Menú del dia: Cal Bonete, supervivents a la Colònia Castells

Quan em vaig dirigir cap al lloc de trobada d’aquell dijous, no m’ho creia gaire. És a dir, sí, però no; no anava gaire convençut que fos veritat. Anava de camí a la Colònia Castells, a les Corts, lloc que abans freqüentava molt més. Essencialment aquest «abans» és el període previ a què s’executés la barbaritat d’escombrar-la pràcticament sencera i desaparegués tràgicament una bona part del patrimoni urbà barceloní, com la magnífica Bodega R. Ruiz del carrer del Montnegre i, ja més recentment, el Bar Restaurant Les Gabarres, a Entença amb Gelabert, els menús del qual es recorden amb especial carinyo.

Passa que el local veí del visitat en aquesta ocasió és una altra joia barcelonina no prou reconeguda (sempre segons la meva opinió): la Bodega Brugal. Allà vaig fer una breu però formidable estona d’espera, embadalit contemplant el lloc, mentre arribaven els meus adorats i ja, per sort, menys enyorats Carlos i Carol; amb qui compartiria taula (i estovalles individuals de paper) aquell dia. Un dijous bastant decent com a mínim.

Entrar a Cal Bonete és alimentar el trillat «anar a dinar a casa de» però amb fonament, perquè a Cal Bonete no només es reivindica la llar al seu rètol, sinó que també a la sala, perquè Cal Bonete és casa. I això es reflecteix a la cara de la resta de comensals, dels quals posaria la mà al foc que continuen sent assidus, com ha sigut sempre. I recte cap endins a formar part d’això. Com un gínjol.

Menú en què vam atacar a l’uníson l’arròs de la jornada. Si ho he de sintetitzar en una cosa relativament ràpida, us diré que el Carlos, alacantí de pro, va dir –amb mig somriure– que «l’arròs es deixa menjar» mentre els altres dos enfonsàvem per tercera vegada la forquilla amb goig. Gran notícia. En el meu descàrrec, diré que espero repetir algun dia aquest arròs amb bona costella i verd, que pot aparentar ser no gaire complicat, però el que sí que sabem és que és precís.

En els segons es va trencar la unanimitat, perquè la cosa va anar entre els ous ferrats (compte a la punta si ets puntillista perquè interessa) amb xoriço i patates; o el bistec, també amb patates. Plats dels quals costa acomiadar-se, perquè venen ganes de repetir tal com acabes i no és per gana.

Notícies relacionades

Restaurant Per Feina: una carta a preu de menú del dia

Menú del dia: Bar Restaurant Vilarrubias, un degà de Sabadell honrant la seva popularitat

Per acabar, una excepció a la gira de postres tradicionals de cases de menjars. O sí. O potser ja sí, un ultraprocessat com la Comtessa forma part del nostre imaginari gastronòmic. I amb orgull, s’entén.

Perquè els reductes gals de zones assolades pel rodet són d’estimar sempre. Però com que a sobre t’asseus en família com ho fas aquí, doncs res més a dir, senyoria.