Barcelonejant

El Bar Canigó, temple de la copa tranquil·la de Gràcia, compleix un segle

  • Josep Parcerisas va obrir l’establiment el juliol de 1922 després d’aconseguir el traspàs d’una bodega i reconvertir-la

El Bar Canigó, temple de la copa tranquil·la de Gràcia, compleix un segle

ELISENDA PONS

4
Es llegeix en minuts
Toni Sust
Toni Sust

Periodista

ver +

Qualsevol que hagi sortit per Gràcia ha pres una copa al bar Canigó, a la part alta de la plaça de la Revolució. Sí, de vegades hi ha soroll, perquè per franges el ple és de categoria, però és un bar en el qual tradicionalment s’ha quedat per parlar. És el bar on es va a prendre alguna cosa abans d’anar a una discoteca, però també el local on menjar un bocata abans d’anar al cine Verdi, o després de veure la pel·lícula.

És també un bar de matins. En realitat és una cosa diferent en funció del moment del dia. Com el barri, ha anat canviant d’horari amb el pas del temps. Però des de fa almenys tres dècades és un lloc en el qual prendre una copa tranquil·la. És acollidor, atrau el parroquià habitual, el que li agradar anar sempre al mateix lloc. Aquesta gent que segur ha de viure més anys: els amants de les rutines.

El cas és que divendres passat, 1 de juliol, la família propietària del Canigó va celebrar el seu 100è aniversari de manera «mesurada», segons explica Sara Arias Parcerisas, 39 anys, quarta generació al capdavant del local, una tasca que comparteix amb el seu oncle el Miquel Àngel, amb la seva tia Ana, amb quatre cambrers més, una persona que treballa a la cuina i una altra que s’encarrega de la neteja.

Una bodega

Qui ho va començar tot va ser Josep Parcerisas, natural de Piera (Anoia), que en tot just dos anys va fer moltes coses rellevants en la seva vida. L’1 de juliol de 1922 va pagar el traspàs del que era una bodega, que va reconvertir en bar. El 5 de juliol, segons consta en la documentació, ja era oficialment seva. Li va dir Canigó per simpatia i al·lusió al bar d’un amic, que el va denominar Montseny.

Poc després d’aconseguir l’establiment, Parcerisas es va casar amb Ana Colomina, i el 1924 van tenir el seu únic fill, el Miquel. Vivien a l’altell ampli que és a sobre del bar i en el qual ja no resideix ningú: tres habitacions, una sala d’estar, un lavabo. La cuina, la del bar.

Van arribar a conviure tres generacions allà. Perquè el fill es va casar i la seva dona, l’Enriqueta, l’àvia de la Sara, es va afegir a l’equip del Canigó. La parella va tenir tres fills: La Mari Carmen (mare de la Sara, ja jubilada), l’Ana i el Miquel Àngel. Qui freqüentés el Canigó en els 90, quan va començar la seva etapa també com a bar de copes nocturn, ha de recordar les dues germanes i el seu pare, mort fa dos anys, als 96, sempre al local. La Sara i el Miquel Àngel, que van tenir altres feines, van acabar tornant al bar. Tota la família citada ha treballat allà.

Els horaris i els obrers

Quan el besavi va començar la seva etapa, el Canigó obria aviat, al matí i també tancava aviat. Oferia molts esmorzars, perquè Gràcia va ser durant dècades un barri amb fàbriques i obrers. Amb el temps, les fàbriques van tancar i les necessitats van canviar.

La Sara explica que s’han anat adaptant a aquests canvis. De sobte, hi va haver un temps en què amb prou feines es treballava de dia, i van retardar l’obertura. Ara obre a les deu del matí i tanca a la 1.30 de la matinada entre setmana i a les tres els divendres i els dissabtes. Els diumenges tanquen sempre.

No es traspassa

La Sara anava a l’escola al pròxim carrer de Montseny, i recorda amb alegria tornar de classe per asseure’s en una taula a fer deures. No només això: «La meva mare recorda que sovint, de petita, m’asseia en taules amb clients per parlar amb ells».

No, remarca: aquest bar no es traspassa. ¿I si li fessin una oferta? Res. Li encanta aquesta vida i pensa mantenir-la. El bar ha superat la pandèmia, tot i que la Sara relata que ara al matí hi ha menys gent.

«Falten cambrers», explica. Un cartell ho indica a l’entrada. Assegura que no és pels salaris, i que els contractes són de 40 hores. Però no arriben propostes.

Notícies relacionades

Aquí mai hi ha hagut un atracament. «Només una vegada van entrar de nit però no es van emportar res. La meva àvia va baixar l’escala i va preguntar: ‘¿Hi ha algú?’». Tampoc, diu, tenen enrenous considerables. Sí és cert, explica, que fa poc que han començat a rebre algunes queixes pel soroll a la plaça. Per això la celebració «mesurada» no es va portar a l’exterior.

A les festes de Gràcia d’aquest estiu podria debutar al bar un cosí seu, fill del Miquel Àngel. Quarta generació, com ella. La cinquena l’encarna el seu fill, encara petit. El temps dirà si acaba servint les copes que, tranquil·lament, prenen els clients del Bar Canigó, mentre parlen i veuen passar rius de gent per la freqüentada cantonada entre Verdi i la plaça de Revolució.