La crònica de la final del Mundial de bàsquet sub-19: una altra collita d’or d’Espanya

Cremava la pilota i Espanya, en una agònica pròrroga, es va fer d’or. Cremava la pilota i Espanya va viatjar en el temps per emparentar-se amb els júniors d’or que van crear una veritable revolució en el bàsquet. De Lisboa (1999) a Debrecen (2023). El fil del temps unit per una colla de joves, que sense jugar el seu millor partit, van sotmetre França (73-69) sustentats per un caràcter de ferro, recolzats en una defensa d’acer i, alhora, dominant emocionalment el rival.

És una altra collita increïble de jugadors, ja amb els observadors de l’NBA seguint el talent espanyol, sàviament dirigit per Dani Miret, un excel·lent tècnic formatiu que ja va ser campió d’Europa sub-18. Els ‘Golden Boys 2.0’, segons els ha batejat la Federació Espanyola de Bàsquet.

ON TOP OF THE WORLD. AGAIN. 🏆#FIBAU19 pic.twitter.com/aGLtkTXNsO

— NextGen Hoops (@NextGenHoops) 2 de julio de 2023

Però gens, gens comparable al que van aconseguir a Hongria en una final que pertany, i ja per sempre, a la memòria. I això que Espanya no estava al principi. Semblava fins i tot atrapada per la dimensió emocional de la final. Fins i tot sense frescor. Ni atreviment. Ja li va costar entrar en el partit, com va quedar demostrat en un equilibrat primer quart, que va acabar amb triomf parcial: 19-18

𝗖𝗔𝗠𝗣𝗘𝗢𝗡𝗘𝗦 𝗗𝗘𝗟 𝗠𝗨𝗡𝗗𝗢‼

La Selección #U19M se impone a Francia en la Final para conquistar el trono mundial 🏆

🏆 Final #FIBAU19
🇪🇸🆚🇫🇷 (FINAL | 73-69)
📷 https://t.co/PCxOKBSIvR#SomosEquipo pic.twitter.com/keSY7Tr8tv

— Baloncesto España (@BaloncestoESP) 2 de julio de 2023

I tot va ser per l’anotació de l’atrevit Jordi Rodríguez (10 punts) i la solvència d’un irregular Izan Almansa (6). O sigui, entre els dos van sumar 16 dels 19 punts anotats per l’equip de Dani Miret, amb un disgust que es va deixar veure en els temps morts al comprovar que no era la seva selecció descarada, plena d’atreviment que sobrevivia per sobre de qualsevol escenari. 

Lluitant contra el físic de França

No va millorar massa en el segon quart perquè França va apujar encara més el to físic de la seva defensa convertint cada cistella d’Espanya en un esforç extenuant. En atac res funcionava bé. ¿La prova? Amb prou feines va aconseguir 9 punts en 10 minuts, atordida com va quedar perquè no va trobar la clau per descodificar la zona gal·la, a més d’enredar-se en males decisions, que van irritar encara més Miret.

El tècnic espanyol estava satisfet perquè Isaac Nogués, el jugador de la Penya, i Sedik Garuba, el germà d’Usman que el Madrid té cedit al Cartagena, es van fer transcendents al voltant de la seva cistella. Però aquesta fiabilitat darrere es va transformar en dubtes, tensió i fins i tot por perquè França la portava al límit de la possessió.

I aquí, just aquí, la jove Espanya es confonia. Es va arribar al descans amb derrota parcial (9-11, el triomf, sense cap dubte, de les defenses) i per primera vegada se’n van anar als vestidors al final dels 20 minuts per sota del marcador: 28-29 Mentre els tècnics debatien les solucions, les estadístiques il·lustraven les virtuts (Perrin, amb 14 rebots, i Ajinca, amb 11 punts) de França, que va arribar a tenir fins a 5 punts de renda, i definien els problemes d’Espanya, especialment en els tirs lliures: 7 d’anotats de 16 intents.

«No esteu jugant amb el nostre estil»

Res va canviar en el tercer quart. «No esteu jugant amb el nostre estil», els va dir Miret als seus jugadors quan França dominava 34-39. Espanya no dominava el rebot. En aquest moment, Perrín en portava 17; tota la selecció espanyola 18. No tenia eficàcia en el tir. Ni en el joc interior. Ni tampoc en el llançament exterior. Però es mantenia en el partit gràcies a una bona defensa sustentada en el caràcter de Sergio de Larrea, el jugador del València Basket. El pilar de la reconstrucció, capaç com va ser de robar fins a 14 pilotes abans que expirés el tercer quart, presidit, com els dos anteriors, per l’equilibri.

Passaven els minuts, es consumia la final i anotar dos punts era una veritable conquesta per als jugadors espanyols. On no arribava l’encert apareixia l’empenta i el compromís defensiu per evitar que França se n’anés (41-43). I es va arribar a l’últim i decisiu quart acostant-se la selecció de Dani Miret a un escenari desconegut: 10 minuts amb un marcador ajustat, una cosa que no li havia passat en tot el Mundial.

I va aparèixer Rafa Villar

A més, estava cansada Espanya, que va entrar en una zona de terror quan se n’anava França (46-53), el màxim desavantatge. I, un altre cop, la defensa com a clau per obrir una final que se li escapava entre les mans. Si a l’inici tot va quedar dominat per la tensió, doncs al final encara més, descobrint en aquests moments la millor versió en atac d’Espanya, que va fer 22 punts forçant la pròrroga gràcies a la valentia de Jordi Rodríguez, un jugador a qui la pilota no li crema a les mans. Més aviat disfruta amb la pilota quan més calenta està.

Notícies relacionades

Viatjar a un lloc obscur

El Mundial de bàsquet: Alemanya s’instal·la al cim del món

I on no arribava ell apareixia Rafa Villar, el base del Barça que va jugar cedit a Lleida. El colós a què es va aferrar l’equip de Dani Miret per transitar amb orgull i eficàcia per la pròrroga gràcies a la defensa que va anul·lar França: possessió esgotada, línia trepitjada, passos, error en el tir i una altra fallada. O sigui, quatre possessions gal·les llençades a les escombraries, tot i que, en realitat, tot va néixer de l’esperit i caràcter d’Espanya.

Va plorar emocionada perquè havien construït un pont amb el temps. De Lisboa, amb Navarro, Pau Gasol, Felipe Reyes, Raúl López, a Debrecen, amb Jordi Rodríguez, Izan Almansa, Isaac Nogués, Rafa Villar... De Portugal a Hongria per tornar a trepitjar el cim del món.