Els 5 restaurants favorits de Sergi de Meià

«Un cafè de tota la vida, però a l’Hotel Pessets de Sort (avinguda dels Comtes de Pallars, 29). Allà, Aleix Aytés i Marta Casals fan una cuina superdivertida amb productes locals del Pallars. M’encanta, perquè sempre que hi vaig m’ho passo bé; és superdesimbolt. Hi pots entrar un dia de Carnaval i sortir-ne disfressat després d’haver menjat i begut molt bé. ¿Un plat? El pop pallarès. No et diré de què es tracta, perquè s’ha de descobrir; no en faré espòiler. Només et diré que no és pop ni peix».

«Gresca és un dels clàssics. Amb Rafa [Peña] tinc una molt bona amistat i un apreci mutu, però, més enllà d’aquesta relació, em sento bé menjant al seu restaurant (Provença, 230). Per exemple, el colomí amb gingebre i llimona és d’aquells plats que són un 10 absolut. Recordo també l’ou ‘souflée’... Plats amb aparent senzillesa, però tan ben fets... I el Gresca bar també em mola molt».

«Soc molt fan d’aquest restaurant d’Arenys de Mar (Camí Ral, 54), una casa segura. Amb Paquita [Rexach] tinc una relació molt bonica, perquè durant molts anys anava molt a esmorzar allà i tenia converses eternes amb ella. Cuinen molt bé, amb un producte sensacional, plats tradicionals, com a ara fricandó, vedella amb albergínies... I el local té aquella màgia tan extraordinària. Ella i la seva germana Lolita, que deuen vorejar els 80 anys, sempre estan al peu del canó malgrat la seva edat; és una passada. Com a anècdota explicaré que és l’únic restaurant pel qual he passat la pitjor nit de la meva vida: hi vaig entrar a dinar al migdia i en vaig sortir a les set de la tarda després de menjar 17 o 18 plats. Vaig haver de dormir assegut; semblava que m’havien inflat com un ànec; si em movia cap a davant... ufff. Va ser demencial».

«Aquest és un restaurant de la meva terra i és en un hostal (carrer de l’Església, 3). El regenta Maria Jesús Novau, que va heretar el negoci que va començar la seva àvia. Hi ha relleu: la seva filla Martina té 12 anys, vol ser cuinera i flipes amb ella. ¡Em truca per demanar-me si em pot ajudar amb la meva feina! Serà una megacrac; ho té tan clar... De fet, no hi ha cap plat que ella no provi abans de sortir a la sala, em diu la seva mare. L’any passat els vaig ensenyar a fer-ho encara millor del que ho fan, perquè tenen un potencial brutal i han fet un pas endavant: cuina casolana bona, de territori, de tota la vida, de temporada. És el Montsec al plat. Crien pollastres, cabrits, es fan la llet... Igual treballen la caça (perdiu, senglar, cérvol) que el peix ( bacallà, truita, etc.) o la brasa (conill, be, botifarra, etc.). I sempre amb matèria primera de gran qualitat. Penso en la girella (embotit de la zona a base de be i arròs) amb puré de patates, ou ferrat i trufa, que està increïble. És a només una hora i mitja de Barcelona».

«Si vas a Dinamarca, hauries de visitar Henne Kirkeby Kro (Strandvejen, 234, Henne), amb dos estrelles Michelin. És del xef Paul Cunningham, que tenia el restaurant The Paul, a Copenhaguen. Ara és a la península de Jutlàndia. Aquest britànic establert a Dinamarca és un dels cuiners que més m’emocionen. Té tants plats increïbles... És brutal. Però un que tinc gravat a foc en la memòria és el turbot del mar del Nord amb una emulsió de mantega, fonoll i llimona; tan senzill i alhora tan espectacular... No és que només sigui amic meu, que ho és i molt, és que Paul té una sensibilitat brutal que demostra en la seva cuina nòrdica d’autor amb un punt anglès. Em recorda molt Michel Bras, que era senzill, però sublim, perquè només posa quatre elements al plat, però estan extraordinàriament ben fets».