Essència de barri

Un grapat de bars amb solera sobreviuen al Sant Antoni de moda

  • Petits cellers o cases de menjars mantenen receptari tradicional, identitat i preus populars en un dels barris amb més desembarcaments gastronòmics de Barcelona

Un grapat de bars amb solera sobreviuen al Sant Antoni de moda

MANU MITRU

6
Es llegeix en minuts
Patricia Castán
Patricia Castán

Periodista

ver +

Qualsevol ‘foodie’ o addicte a provar les novetats gastronòmiques de Barcelona té parada obligatòria (i contínua) a Sant Antoni, convertit ja fa uns anys en barri de moda per al vermut, les tapes, els sopars o els glops a qualsevol hora. És difícil estar al dia de les estrenes i els relleus, que gairebé sempre avancen cap a interiorismes de disseny, platets acolorits, cambrers estilosos i ambient cosmopolita, en especial a partir de dijous a la tarda. Un escenari en què els humils bars de menjars amb solera tendeixen a extingir-se al dictat de les pujades de lloguer o les jubilacions, amb un limitat grapat de supervivents en què encara és possible asseure’s a la taula o la barra per pocs diners i amb molta sal i sabor casolà.

Els veïns de sempre coneixen aquests vedats, autèntics i enfocats al barri i no als creixents visitants. La prova és que uns quants obren de dilluns a divendres (o fins dissabte al matí) i descansen com la resta dels seus parroquians. L’evolució a la zona ha viscus dos corrents paral·lels: essencialment cap als bars i restaurants ‘cool’, d’autor i de noves tendències gastronòmiques, però també amb alguns relleus silenciosos (sense alterar en res l’oferta) protagonitzats per emprenedors xinesos, com ha passat amb molts bars a tots els barris.

En aquest context, la ruta mostrada es caracteritza per les persianes aixecades a primeríssima hora i per ser tota una trinxera de trobades quotidianes, guisats atemporals i un tracte que només aporta el negoci de proximitat. Antoni N., nascut en aquest enclavament de l’Eixample que coneix fil per randa, relata i mostra com el seu itinerari s’ha anat limitant. Ho prova gairebé tot, però per economia i addicció a les olles, és client fidel dels pocs que han sobreviscut a les purgues, i que en algun cas també estan condemnats a la desaparició a falta de relleu generacional.

En casos tan populars com La bodega d’en Rafel, establiment amb dècades de currículum però convertit en bar de culte per obra, gràcia i generositat del Rafel Jordana que hi dona nom, va arribar a saltar l’alarma quan es va saber de la seva jubilació. No obstant, com va avançar aquest diari, va lluitar per donar el testimoni (al gener) a algú amb ganes de mantenir la seva essència. El nou titular, amb un altre negoci històric al Paral·lel, hi farà algunes millores funcionals però en preservarà la continuïtat, fins i tot del personal.

Llegat preservat

Aquest mediàtic cas no ha sigut l’únic rescat. Hi ha més petits miracles, com el del Bar Bodega Gol, al número 10 de Parlament. Quan José Maria Gol i el seu cosí es van jubilar alhora, el més probable era que algun empresari n’adquirís la llicència (cotitzades des de la seva limitació pel pla d’usos del 2018) i dinamités aquest rusticisme. Però allà hi havia Javier Caballero, un nostàlgic de l’ADN del barri, amb molt rodatge en un gran grup de restauració i en un negoci propi, però que també havia servit un temps al local del Rafel.

Amb el recolzament del seu germà Francisco, va tenir la gosadia de ressuscitar el Gol a l’abril del 2020, intermitentment per la pandèmia, però garantint una llarga vida als plats de cap i pota que corrien per les venes del bar. «Només vam pintar i decorar una mica, calia mantenir l’esperit de celler del barri», relata. Amb prou feines té turisme (arriben de casualitat) i no pensa traduir la carta. «Aquí hi ha menjat gent dels Estats Units que se n’ha anat flipant», malgrat no entendre el que demanaven.

