La piqueta fa caure el bar Universal i certifica l’extinció del cèlebre eix d’oci de Barcelona

Alguns veïns ploren aquest adeu, perquè era un dels pocs símbols amb memòria a la zona, tot i que molts només coneguessin el seu historial més recent i a la llum de la lluna. L’immoble havia acollit també a la segona meitat del segle XX un taller de ferrer, fins que un emprenedor grup amb indubtable olfacte empresarial entre els quals figuraven com a socis el dissenyador Claret Serrahima (autor del logo), juntament amb Francesc Montseny, Toni Riera i Salvador Molins el van descobrir l’agost de 1984 i el van imaginar com el local nocturn que planejaven. S’inauguraria el gener del 85 sense que ningú n’imaginés l’èxit, rememora el coimpulsor i fotògraf Toni Riera.

La seva bona estrella va voler que un acte amb el poeta JV Foix posés la sala en boca de la premsa i de tots. En tot just un mes es va fer el miracle de les cues, afegeix. «Vam poder pagar tots els creditors i després sempre va funcionar molt bé». Aquest sempre clau duraria fins a 1995, un període no molt llarg però durant el qual van desfilar de festa, concert o acte cultural innombrables esportistes, escriptors, polítics (fins i tot el president Tarradellas), dissenyadors, actors, moderns i ments inquietes a la recerca de nits tan breus com intenses. Perquè tot i que van tenir la punteria d’aconseguir llicències com a bar, discoteca, sala de concerts i més, manté, gairebé sempre van optar per l’horari de bar. «La gent es gastava els diners allà i després continuava de festa», relata. «I si ens venia de gust allargàvem fins tard». Molts agafaven tirada per adreçar-se a Otto Zutz, que encara compleix anys.

Massa èxit

Tan impensable va ser l’èxit, que Toni va dissenyar molt de pressa la barra rodona de la planta superior, que se sumaria a l’oferta més animada de la planta baixa fins i tot abans de tenir equip de so. Va ser una època creativa i boja, en la qual en col·laboració amb Pronovias fins i tot van forrar de tela blanca l’edifici. Cada soci tenia la seva missió, però com sempre es va arribar al risc de mort per èxit. Resumint molt, al caliu d’Universal van sorgir fins a una trentena de locals que van acabar amb la paciència veïnal, que no dels usuaris. L’ajuntament socialista va iniciar una ofensiva a la zona, propiciant en canvi l’oci nocturn a la zona litoral (Moll de la Fusta, Maremagnum, Port Olímpic...) que curiosament també van anar liquidant amb els anys.

«Ballar sembla que sigui pecat», sentència Joan Mas, que poc després del local de Marià Cubí va obrir Mas i Mas. Fent la vista enrere, recorda la seva germana Anna posant copes a la competència. «Va ser de les primeres cambreres cambreres, no ‘florero’», postil·la, com va succeir a Si, si, si i KGB. En els anys del disseny i les portes dures (cap com la d’Universal, on no es pagava entrada però calia comptar amb enginy o estilisme a l’altura), Mas va plantar a la porta del seu local un porter (que era Francesc Carandell) disfressat de goril·la que convidava tot el món a entrar, relata rient, com a alternativa. Fins i tot va punxar música negra per diferenciar-se del techno o després l’‘acid house’ que s’aniria imposant a l’entorn.

Un altre noctàmbul històric, Fede Sardà (ànima de Luz de Gas, que promet reobrir a curt termini) recorda l’increïble magnetisme d’Universal en aquell petit carrer, un abans i un després, en el germen del qual també va participar inicialment el seu germà Santi.

Notícies relacionades

Les flors que cauen dretes

Barcelona espera per Sant Jordi un impacte de 60 milions d’euros

El local ara demolit va passar a finals dels anys 90 a les files de l’imperi nocturn de Costa Este, que li va donar una nova vida amb altres ambicions. Fonts de l’esmentada empresa, propietària d’Opium Mar, recorden que el 2015 encara van reformar tota la planta alta. Però van acabar llançant la tovallola per la forta inversió en instal·lacions elèctriques que precisava i la caiguda en desgràcia de la zona. El van rellogar llavors com a discoteca llatina, amb poca fortuna, i quan entreveia una etapa com a local de ballarines (no sexe, es va anunciar), va arribar la pandèmia. Ara és una promotora d’hotels i apartaments turístics qui l’ha polvoritzat i planeja aixecar la seva seu corporativa.

Demolició qüestionada

La demolició que va començar fa setmanes de portes endins va arribar de sobte aquesta setmana a l’exterior, enmig de crítiques veïnals. No pel seu passat de decibels i gin tonics, sinó pel seu currículum cooperativista. Fonts municipals indiquen que no estava catalogat i el promotor disposava d’un comunicat de demolició vigent segons normativa. Asseguren que van sol·licitar al promotor reconsiderar la demolició per la seva singularitat, per poder «avaluar conjuntament canvis en el projecte», tot i que aquest «va seguir endavant» amb això. Perquè no torni a succeir, l’ajuntament treballa en una «actualització del catàleg patrimonial amb nous criteris per a la protecció de l’arquitectura més vinculats al paisatge urbà, la memòria històrica» i altres elements fràgils.