Judit Carrera: «Hem pres consciència del risc que la humanitat s’extingeixi»

Sona a fi del món. No s’ha de parlar de la fi del món, és el punt i seguit del món que coneixíem. Per nosaltres això ha sigut un sotrac pràctic, els ajornaments, les cancel·lacions. Sense haver-ho pensat, la programació del 2021, que és prepandèmia, s’ha renovat. Estem a punt d’inaugurar una exposició que reflexiona sobre la investigació sobre Mart com una manera de reparar el planeta ferit, una cosa que té molt a veure amb el que està passant. El CCCB és un centre de pensament crític sobre els grans reptes de la societat contemporània.

¿No calibrem conseqüències del nostre tipus de vida? La comunitat científica alertava que hi havia límits i que s’estaven donant excessos en la forma en què els humans estan habitant el planeta. Potser faltava traslladar el coneixement científic a una ciutadania més àmplia. Ens havien fet creure que no hi havia límits del creixement, dels recursos naturals, de la vida al planeta. 

Les negatives es veuen i s’intueixen; ¿creu que hi haurà alguna conseqüència positiva de tot el que passa? Podem obtenir aquest aprenentatge, ser conscients de la nostra vulnerabilitat compartida, de la convivència amb altres espècies, que la Terra és finita. Crec que no hi ha cap altra opció que prendre consciència de tot això, el risc de la sisena extinció (extinció en curs d’espècies causada per l’activitat humana que es va iniciar al segle XVI) és molt real. Per primera vegada al nostre continent hem pres consciència del risc que l’espècie humana s’extingeixi.

Les generacions més joves a la majoria d’Europa no han conegut la guerra, han viscut amb una estabilitat considerable. ¿No tenir por pot ser negatiu? La por paralitzadora és un problema. La por que consciencia activa altres maneres de pensar i viure. Hem après que es pot viure d’una altra manera. S’ha demostrat que necessitem una governança del món que s’havia abandonat. Aquest replegament d’alguns estats: no necessitem l’ONU, ni l’OMS. En un moment en què un virus nascut en un mercat d’una ciutat secundària de la Xina ha paralitzat una part del món. Els problemes més greus del món no es poden resoldre en l’escala nacional ni en l’estatal. 

Hi ha teòrics de la conspiració que veuen en el virus un motiu ocult: aturar l’economia, abaixar els salaris, acabar amb el que queda de l’Estat del benestar. El que em sorprèn i em fa tenir esperança és que espais com Davos i diaris com el ‘Financial Times’ defensen un cert retorn de l’Estat del benestar, de la intervenció de l’Estat en la societat. S’ha demostrat que no pots deixar-ho tot en mans del mercat, perquè és deixar la meitat de la població fora, i no és que puguis dir que pagant et salves. Pagant ningú se salvarà dels incendis, de les onades de calor, ni de les de fred, ni de les pandèmies. 

A Barcelona ja no hi ha turisme, activitat central en gran part de la ciutat, entre la qual la que acull el CCCB. ¿Hi ha opció de virar aquesta aposta pel turisme? Em preocupa moltíssim la ciutat buida. Veure els comerços tancats. La ciutat no pot dependre d’un sol sector. En l’última dècada s’han instal·lat a Barcelona centres de recerca científica, biomèdica, bioenginyeries, que són referents al món. Hem de minimitzar el turisme de platja i multiplicar el turisme vinculat al coneixement i la cultura. Sobre la qüestió climàtica: s’ha d’escoltar la comunitat científica, que diu que en 50 anys Barcelona tindrà el clima de Marràqueix, i Londres, el clima de Barcelona. No podem dir que aquesta crisi serà un parèntesi de dos anys i que després tornaran els turistes. Quan estiguem a 50 graus a l’estiu, no tindrem aquest turisme perquè serà insuportable venir. No podem confiar que torni la ciutat dels 30 milions de visitants. Crec que no passarà.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Culturalment, s’intueixen dues possibles conseqüències. Una, retallades d’inversió. Una altra, una producció cultural rica, com la que va néixer d’altres períodes de dificultat, de conflictes. Els dos escenaris són possibles i simultàniament. El sector cultural no s’havia recuperat de la crisi del 2008. Grans equipaments van perdre un 30% del seu pressupost i no l’han recuperat. Baixar més ens posaria en una situació molt complicada. El sector és molt fràgil. Hi ha el risc que la cultura es vegi com una cosa accessòria, d’entreteniment, una cosa que fem quan tenim temps lliure. El que està clar és que els brots no sorgeixen als espais culturals, ni als teatres, ni als cines, ni a les sales d’exposició. Que les llibreries tanquin els caps de setmana em sembla totalment incomprensible. 

¿Com veu el Raval pandèmic? Està en una situació delicada. És un barri amb un caràcter perifèric, era fora de les muralles, és a prop del port, és porta d’entrada a la ciutat. Hi ha molta vulnerabilitat i un teixit associatiu que el protegeix. Ens preocupa molt la situació del Raval: aquí hi ha vuit vegades l’abandonament escolar que hi ha a Sarrià.