Pobresa infantil: quan el casal et salva d’un estiu sense sortir de casa

El final del curs escolar obre uns mesos d’incertesa per a les famílies que no tenen recursos per apuntar els fills a campus o casals d’estiu. L’alternativa per aquests nens i nenes, molts en el llindar de la pobresa, és passar l’estiu a casa, sense gairebé sortir. Entitats com el centre socioeducatiu Poble-sec de la Fundació Pere Tarrés vetllen perquè aquests menors tinguin un estiu el més normal possible, en condicions d’igualtat amb altres d’entorns més afavorits. Després de dos anys de pandèmia, aquest, a més, és un estiu de normalitat.

Aquest centre atén durant tot l’any 150 menors d’entre 3 i 17 anys. Se’ls ofereix reforç educatiu, suport psicològic i activitats lúdiques. Un centenar hi segueix anant a l’estiu mentre que els altres aprofiten per viatjar al seu país en família. Aquestes vacants les ocupen menors en llista d’espera. «En aquests moments tenim 253 nens en llista d’espera», assenyala Marina Romero, coordinadora del centre. «No hi ha més recursos socioeducatius preventius al barri», lamenta, conscient del nombre de nens que queden sense cobertura. «Així com el Raval tenen molts centres per a la infància, al Poble-sec som nosaltres, l’Espai Infància i l’entitat 12@16». Insuficient per atendre la demanda.

Tots els inscrits, bàsicament originaris del Marroc, el Pakistan, Bangladesh i Llatinoamèrica (reflex de la realitat del barri), estan becats. Les famílies paguen 15 euros anuals com aportació simbòlica. «És perquè donin valor al que els oferim», apunta Romero. El 70% dels alumnes venen derivats de serveis socials, un percentatge superior al que la Fundació Pere Tarrés havia plantejat inicialment. «Però tenim tanta llista d’espera que l’hem ampliat. La pandèmia ha augmentat la situació de vulnerabilitat de les famílies», explica la coordinadora.

Gestió de les emocions

Els 13 professionals del centre –eren 4 fa sis anys– intenten que la majoria d’activitats siguin a l’aire lliure i fora de l’edifici. «Les seves famílies tenen feines, sous i horaris precaris i es passaran l’agost a casa. Així que aquí els portem a la platja, a la piscina, a museus, al parc o a la muntanya», diu Romero. El centre tanca a l’agost. Dels 150 menors, els 40 en una situació de risc més gran ocuparan una de les 70 places d’un casal social que la Fundació Pere Tarrés ofereix aquest mes. «Són els més vulnerables. Els que no sortiran de casa o els que viuen situacions més conflictives», descriu la coordinadora.

També treballen molt la gestió de les emocions. «Amb la pandèmia molts han viscut la tensió de prop a casa, ja sigui per problemes econòmics, de desnonaments o de violència domèstica. Aquí els donem atenció psicològica». Les dues psicòlogues del centre estan desbordades. «Treballem en xarxa amb els serveis socials, però ells també estan desbordats. Les llistes d’espera s’han multiplicat per cinc respecte abans de la pandèmia»

I és que els mesos de confinament van deixar aquests nens més nerviosos. «Van estar exposats a la tensió, als problemes. En alguns casos hi ha famílies de cinc persones que viuen en una habitació. ¿Com es pot, per exemple, fer deures?», descriu la coordinadora. Aquesta situació els va afectar de manera diversa. Mentre uns s’enfadaven i saltaven per qualsevol cosa, d’altres es van tancar en si mateixos i uns altres van assumir el paper d’adult. Amb la recuperació de la normalitat, la cosa ha anat millorant. «Estan més tranquils. S’han alliberat», admet Romero.

Tennis, Tibidabo, piscina i jocs

Notícies relacionades

Les extraescolars perden un de cada tres alumnes per la pandèmia

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

Els nens i nenes disfruten aquests dies al màxim l’oferta d’activitats del centre. Monitors del Club de Tennis Barcelona van a impartir-los classes. «Per molts és una oportunitat de practicar un esport que de cap altra manera podrien fer. Els resulta emocionant perquè mai abans havien agafat una raqueta de tennis», explica Romero. Un dels apassionats és Cristian Márquez, de 8 anys, tot i que aclareix que a ell el que li agrada de veritat és el futbol. De mare paraguaiana i pare canari, el Cristian explica que el que més li agrada és «anar d’excursió, a la piscina i al Tibidabo».

Raina Solanki, originària de Bangladesh, i Fátima Ahmed, del Pakistan, totes dues de 9 anys, comparteixen afició per les manualitats. A la Raina, a més, li encanta escriure cartes a les amigues i la família. Companyes de classe inseparables, esperen amb il·lusió les colònies de finals de mes. «Els jocs de nit» i «la piscina» són per elles els principals atractius de l’escapada.