¿Els postulats cruyffistes tenen vigència a la pissarra?

El seu futbol estava fet d’aforismes que sempre contenien la veritat. El seu primer any al club va ser rígid i extremadament dur, ja que va intentar que cada jugador entengués quin paper tenia en aquell sistema. Els jugadors no s’havien de moure gaire, sinó que havien d’entendre la posició.

Per això va explicar després del seu debut que el millor havia sigut Txiki Begiristain, per a sorpresa de tothom, ja que l’extrem basc havia obert el camp sense gairebé tocar la pilota i, segons l’astre neerlandès, "l’únic que m’ha fet cas". ¿Els sona d’alguna cosa?

Al cap d’uns anys, el 2011 en concret, Juanma Lillo explicava davant el món que Pedro Rodríguez havia sigut la clau de la final de la Champions League en un equip que va tenir Xavi i Messi en suspens. Semblava una blasfèmia. Però Juanma aplicava la mirada de Cruyff. Pedro, en allò d’obrir el camp i no moure’s si no feia falta, era un escollit, i segons aquella mirada eren aquests conceptes els que donaven espai i temps als millors, que jugaven per dins.

L’amplitud

Aquella obsessió malaltissa del Johan per automatitzar unes idees i que després permetessin al jugador interpretar partint d’elles va portar conceptes com l’amplitud i jugar a pocs tocs a un altre nivell de rellevància, com si posés al centre del debat futbolístic, i de forma perenne, les seves idees.

Hansi Flick s’ha declarat un entrenador profundament cruyffista. Els seus partits i el Dream Team inspiren l’alemany. I hi ha un nexe entre els dos. Cruyff defensava d’una manera atípica, amb molt pocs efectius en última línia, cosa que en aquella època era contracultural, ja que fins al 92 no hi havia cessions i no tenia sentit pressionar el porter. N’hi havia que dubtaven d’aquell sistema i situaven jugadors més ofensius i amb bon peu a tancar al darrere. La lògica del Johan és la d’una ment preclara, que anticipa.

Consumació total

Flick té aquest gust per l’extrem, en el seu cas utilitzant el fora de joc semiautomàtic com a motor, situant la línia no només molt amunt, sinó buscant provocar els fores de joc a tall d’avantatge. ¿Quantes vegades s’ha qüestionat el fora de joc com a interruptor dels mals partits? Flick, com el Johan al seu dia, parteix d’una mateixa premissa: divertir-se i portar les virtuts a una consumació total. ¿Si els meus defenses no són bons a l’àrea i els meus migcampistes no saben defensar centrades, per què els he d’ensenyar això? No ho va dir el Hansi, però si Johan Cruyff parlés en boca seva, parlaria així.

El jugador intercanviable

Notícies relacionades

Jorge Valdano: "En Johan era un ‘genialoide’ que va canviar la cultura derrotista del Barça"

Els altres ‘fills’ del Johan

Es veu en Vincent Kompany i el seu Bayern. El belga va declarar que és un fan del Johan i estudiar-lo a fons i el seu equip abraça un concepte clau de Cruyff: el jugador intercanviable. El Johan canviava els futbolistes de zona, fins i tot si abans no havien trepitjat mai aquesta posició, per pura lògica de geni, convençut que el futbolista resoldria el problema a la seva manera, sense necessitar-ho excepte per a dubtes concrets. Era un mentor. Kompany abraça aquest futbol expansiu però estudiat, d’intercanvis, de jugadors permeables i posicions que es buiden per ser ocupades per un altre futbolista, en aquest joc infinit de passades amb què Cruyff somiava.

El cruyffisme continua ben viu avui dia d’una manera molt més cultural i molt més vivencial que no pas tàctica. Ser cruyffista el 2026 no equival tant als dogmes del Johan (amplitud i el 3-4-3, per exemple) com a la manera de percebre i de sentir el joc. Aplicar-lo està només a l’abast de qui va néixer sabent la veritat.