Jo en sé més que tu

Escriure sobre menjar t’ensenya que sempre hi ha algú que en sap o que creu que en sap més que tu. Fins aquí, bé. De saberuts n’hi ha hagut des que l’home és imbècil. El problema és que aquests savis d’estar per casa ara tenen xarxes i deixen constància de la seva grandesa interpel·lant-te en un post en mode ‘drama queen’. I si no contestes, si no li concedeixes els seus cinc minuts de glòria, hi insistiran com un herpes recurrent.

El saberut gastronòmic et perseguirà per les xarxes. Voldrà que et fiquis al llit entre olles i remordiments perquè és ell qui s’hauria d’estar emportant la glòria, no tu.

Els periodistes gastronòmics que escriuen receptes coneixen millor que ningú aquesta xusma. A base de llegir i llegir comentaris rabiosos en què es qüestionen ingredients, nomenclatures, el que sigui, l’autor de receptes ha desenvolupat una magnífica durícia per lidiar amb la turba d’ofesos sense acabar a 'Shutter Island '. Envejo la seva resistència.

Turba d’ofesos

I hi ha saberuts de tot tipus. Hi són els soldats de la carn, els Proud Boys dels ‘comments’ gastronòmics. Els parles de lasanya vegetal i els cauen les poques dents que els queden. Si recomanes un restaurant, algun espavilat et recordarà que en coneix un de més autèntic.

Et pot interesar

Si parles de ‘brunch’ o ‘panettones’, algun patriota enfurismat et tractarà de ‘pijo-foodie’ i et sortirà amb els esmorzars de cullera i el tortell. Que no se t’acudeixi publicar un article de sushi o hauràs de suportar el regany de l’Agència de Japonòfils Indignats perquè no has posat que aquella alga es recull en un poblet costaner de Hokkaido de tres habitants (ells han estat allà) o que l’uramaki el va inventar en realitat la CIA...

Tant de bo també tinguéssim una vacuna contra aquests bitxos.n