que és cap on anem. Necessitem creure’ns-ho i actuar en conseqüència i pensar que és bo compartir la llengua, perquè el coneixement del català va lligat a una millora de la integració social. I a una millora de la situació econòmica.

Parlàvem dels joves ...

El col·lectiu en què menys es parla el català no són els joves de 15 a 29 anys, sinó el de joves adults, de 30 a 45. Per un motiu molt senzill: és en aquesta franja on hi ha més gent que ha arribat de fora amb menys competència, menys capacitat. I sovint s’ubica en feines en què no tenen la necessitat d’aprendre la llengua ni se’ls fa notar que l’han d’aprendre. Per tant, la culpa no és dels joves.

Però consumeixen molt castellà?

És veritat que una part molt significativa de l’entreteniment del lleure dels joves arriba en castellà, però també recordem que estem en un moment d’èxit, i fa uns dies ho recordàvem a la festa d’Enderrock, de la música jove en català, en què tenim creadors de tots els estils, un increment massiu d’audiències de música en català. Els joves sovint reprodueixen el que veuen fer als seus pares, han après molt bé el castellà i quan els arriba gent de fora veuen que els pares i els avis es passen el castellà i fan el mateix i ho fan de forma intensiva. Necessitem que aquests joves, molts dels quals senten la llengua i canvien de forma automàtica, prenguin consciència de la importància d’incorporar la població que arriba de fora.

La normalitat és Oques Grasses omplin quatre vegades l’Estadi Olímpic?

La normalitat és això, i la normalitat és la festa de l’Enderrock, i tenir grups des de música urbana, fins a música d’arrel, cada any nous grups arrossegant desenes de milers de persones, festes majors de grans ciutats omplint escenaris. I aquí tornem als ajuntaments: de qui és responsabilitat que a la festa major hi hagi música en català? Si som capaços d’engegar aquest cercle virtuós, aquesta màquina de potenciar la llengua, tenim moltíssim camí per córrer i per guanyar.

No només hem de convèncer els ministeris espanyols, sinó també les grans tecnològiques.

Sí, però recordem que, justament, les grans tecnològiques no són especialment contràries a la llengua. De fet, ells fan números. Però hem de ser conscients d’on som per poder progressar. Hem fet un estudi de les 250 principals aplicacions i fa dos anys vam fer una classificació de les llengües d’Europa. Ens vam preguntar: on se situa el català? I vam fer cinc grans grups: dalt de tot, les llengües que ho tenien pràcticament tot, després venien les segones, que estan molt ben equipades, .... i aixi fins a arribar a les cinquenes. Doncs bé, el català no és a la Champions, però sí a primera divisió.

En el tercer grup?

El segon. Al costat del polonès, el neerlandès i altres llengües d’aquestes dimensions. Era l’única llengua sense un estat propi que hi era. Vam quedar sorpresos nosaltres mateixos. Recordem que Microsoft o Google des de primer moment han tingut el català. I tenim un element que ens ajuda, la intel·ligència artificial.

De quina manera?

El català va entrar malament al món de la impremta, ja que l’invent va coincidir amb un moment de retrocés del català culte, perquè s’havia creat l’imperi hispànic i la intel·lectualitat se’n va a la cort, i al llibre en català li costa remuntar. Amb la premsa passa el mateix ... hi ha qüestions polítiques entremig, no ho oblidem. Amb la ràdio passa el mateix, amb la televisió igual. Quan fa tres anys, va arribar la IA, el primer dia que tenim el ChatGPT ja s’hi podia parlar en català. Ens va semblar tan normal que no ens n’havíem adonat. Però havíem entrat en la revolució de la IA en català. Comparat amb com va arribar a internet, que fins i tot a les institucions catalanes es va dubtar si el català hi tindria un lloc, això és fantàstic.

Ajudaria que el català estigués a Europa o que no hi hagués sentències en contra de l’ús del català a les escoles.

El Pacte Nacional per la Llengua està dividit en nou horitzons, i el primer diu que el català encara no és plenament oficial de iure i de facto. De iure: el català, a diferència de les llengües de característiques similars, no és oficial a les institucions europees, però és oficial a Europa perquè encara no som un continent diferent. Per tant, el nostre repte és que l’oficialitat que ja té en un tros d’Europa, com el danès, el castellà o l’italià, la tingui també a les institucions europees. No demanem cap privilegi, només que es reconegui que hem d’acabar de completar aquesta oficialitat. D’altra banda, evidentment, necessitem que aquesta oficialitat sigui plena als territoris de llengua catalana.

Notícies relacionades

Junqueras no acudirà a l’acte de Rufián sobre el futur de les esquerres per "temes d’agenda"

Bravo: "El PP del 2026 no és Kitchen ni Gürtel"

Fa uns dies, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va anul·lar parcialment el decret del 2024 de la Generalitat que blinda la immersió lingüística a les escoles.

Potser s’ha magnificat una mica perquè el que ve a dir és que uns articles que estan recorreguts, el TSJC ha preguntat al Tribunal Constitucional si són constitucionals, i ha dit que aquests articles no s’apliquen, això ja ho sabíem. I també un missatge. Això no té conseqüències pràctiques per les escoles, perquè tenim la llei sobre la qual no n’ha dit res el tribunal i les instruccions de funcionament de les escoles d’aquest curs.