Rèquiem pel millor tallat de Barcelona

Disculpin l’apunt biogràfic, però veuran com ve al cas del que els explicaré. El meu pare no era un home a qui li agradés provar coses noves en matèria de restauració. Al contrari: era fidel a l’establiment que el tractava i servia bé; als llocs on el coneixien pel cognom. Va arribar a incloure en la seva llista un petit cafè de Pretòria, dels temps en què la meva germana vivia a Sud-àfrica.

Ajuntar els dits índex i polze de la mà li valia per fer-se entendre arreu del món: seria un cafè curt, molt curt. La seva premsa diària (El Periódico i un altre), un mini de pernil ibèric i una aigua freda. I, al cap de poca estona, un altre cafè. Qui els escriu va heretar aquesta virtut (sí, per a mi ho és). I, tot i que té les seves coses bones, també té les seves coses dolentes, com el fet que d’un dia per a l’altre et trobis que La Teva Cafeteria ha tancat. Sense previ avís; sense comiat. Acaba d’abaixar la persiana el Caffe San Marco de Major de Sarrià, al meu parer, el lloc amb el millor tallat de tot Barcelona. Però era molt més que això.

A principis d’octubre, en plena festa major del barri, el local no va obrir, indici clar que alguna cosa no anava bé. Van anar passant els dies i per temor de l’evidència vaig evitar preguntar als comerços pròxims, com el Monterrey, la Foix o Casa Joana. Retardar l’inevitable no serveix de res, així que finalment vaig exposar l’assumpte a una de les empleades del Coc de Sarrià. «Ha tancat, sí. Està en traspàs». Desànim… Mentre faig unes fotos amb el meu paquet de 300 grams de pernil dolç a l’aixelleró, passa per allà la Marta, una amiga de tota la vida. Fa gestos amb els braços. «Que fort, ¡¡han tancat!!». Ha sentit dir que potser hi posen una gelateria, l’enèsima...

Dins hi ha una escala metàl·lica i cadires amuntegades a sobre de les taules. Són de plàstic, destinades, suposadament, a substituir les de fusta del San Marco. L’únic que es mou són les manetes del rellotge de paret. Sense cartell i a les fosques. Sense anunci. Sense festa de comiat. Sense haver pres L’últim tallat. Deixin que els descrigui com era, però tinguin en compte que ho fa un neòfit en la matèria, així que no esperin una descripció massa competent. La tassa era petita, blanca, amb el logotip de la cafeteria. La mesura justa de cafè i de llet, i a la temperatura ideal. Ni prendre-te’l ràpid perquè es refreda ni que se’t faci de nit per no cremar-te. La cullereta, petita; no aquell cullerot de postres que et posen a molts llocs. Cremós, amb un gust exquisit. I amb la traca final de la llet vaporosa que quedava enganxada als costats i que et podies acabar amb el metall fred. Solia afegir-hi canyella i una mica de sucre morè. Que bo que era, carai...

¿Quin és el de vostès?

Potser no era el millor de tot Barcelona. Segur que no ho era, vaja. Si han arribat fins aquí, segurament en algun punt hauran pensat ‘aquest s’equivoca; el millor tallat és el de...’. Aquesta elecció és molt probable que tingui a veure amb la proximitat i la nostàlgia. I la família. Perquè en aquesta Barcelona alienada i gentrificadora continuem tenint llocs de referència on ens reafirmem com a veïns i ens reconciliem amb la ciutat. Pensin en això: ¿per què els agrada aquella adrogueria, aquella sabateria, aquella fleca o aquella merceria? Omplim de contingut sentimental comerços i productes perquè ens porten records. Perquè ens generen seguretat. Tot això era exactament el que em suggeria el finestral del San Marco.

Com solia fer el meu pare a la Farga de Sant Gervasi (en perill d’extinció perquè dues entitats bancàries pròximes són ara hercúlies cafeteries), jo també m’acostumava a asseure sempre a la mateixa taula, la que dona a l’enorme finestral. Si estava ocupada, m’esperava una estona, exercint una educada pressió sobre l’ocupant. Si s’havia assegut d’esquena al carrer, la situació m’enervava sobre manera, perquè el millor del San Marco (a més del tallat) era veure passar la gent, ¡¡posar-se de cara al barri!! I, de tant en tant, saludar amics i coneguts i prendre alguna cosa amb ells.

Estabulari

Els cambrers, amb l’armilla i el davantal blau; la dona molt gran, maquillada i formidable que anava acompanyava d’una cuidadora; la senyora que entrava amb el gos; la premsa a la prestatgeria circular de l’entrada; la paperera dels paraigües. I la part del darrere, un altre món, la que dona al carrer del Pedró de la Creu, on s’havien celebrat trobades literàries i solien menjar-se a petons les parelles d’adolescents. Els croissants que portaven de la Foix, les mames de l’escola italiana amb el primer ‘espresso’ del dia, el terra d’escacs, les entrevistes de feina informals, la joventut amb els apunts en època d’exàmens, l’àvia amb el net que s’omplia la cara de deliciós suís.

A Casa Joana, un altre dels imprescindibles del barri, just a sobre de la Foix, m’expliquen que la parella propietària del local, que es deixava les pestanyes rere el taulell com ho feia el personal, es va cansar. La seva filla no volia seguir amb el negoci i van decidir traspassar-lo. Pel que sembla, un fons d’inversió propietari d’una cadena de gelateries s’ha quedat amb el pastís. I diuen que ja estan treballant per obrir com més aviat millor.

Notícies relacionades

Nandu Jubany traurà partit a la seva granja de vaques amb una cadena d'hamburgueseries pròpia

On menjar plats de Jubany, Gaig, Raurich, Paco Pérez i Dani García per 6 euros

Ha tancat el San Marco i no passa res. La vida continua i és obvi que hi ha coses molt més greus. Però Sarrià ja va plorar la demolició del Bar de la Plaça fa anys, quan van reformar la plaça de Sarrià. Allà vam aprendre a jugar al futbolí i vam prendre les primeres cerveses. Després va tancar el Bar Joan, regentat per un matrimoni que era propietari de tot l’edifici. Hi servien unes braves nefastes, però eren molt bona gent i s’hi podia veure el futbol. El Bar Pau de la plaça de Sant Vicenç, amb aquell entrepà de salsitxes després de la lligueta nocturna de futbol, es va traspassar i manté el nom. Res és menys.

Sobreviuen el Tomás, un dels atractius turístics del barri; el Sotavent, un forat amb una curiosa barreja de generacions, i el magnífic Monterrey, a res, cinc metres del San Marco. No tenen el seu tallat, però allà també, si ets un habitual, ja saben el que vols. ¿Recorden la sèrie ‘Gent del barri’? Doncs això, cuidin el seu entorn de comerços i restauració. I aquests els cuidaran a vostès.