Aquesta és la flor groga silvestre que no deixes de veure pels carrers de Barcelona

Els carrers de Barcelona i de les localitats veïnes es cobreixen aquests dies d’una capa de flors grogues o ataronjades. L’espectacle es repeteix cada any a tot arreu, també en ciutats i pobles de tot Espanya.

El motiu que sigui tan comú és que resisteix perfectament la pol·lució, les flors grogues o ataronjades són molt decoratives i tampoc li fa excessiu mal la sequera.

Es tracta de les flors de tipuana, un arbre procedent de Sud-amèrica i que sol florir a Barcelona entre juny i juliol, a finals de primavera, però que aquest any ha avançat la seva arribada per l’avanç de les altes temperatures.

Competeix en bellesa amb la jacaranda i les seves flors violetes, que són un espectacle per disfrutar el mes de juny. I, com passa amb aquestes, les flors es queden adherides a qualsevol superfície: sabates, rodes de bicicleta o moto... Amb el consegüent perill que suposen, perquè són relliscoses.

A principis de segle XX

La tipuana va arribar a Barcelona amb les obres de l’Exposició Universal del 1929. Va ser una aposta de Nicolau Rubió i Tudurí, que era el director de Parcs de Barcelona, i del paisatgista francès Jean-Claude Forestier.

L’arbre de la tipuana té la copa ampla perquè les seves branques s’estenen en direcció horitzontal. Les fulles, d’un verd molt viu i aspecte delicat, es mantenen a l’arbre gairebé fins a la primavera.

Les fulles s’assemblen molt a les de les robínies i les sòfores, però no tenen punxes com les primeres ni l’extrem superior (àpex) apuntat com les segones. Les tres espècies també es diferencien pels fruits.

Notícies relacionades

Les 12 plantes que provoquen més al·lèrgia al pol·len a Espanya

Cinc plantes amb flors per al mes de maig: origen i cures

La ‘Tipuana tipu’ és un arbre que requereix exposició al sol. Per això predomina a les zones costaneres i al sud, sobretot. Creix perfectament en tota mena de terres, fins i tot en els calcaris.

Però necessita espai per poder estendre les arrels, així que s’ha de plantar a uns 7-10 metres lluny de qualsevol construcció i de fonts d’aigua.