Joves de Barcelona somien (i autoconstrueixen) les cases que el sistema els nega

Amb l’objectiu de canalitzar –i, posant-se grandiloqüents, intentar erradicar– aquest malestar neix Wikihousing, singular iniciativa guanyadora de la convocatòria BIT Hàbitat, ‘La ciutat proactiva’, que planteja que un grup de 50 joves de perfils molt diferents pensin, dissenyin i fins i tot construeixin un prototip de vivenda jove amb el menor impacte ecològic possible.

El (altre) patrimoni del Mobile

Estan molt contents perquè han aconseguit que els cedeixin tot el material –que no és poc– sobrant del Mobile World Congress: vidres, plafons de DM, estructures metàl·liques... «Patrimoni termodinàmic, com l’anomenem. Hem descobert que dins de l’ajuntament hi ha naus industrials a Can Tunis plenes», assenyala l’arquitecte David Bravo, un dels impulsors d’ATRI, Agrupacions Tàctiques de Repoblament Inclusiu, ideòlegs entre altres projectes d’Aprop, els primer polèmics, però després premiats pisos socials en contenidors de barco, d’on beu Wikihousing; iniciativa de Straddle3, Societat Orgànica i La Hidra Cooperativa.

Partien de tres idees. La primera, que els joves són víctimes d’una «precarietat residencial» fruit d’unes polítiques de vivenda que causen una fuga de talent. La segona, que els joves estan especialment preocupats pel tema ambiental; amb el qual la dimensió ecològica era clau (evitar el contaminant totxo i buscar construcció circular). I, la tercera, que calia «trencar amb el rebuig que reben els joves en una societat gerontocràtica que no els té en compte». «Per això Wikihousing es planteja com un procés de formació i capacitació multidisciplinària. Té una part important d’empoderament. Que reflexionin sobre com hem arribat fins aquesta situació i d’ajudar-los a pensar possibles alternatives», remarca.

Codisseny

«Amb els Aprop hem demostrat que en una setmana es pot aixecar l’estructura d’un edifici de forma més econòmica i amb menys emissions, i Wikihousing va en aquesta línia; amb un procés completament participatiu, en el qual el codisseny el faran entre tots, i amb una part d’autoconstrucció assistida, a peu solar, i una part de seguiment de l’edifici: mirar el seu consum... Tot de forma comunitària, amb la cultura del ‘do it together’, com una manera també de combatre el paternalisme de l’administració», prossegueix l’arquitecte. 

En poc temps, s’hi han apuntat 50 joves a través de la seva pàgina web. De perfils diversos, una cosa molt important per als impulsors, que volien evitar un altre benintencionat projecte elitista. Més o menys la meitat estan vinculats als estudis d’arquitectura –lògic, d’una banda– però l’altra meitat, no.

L’ambiciós objectiu és construir entre dues i tres –en funció de les dimensions– vivendes públiques per a joves amb una zona comunitària amb un pressupost de 100.000 euros en un solar públic cedit pel consistori, amb materials reutilitzats, amb mà d’obra activista dels participants i amb la col·laboració de la Xarxa d’Ateneus de Fabricació de Barcelona i de professors del Col·legi d’Arquitectes que els impartiran classes. Uns prototips que s’entregaran a l’ajuntament en un any perquè aquest en disposi.

Encara no està tancat del tot, però és molt probable que els construeixin al Poble-sec (tenen ja estudiat un solar que reuneix totes les condicions) barri molt afectat per la gentrificació, una altra de les coses contra les quals lluiten. 

«Estem piratejant les normatives i les situacions convencionals. En un any entregarem a l’ajuntament unes vivendes que es podran desmuntar. A partir d’allà el que passi amb elles ja...», reflexiona Bravo.

Pensament col·lectiu

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Araitz Villalba és una de les 50 joves que s’han afegit a l’aventura. Té 22 anys, estudia arquitectura i viu a l’Eixample amb els seus pares. «Com a idea teòrica, Wikihousing em va semblar molt potent. El procés de pensar bé de forma col·lectiva quines són les necessitats en comptes de buscar només la solució ràpida», reflexiona.

Una altra de les coses que li atrau del projecte –aquesta no tant com a jove que com a estudiant d’arquitectura– és el fet que, durant sis mesos, podran saber el que es consumeix en aquestes vivendes. «Normalment per molt sostenible que facis una casa, entregues les claus i li perds la pista. No en pots analitzar els consums. Aquí durant sis mesos estarem veient el consum real per poder estudiar-lo. Podrem veure i viure si la casa compleix les expectatives que hi havíem posat, també amb la seva funció comunitària. Tot amb la idea que algun dia passi a ser alguna cosa més que una prova pilot i obri camins», fantasieja Villalba, que, per ara, aspira a «aprendre molt».