La seva parella li ha obert la finestra de les xarxes socials, que es pren amb calma, perquè el seu assortiment de closca, el fricandó i els ‘callos’ parlen per si sols. A la cuina catalana de xup-xup sumen molt sabor mariner i fins i tot carns a la brasa. El Pere i el Javito a la cuina, i l’Edi servint com voldria qualsevol comensal completen l’escena, amb una acollida tan gran que obren part del cap de setmana.

Sense caminar gaire, apareixen altres hotelers que posen sal a Sant Antoni des del primer cafè del dia. I això que José Ramón González matina (o amb prou feines dorm) per estar des de les 5.30 hores a preu fet als fogons de Lalans. Amb reptes com preparar unes 250 racions de truita (que sumen 10 quilos de patates, dos de cebes i uns 30 ous diaris) que sempre queden curtes, ara que ha corregut la veu i hi arriben curiosos de mitja ciutat a tastar-les.

Guanyar menys i donar més

La humilitat i la traça d’aquest cuiner i emprenedor es deixen veure en els seus tiquets de caixa o en el seu full de ruta: que si una tapa (que d’altres anomenarien ‘ració’) d’orella cuinada o de braó de porc per 3,5 euros, que si un horari que acaba a les 17.00 h per poder viure. I és que l’única manera de mantenir aquests preus és «guanyar menys» i aspirar a una nòmina en lloc d’acumular beneficis, explica, amb la seva filla a la barra, amb la peculiaritat de «no voler terrassa» malgrat donar a l’avinguda de Mistral, perquè «no sortirien els números».

A uns passos, centenars d’incondicionals coneixen fil per randa el calendari fix del Bar Amadeu (Entença, 13), que fa 53 anys va fundar com a celler el pare de Montse Morgades. El que és increïble és que l’home, amb 85 anys, continua acudint a ajudar en una cuina que ha basat la seva oferta en tres plats diaris, amb autèntics ‘hits’ veïnals: els dimarts hi ha passió pel bacallà i els ‘callos’, i els dijous, per la cua de toro. Però els hiverns no serien el mateix sense els seus dimecres de sopa de galets seguida de carn d’olla a dojo, amb imprescindible reserva. Qualsevol plat (en dosis que no defrauden) costa 9 euros i està ple a vessar d’amor. Els dissabtes obren fins a les cinc de la tarda (com cada dia) per alegrar el dia amb les seves anxoves i vermuts d’aixeta. ¿La clau de la resistència? La sort d’un local en propietat.

No hi ha amant del garró al barri que no sàpiga que dimarts i divendres el pot devorar per només 5,5 euros a Cal Toni, al 23 d’Entença, on Toni Nogués fa 34 anys que està al timó d’un petit bar de menjars que abans es va dir La Murciana. La seva dona cuina sense treva caldos variats i ‘botillo’, entre altres especialitats, tot i que també fan brasa i tenen una petita carta estable. «Molts clients venen des de fa 20 anys, saben que els plats són complets i amb un (que porta guarnició) ja dinen». Un detall que només s’explica amb una dada: treballen de 6.30 a 22.00 hores, i fins fa un any no van començar a tancar els caps de setmana. «Els treballadors cobren, i jo, si arriben els diners», fa broma, amb l’esperança de trobar un relleu local quan es jubili.

Notícies relacionades

Al bar celler Chiqui (Vilamarí, 27), que el pare d’Enric Riasol va agafar el 1959, la clau és la força familiar. Juntament amb la seva dona Núria i la seva filla Sònia serveixen poderosos vermuts (en especial el cap de setmana), plats combinats de sempre i entrepans amb carinyo. I tot i que els coneix tot el barri, ara han sigut notícia per incorporar amb èxit (des de la pandèmia) el ‘sushi’ al seu repertori, al sumar el seu gendre Douglas, especialista en cuina japonesa amb la proposta Grado Sushi, que encara ha donat més energia a aquest punt de trobada.

Antoni N. lloa el Gelida, però aquest històric queda ja a l’altra banda de la Gran Via, fora del vedat de Sant Antoni, on uns quants més mantenen la memòria hotelera del barri i queden pendents d’homenatge.

El Jabalí reviu com La Jabata