Consell de Cent, una muralla per als cecs

Aquest nou bulevard anomenat Consell de Cent, carrer, al final d’una duríssima batalla política, celebrada pels barcelonins, votada a peu dia rere dia per milers de persones, és no obstant un mur invisible i infranquejable per als aproximadament 4.000 cecs que viuen a Barcelona. La seva esmena és a la totalitat. No és que la balança dels peròs estigui inclinada lleument del costat del suspens, és que directament el plat està a terra. "Les superilles són superperilloses", diuen. El que a continuació llegiran és el relat d’una cita amb Anaïs García i Enric Botí, invidents en grau màxim. Ella arriba sense la Cometa, la seva gossa guia, no per buscar el més difícil encara, sinó perquè avui la té a la perruqueria. Ell és el delegat de l’ONCE a Catalunya i la seva presència resulta interessant no només perquè és portaveu del col·lectiu, sinó que perquè viu al carrer de València i té el seu despatx a Sepúlveda. Durant anys ha sigut plenament autònom per anar de casa a la feina i viceversa. Ja no. Consell de Cent l’hi impedeix.

Veure’hi no implica prestar atenció. És necessari fer una prèvia sobre alguna cosa que la majoria, qui amb lents correctores o sense, no tenim greus problemes de visió. Hi ha dos tipus de rajoles a les voreres de la ciutat que no haurien de passar inadvertides. Són les botonadores (que els arquitectes prefereixen anomenar paviment podotàctil) i les encaminadores. Les primeres es defineixen pel seu nom. Són rajoles que semblen un teclat ple de botons. Amb un calçat de sola poc gruixuda són perceptibles amb la planta del peu, però els cecs no solen caminar-hi a sobre. Ho fa la punta del seu bastó. En una vorera convencional els indica que més enllà d’aquesta línia de paviment no han de passar. Tot el que hi ha cap a dintre és territori segur fins a la paret dels edificis.

Les encaminadores són com llargues tauletes de xocolatines Kit Kat, solcs que, de nou a punta de bastó, assenyalen una direcció. Estan a l’arribar als encreuaments. "Aquesta és una ciutat amable amb els cecs. Té un dels metros més adaptats del món, semàfors equipats amb alarmes sonores que podem activar amb un comandament a distància i punts de referència que ens permeten no dependre de ningú per anar a comprar o a treballar". Això diu Botí. En els encreuaments, gràcies als encaminadors, només es requereix seguir la rutina. Quan acaba la rajola ratllada, a un costat hi ha el semàfor i a l’altre hi sol haver una paperera. El mobiliari no sempre és un destorb. També pot ser un punt de referència. El xiulet alerta de quan es pot travessar. A l’altre costat espera un altre paviment encaminador i, en perpendicular, la corresponent botonadora. Des que a finals d’estiu i de forma gradual es van donar per acabades les obres dels eixos verds (el dit val també per a Girona, Borrell i Rocafort), és cert que l’ajuntament, sense ànim aquí de ser jutge, ha fet dues coses bé. Primer, ha evitat que els eixos verds siguin zones d’estacionament de motocicletes. Rar és veure’n una i freqüent és que si n’hi ha tingui al manillar la notificació groga d’una multa. L’altre motiu d’aplaudiment és que, després d’uns dies de desconcert, a través d’informadors tots els amos de terrasses han sigut informats que no poden envair les rajoles botonadores ni que sigui només amb la pota d’una cadira. Raríssims són els incompliments en aquest cas.

Res d’això impedeix que Consell de Cent sigui una trinxera tancada amb filat per als cecs. Yolanda Fernández de Landa té un ofici important. Ensenya a veure els cecs. És a través d’ella que part dels 4.000 barcelonins invidents han après a moure’s pels carrers de la ciutat. No té clar que aquest professorat pugui exercir-lo a Consell de Cent. Ni la formidable audició que molts cecs desenvolupen pot garantir un passeig segur. "Un carrer és segur o no ho és, no hi ha terme mitjà", afegeix Botí.

Complir les regles del joc

Fernández de Landa creu que aquest tipus d’urbanisme té mal remei per als afiliats a l’ONCE. I, afegeix, el que hauria de fer l’ajuntament és que es compleixin les regles del joc. Posa dos exemples inqüestionables. Primer, que les hores de càrrega i descàrrega es respectin. Es va acordar que furgonetes i camions no posessin fil a l’agulla abans de dos quarts de deu del matí, pels nens que van a l’escola. Paper mullat. A l’hivern, abans que despunti el sol ja hi ha activitat, i a la tarda, amb aquesta activitat restringida, continua.

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

L’altra observació de Fernández de Landa que subscriuen Botí i García sembla inapel·lable. "Si un cotxe circula per una autopista a 180 quilòmetres per hora, ¿què fan?, ¿el multen?". Sí, és clar, va un 50% més ràpid de la velocitat màxima permesa. "Doncs en Consell de Cent la velocitat fixada és de 10 quilòmetres per hora". Cotxes, motos i bicicletes dupliquen, tripliquen i fins i tot pot ser que quadrupliquin aquest límit.

Arribats a aquest punt pot ser que convingui la figura d’un advocat del diable. La font d’inspiració, llunyana, és Hans Monderman, un enginyer holandès que fa uns 40 anys va capgirar com un mitjó als criteris d’ordenament de l’espai públic. En una ciutat prototípica dels Països Baixos de llavors, on l’espai se’l repartien cotxes, vianants, bicicletes, va proposar compartir-lo. Fora tot, fins i tot senyals. Els cotxes van deixar de ser l’espècie dominant. A Monderman li agradava presumir de l’èxit de la seva idea a l’entrevistar-lo. Travessava el carrer de manera despreocupada. Però no era cec. Per una vegada, ve a dir el delegat de l’ONCE a Catalunya, anar rere els passos dels països nòrdics és retrocedir.