03 d’ag 2020

Anar al contingut

barcelonejant

Can Soteras diu adeu a pas de cargol

La llei Borrell d'arrendaments urbans engoleix un altre comerç històric de la ciutat, aquest, de 105 anys d'edat

Carles Cols

Can Soteras diu adeu a pas de cargol

L’expectació pel futur de Can Soteras, Diagonal amb Sant Joan, una cantonada des d’on es pot explicar bona part de la història del segle XX barceloní, va per barris. Els fidels de la cuina barcelonina estan entre sorpresos i inquiets després de veure que part del mobiliari i el parament d’aquest establiment amb 105 anys de vida aquests dies està a la venda en ‘wallapop’. Sembla un adeu. En canvi, els cargols, per als quals aquest local és un altar sacrificial com les piràmides maies ho eren per a les civilitzacions veïnes, tremolen, és natural, per si reobre. Gastrònoms contra gasteròpodes. Quin duel.

Si tanca Can Soteras l’Arca de Noè es queda sense barca, els cargols aplaudeixen i la BBC de Barcelona posa fi a la seva història

De moment, sembla, la balança s’inclina a favor dels interessos dels segons, que confien que Can Soteras servís abans de la pandèmia els últims dels seus congèneres, ja fos a la llauna o al pebre. Pobrets. Parlem amb Santi Soteras, net del fundador del restaurant, i resulta que al final el menys interessant de la conversa és si al setembre aquest establiment reobrirà les portes, tot i que sigui només amb mig local, o almenys ho és al costat de totes les altres coses que explica: els orígens de l’‘invent’, la singular col·lectivització del negoci durant la guerra civil, la carmanyola que es va emportar cap a l’exili l’últim govern de la Generalitat, la biblioteca a l’aire lliure de Sant Joan que sempre tenien a mà els comensals amb només creuar el carrer i alimentar així, després de la panxa, l’esperit, i, ja que hem d’escombrar cap a casa, fins i tot el gra de sorra que aquest diari va posar al menú de la casa al seu dia.

Can Soteras era (és, encara) per a molts la BBC de Barcelona, bodes, banquets i comunions, i en part és cert, ja que n’hi ha prou amb tenir més de mig segle d’edat perquè la probabilitat d’haver estat al restaurant en alguna ocasió per una d’aquestes tres raons sigui com llançar una moneda a l’aire, cinquanta per cent.

Xeflis molt animals

És, per a uns, la BBC, i per a altres, la muntanya Ararat, ja que allà, si s’accepta com a autèntica la llegenda bíblica, va quedar encallada la nau colossal que va salvar del diluvi universal la biodiversitat de la Terra. Can Soteras és el lloc de reunió de l’associació cultural Arca de Noè, entitat essencialment lúdica inventada el 1927 per Santiago Rusiñol i Joaquim Ciervo perquè els qui tenen per cognom el nom d’un animal puguin fer l’ídem periòdicament.

Santi Soteras i Ferran Adrià, com resulta evident, durant un tiberi de cargols. / ALBERT BERTRAN

I també és, des de fa gairebé 40 anys, el punt de trobada dels ‘gasteròfags’, que potser serà com s’anomenen els devoradors de cargols, i tot això per un casual. Va ser un periodista d’aquest diari, Joan Poch Soler, cronista social, una especialitat gairebé extinta, almenys com ell la practicava, qui una dia que, de forma excepcional, als fogons es cuinaven cargols, va escriure que allò era la setmana que Barcelona dedicava a aquesta especialitat. Poch Soler tenia una gràcia periodística envejable. Va ser publicar la seva crònica i al restaurant va començar a sonar el telèfon. Els clients en volien més. Allò va ser, sembla, com quan el crític Anton Ego prova la variant de ‘ratatouille’ al restaurant Gusteau’s, una epifania culinària.

