6 reflexions sobre el moment arquitectònic de Barcelona

Món hiperglobalitzat

Per a Alessandro Scarnato, florentí establert a la ciutat i professor a la Politècnica, la principal diferència amb el congrés de fa 30 anys és que el món és avui hiperglobalitzat. Si a mitjan 90 l’arquitectura de països del Pròxim Orient, l’Àfrica o Europa de l’Est era "anecdòtica", avui hi ha exemples d’"excel·lència" a tot arreu, de Grozni (Txetxènia) a Lagos (Nigèria) o el Vietnam. "Ja no hi ha una centralitat, però Barcelona continua sent focus d’interès i atracció. És una ciutat on el debat no ha parat de créixer. Fixa’t en la intensitat amb què s’ha discutit sobre les superilles, amb vehemència, a tots els nivells: el ciutadà, a la Universitat, la professió, la política... Això és positiu perquè revela interès. La vitalitat i densitat del debat és molt superior a la de fa 30 anys", explica.

El corrent principal que marca la capitalitat de l’arquitectura té a veure amb la recuperació i reforma urbana. "Ja no es tracta de créixer, sinó de millorar. El que més interessa fora de Barcelona són les intervencions sobre la ciutat existent", assenyala Scarnato. Fins i tot la indústria privada, que és una mica més refractària a actuacions no excessivament visibles, s’ha afegit a un corrent impulsat pel públic l’última dècada. N’és l’exemple més recent l’antiga seu de Telefónica, el nou Edifici Estel. "Fa 20 anys s’hauria comprat l’edifici, s’hauria enderrocat i s’hi hauria construït una cosa nova, i en canvi s’ha optat per rehabilitar-lo. Fins i tot les superilles són una mena de rehabilitació: no és un urbanisme de tabula rasa i construir nous carrers, sinó d’arreglar el que ja tenim. És una posició aparentment més discreta, però plena de projectes que interessen molt a fora, més que no sembla".

Reformar, millorar, densificar i reciclar és precisament la filosofia del despatx del qual es parla més els últims mesos, Harquitectes. L’estudi de Sabadell ha guanyat en solitari els concursos per a la transformació de l’antiga Foneria al Centre d’Art Digital de Catalunya, i per a la rehabilitació del Teatre Arnau, al Paral·lel. I associat temporalment amb els suïssos Christ & Gatenbein, firmarà l’ampliació del Macba i del MNAC. "El seu cas és emblemàtic perquè és un despatx petit davant de les grans firmes internacionals. Posen el focus en el que ja hi ha i és local. Fins i tot quan fan construcció nova la fan d’una manera que no sembli tampoc excessivament nova", resumeix Scarnato.

"Responsabilitat"

Per a Benedetta Tagliabue, "la capitalitat és una oportunitat per recordar que l’arquitectura no consisteix únicament a construir edificis, sinó a construir ciutat. I això vol dir tenir cura dels espais on les persones es relacionen". Al Taller d’Arquitectura, fundat per Ricardo Bofill, creuen que la cita és un reconeixement "però també una responsabilitat". "Barcelona ha construït un relat arquitectònic molt potent durant dècades i el risc és viure d’aquest relat. Hem de ser crítics amb nosaltres mateixos; si no, serà només un programa cultural". També remarquen que després d’anys de "transformació expansiva", el focus més "rellevant" avui és a l’habitatge social. "Avui la ciutat no s’expandeix; es reestructura sobre si mateixa. Aquests moments d’intensitat arquitectònica depenen de cicles econòmics i alineacions polítiques que rares vegades coincideixen. És per això que, probablement, sí que som al davant una finestra excepcional".

