Joiera de barri durant 59 anys

«Si puc, tanco aquesta tarda», deia dilluns Quinzá, coneguda al barri com la MaryVí. Ho deia mirant de reüll a la porta, controlant qui s’aturava, perquè part de la seva clientela fidel no sabia encara que se n’anava, i no volia que se l’hi amunteguessin. Pràcticament, diu, ja són amics. S’acosta una dona: «Sí, Gemma, si puc tanco aquesta tarda». És un lent degoteig que se succeeix: «¿Fins quan?», pregunta una dona. «Si puc, tanco aquesta tarda», insisteix Quinzá. Al final, dimecres va ser l’últim dia i la botiga ja estarà tancada aquest dijous.

Veïna de l’Eixample

Malgrat haver passat tants anys, tantes hores, a Gran de Gràcia, Quinzá mai ha deixat de viure a l’Eixample. Soltera, va viure sempre amb els pares: «Una molt bona vida», resumeix amb cara de satisfacció. Té 73 anys i amb 15, el 1963, ho va anunciar als seus pares: no volia continuar anant a l’escola. No li agradava: «Anava a les Tereses, el que avui és la Diputació de Barcelona. Can Serra». I va començar a treballar amb la seva mare. Llavors no era una edat inusual: «Els que començaven com aprenents tenien 13 o 14 anys».

Els seus pares van agafar el negoci a finals de 1957, quan la família González, de qui eren amics, el van deixar. El comerç és joieria des de 1904, però no li consta qui la va portar els primers 20 anys. El 1924 la van agafar els seus antecessors, els González, i té una data clavada d’aquesta època: «El 23 de març de 1933 els van atracar. Els passava com a nosaltres al principi. La caixa forta era petita, només hi havia quatre coses, no hi havia sistemes de seguretat i el que era bo de veritat t’ho emportaves a casa. Encara tinc la maleta amb què traslladàvem el gènere».

El maletí de les joies

La circumstància convertia en una cosa una mica perillosa l’arribada i la sortida de la botiga. «Van matar el fill de l’amo», explica la MaryiVí. Es deia Feliciano González i estava obrint aquell dia. L’esperaven per prendre-li les joies que traslladava. El pare, del mateix nom, va seguir al capdavant del negoci.

La botiga que ara s’acomiada, i que abans va ser la Joyería González, s’anomena Trimer pels noms de les dues dones que la van dirigir des de 1957, la Trini i la Mercedes, aquesta última la mare de la MaryVí. Als dos anys, els socis ho van deixar: «El marit tenia un negoci de ‘placista’». És a dir, de venda a terminis, una cosa, recorda, molt normal llavors i que ha mantingut en el seu comerç després. «Tinc una clienta que va venir a viure en una pensió a Gran de Gràcia amb travessera i per anar a treballar va venir a comprar un despertador a terminis. Pagava dues pessetes cada setmana». Va ser quan ella era una nena, el 1958. «Encara la tinc de clienta».

«Si pogués, tiraria enrere»

¿Tornaria a viure la vida que ha tingut fins ara? Sí, diu la joiera. «És que si pogués, potser tiraria enrere. Estic molt acostumada al tracte amb el públic, a la botiga. Després de tants anys els clients ja són amics. Ha sigut una botiga de clientela fixa». Problemes de salut la van decidir a deixar enrere una activitat en què està moltes hores dreta, cosa que no és bo per al seu problema circulatori: «M’ho han dit tres metges».

La seva carrera laboral li deixa una altra empremta física: «El 13 d’abril de 1983 ens van atracar. Era una parella. Tenien bona pinta. Ell portava un estilet, ella una navalla. Van demanar anells de brillants. Ell em va tallar tots els tendons de la mà», explica mentre mostra la mà afectada, la dreta.

Quarta etapa com a joieria

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Veu Gràcia més o menys com fa unes dècades, un poble: «Si un dia obro abans del normal em truquen a veure si m’ha passat res». Té clar el seu futur i el de la seva botiga. Primer el segon: «Vaig tenir ofertes d’algú que volia vendre bolígrafs. En van venir molts pels cigarrets electrònics. M’hi vaig negar sempre. Volia que això continués sent una joieria». I així serà. Ha traspassat el negoci i ha venut el local.

I dilluns que ve, ja deslligada de la seva vida laboral anterior, té clara la seva agenda: «Me n’aniré a Cardedeu, a Can Tram, a portar pa que guardo per als cavalls que porten per Sant Medir». Va ser presidenta de la colla dels Tivats més d’una dècada i ara és una integrant més: «Ens considerem una família».