La nova Diagonal redescobreix la Casa Planells

Es va celebrar el 2019 l’Any Jujol perquè es complien en aquesta data els 140 anys del seu naixement i els 70 de la seva mort. Va ser una commemoració en què van participar 15 municipis, capitanejats per Sant Joan Despí, on són algunes de les seves més notables obres. Però va ser una cita cultural de la qual, incomprensiblement, es va despenjar Barcelona, ciutat en què es practica un monoteisme gaudinià que voreja l’integrisme.

Hipnotitzats per Jujol

És tot un disbarat segons l’opinió de tots els que han quedat hipnotitzats per les obres de Jujol, perquè en el gremi no són pocs els que, com Arturo Frediani, opinen que "és una figura gegant que es menja qualsevol arquitecte, el segon millor, per davant de Josep Puig i Cadafalch i Lluís Domènech i Montaner, és Jujol". O, com va plantejar Diego Alberto Rodríguez Lozano en una tesi doctoral de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), en un gegant elogi a aquest edifici del 332 de la Diagonal: "¿Com aconsegueix una casa així, anacrònica, construïda amb materials pobres, aïllada de qualsevol moviment d’avantguarda, convertir-se amb el pas dels anys en l’únic símbol de modernitat de la ciutat durant el primer lustre dels anys 20 i fins i tot ser emparentada per alguns amb l’arquitectura expressionista alemanya?".

De vegades es recorda l’anècdota perquè ell mateix, John Malkovich, l’ha comptat en més d’una ocasió i, clar, com a actor que és, ha captivat el seu públic. Sortia de visitar la Sagrada Família i al passar per davant de la Casa Planells (que en realitat no està a més de dos carrers de distància i ni així rep a penes visites) quan es va quedar atònit. Va ser un enamorament sobtat, perquè des d’aleshores és, podria dir-se, un predicador de l’obra de Jujol.

L’univers jujolià, per poc que un s’hi submergeix, és insondable, i s’hi dedica des de fa pocs anys la Càtedra Jujol de l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (UPC), que dirigeix la professora Isabel Zaragoza, a explorar tota la seva profunditat. Un bon exemple és l’assignatura que aquesta càtedra imparteix a l’ETSAB sobre arquitectura sostenible i art reciclat, matèria en què el pare de la Casa Planells era genial. No en va se l’ha considerat un antecedent de l’arte povera italià o, en altres ocasions, el modernista dels menys adinerats, perquè Gaudí va treballar per a les grans sagues catalanes i Jujol, en canvi, per a gent que feien un enorme esforç al contractar els seus serveis, com Pere Negre, l’hereu d’una masia de Sant Joan Despí que es va comprometre a pagar-li les obres de reforma de la seva finca amb els beneficis anuals de les seves collites de vi, de manera que cada part dels treballs, que van durar tres lustres, té un segell amb el seu any.

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Però aquestes etiquetes arte povera o modernista atípic, són insuficients per encasellar la Casa Planells, empresari de la construcció i company d’excursions de Jujol, que va comprar un solar a la cantonada de Sicília amb la Diagonal quan aquesta avinguda, més enllà del carrer de Roger de Llúria, era llavors un espai per definir. A la seva manera, aquella finca, que ni Evelí Planells ni Jujol van poder acabar perquè al primer no li va arribar el pressupost disponible, va ser al seu dia una fita que assenyalava, entre camps de cultiu i solars erms, on era la Diagonal. Si avui es passeja per aquest tram acabat de reurbanitzar, val la pena posar-se d’esquena a Fort Pienc i viatjar amb la imaginació a 1924, quan a la dreta s’intuïa la silueta de la Sagrada Família tal com Gaudí l’estava construint i a l’esquerra, a només 250 metres, Jujol deixava en herència a la ciutat aquesta gran obra.

Tot just començar el segle XX, el modernisme més reconeixible de la ciutat ja estava dret. És a dir, quan durant la Primera Guerra Mundial Barcelona es va convertir en el refugi de les famílies europees que s’ho podien permetre, l’Illa de la Discòrdia, la Casa Milà i la Casa de les Punxes, per citar tres exemples, ja caracteritzaven aquesta ciutat. Acabada la Gran Guerra, passarien coses arquitectònicament realment xocants, com que amb només un any de diferència s’estengués al carrer del Bisbe un impostadíssim pont gòtic que tothom retrata com si fos una antiguitat (és de 1928) i el 1929 els barcelonins tinguessin l’oportunitat de treure’s al futur gràcies al pavelló que a Montjuïc va aixecar Mies van der Rohe. En aquest context de tot val Jujol va aconseguir ser el que en ell era habitual, un cas a part.