Tagliabue coincideix amb el "moment de responsabilitat". "Hi ha excel·lents projectes en marxa o que ja estan acabats, com la intervenció en el carrer de Consell de Cent o el parc de les Glòries. Crec que molts d’aquests projectes van en aquesta direcció: enfortir el teixit urbà, restituir la vida al carrer, tornar el carrer a les persones i renaturalitzar-lo". Héctor Mendoza i Mara Partida, de Mendoza i Partida, opinen que s’ha passat "de l’arquitectura espectacle a una altra de més quotidiana, climàtica i centrada en la qualitat de vida. Barcelona redefineix el seu model urbà".

En ple debat sobre mobilitat, comerç i habitatge, aquesta parella d’arquitectes espera que aquest 2026 serveixi per reflexionar sobre "quina mena de ciutat es vol projectar cap al futur". Scarnato recorda que continuem tenint un problema complex amb els fons d’inversió, que no tenen intenció de "fer ciutat". "Barcelona és víctima d’aquesta dinàmica i encara no ha trobat la fórmula, però almenys es comença a veure el problema amb una certa claredat". Al despatx Peris Toral (especialistes en construcció amb materials de baixa empremta com la fusta o la terra i guanyadors el 2024 del premi RIBA que concedeix The Royal Institute of British Architects) destaquen que els últims anys s’ha impulsat "promoció pública de qualitat, concursos que prioritzen la sostenibilitat, i models cooperatius o de cessió d’ús. L’habitatge es concep no solament com a producte immobiliari, sinó com a eina per abordar densitat, transició ecològica i noves formes de vida col·lectiva", resumeix.

Per a Enric Batlle, de Batlleiroig, la capitalitat servirà de "revulsiu". El seu soci, Joan Roig, ha comissariat l’exposició Els nous realistes, que es pot veure al DHUB, sobre la generació d’arquitectes postcrisi econòmica del 2008. Ell en presentarà una sobre Nicolau Maria Rubió i Tudurí, un dels primers paisatgistes de la ciutat, director de Parcs i Jardins i responsable de l’obertura de la Diagonal durant la República. També ultima l’exposició Les set vides de la Casa Moratiel, una de les joies del moviment racionalista dels 50 a Esplugues de Llobregat.

"Som una societat molt negativa i no ens solem creure l’interès que despertem. Amb la quantitat de crisis econòmiques, sanitàries i polítiques que hem tingut... i la gent continua volent viure a Barcelona i les empreses internacionals tenir la seu al 22@", apunta Batlle, darrere del nou barri que es construeix a l’antiga fàbrica Mercedes.

"És cert que no podem construir a Collserola, al mar, al Llobregat ni al Besòs, però crec que les ciutats creixen ara sobre si mateixes. La regeneració urbana és la base de molts dels nostres projectes. I si l’Administració fa coses, els privats les segueixen i regeneren llocs que per a mi són igualment Barcelona, com ara Sant Cugat, Viladecans i Sant Adrià. Allà, per exemple, estem dissenyant les noves quatre seus de marques d’Inditex que s’aixecaran al costat de les Tres Xemeneies. Barcelona, en realitat, és una ciutat de 5 milions d’habitants".

Notícies relacionades

Veïns de Nou Barris reclamen una piscina pública prevista fa 40 anys i encara pendent de construir-se a Barcelona

Una escola i els veïns que van rescatar el Jardí del Silenci de Gràcia pugnen per la seva reforma

Recanvi generacional

A Batlleiroig hi treballen unes 200 persones. És un despatx gran per a Barcelona, amb una tendència a l’"atomització" que fa que la majoria de despatxos siguin petits. "Això dificulta les oportunitats de feina en el context internacional, en què de vegades és difícil competir", reconeix Batlle. "De feina n’hi ha, perquè la gent ha de viure en llocs, però sí que hi ha una certa precarietat a l’esglaó més baix de la professió. Als despatxos petits els costa més sobreviure", admet. Mendoza i Partida coincideixen en el diagnòstic: "Hi ha un clar recanvi generacional: molts estudis joves amb capacitat conceptual i sensibilitat urbana, però amb estructures petites i menys múscul financer o experiència en grans infraestructures".