L’edifici és de 1931, però el restaurant era allà des de 1915, quan paraven a reposar forces els traginers

Entre els de l’Arca de Noè, els del cargol, els de la BBC i els que cada dimarts, com si fos Nadal, anaven a buscar el seu plat d’escudella i carn d’olla queda ben remarcat que Can Soteras ha sigut durant dècades una icona barcelonina i un lloc on els comensals podien tenir a la taula del costat algun famós, local o internacional. I tot això està a punt d’anar-se’n en orris pel de sempre des de fa un lustre, per la llei d’arrendaments urbans del 2014, que incomprensiblement, en un país molt propens a posar cognoms a les lleis més controvertides (llei Boyer, llei Corcuera, llei Wert, llei Aragonès...), aquesta, malgrat el seu impacte cataclísmic, ha mantingut en l’anonimat el seu autor, Josep Borrell.

Doncs això, que la llei Borrell pot ser que estigui a punt de causar una nova víctima a Barcelona. Santi Soteras explica, amb bastanta pena, que a casa té un llibre sobre els restaurants de Barcelona i que si hagués arrencat la pàgina corresponent cada vegada que tancava un, li quedarien les tapes i poc més.

Una ciutat al millor postor

Aquella llei limitava les transmissions dels contractes de lloguer. L’original de Can Soteras el va firmar l’avi Jaume el 1931 i després el va heretar el seu fill. Punt final legalment. Així s’ha escrit, en gran part, la tragèdia comercial d’aquests últims anys a Barcelona. La llei Borrell ha propiciat que la personalitat de la ciutat, si és que en part la defineixen les seves botigues, s’hagi subhastat al millor postor, que quan no és Inditex és una multinacional del menjar ràpid i dels sous barats.

Buidatge d’un dels baixos que ocupa el restaurant, potser senyal de l’adeu definitiu. / joan cortadellas

És una llàstima, perquè Can Soteras, en realitat, és bastant anterior a aquest 1931. És un restaurant més que centenari. Aquell 1931, va ser l’any en què es va construir l’edifici actual d’aquesta cantonada, però el negoci era allà des de molt abans. Va néixer el 1915, perquè al costat hi havia una font d’aigua fresca, i Jaume Soteras, amb gran intel·ligència, va intuir que era un formidable lloc per servir menjars. Obria les sis del matí. Per allà passaven els transports de producte fresc procedent dels horts del Besòs amb destinació al mercat del Born i els traginers paraven a reposar forces. En ocasions, part del menjar es pagava en espècies. La cuina sempre estava ben assortida de producte fresc.

Aquella cantonada de l’Eixample llavors era un erm. No hi havia, és clar, el mussol que veu passar la vida des de la cantonada del davant. L’edifici és posterior, dels anys 40, i l’au rapinyaire, dels 60. Tampoc hi havia aquesta raresa que va fer furor a mig món durant el primer terç del segle XX, les biblioteques a l’aire lliure. La de Sant Joan, amb les seves urnes de fusta i vidre per guardar els llibres en ple carrer, es va posar en servei el 1930. Era un pla perfecte: menjar, cafè i, després, lectura a l’ombra d’un plàtan.

Durant la guerra civil, els empleats van passar a ser els amos i els amos, els empleats. Pur neorealisme barceloní

Quins temps i quines històries, com perquè ara una llei de conseqüències nefastes posi fi, així, en un no res, un negoci que va aconseguir fins i tot sobreposar-se a la guerra civil, que en aquesta cantonada va ser poc menys que de cine neorealista italià. La propietària de l’edifici, àvia d’una de les hereves a qui ara li sembla poc el lloguer que cobra, va salvar la vida amagada en un muntacàrregues perquè els Soteras la van avisar que venien contra ella. El mateix Jaume Soteras va passar per una txeca, delatat per sindicalista a qui havia deixat diners i que, per concloure el deute, el va acusar de ser devotament cristià. El va treure d’aquesta presó política, d’on no tots sortien vius, un client que setmanes enrere s’havia quedat sense feina i que a Can Soteras sempre va tenir un plat mentre durés aquest tràngol laboral.

Però l’aventura més curiosa d’aquells anys de la guerra és que Can Soteras es va col·lectivitzar, però els amos, a diferència del que va passar en altres negocis, no van fugir. Simplement, els treballadors van passar a ser els gestors de l’establiment i els Soteras eren els empleats. Allò va acabar com ja se sap, amb mig Barcelona camí de l’exili, i entre ella, les últimes autoritats republicanes, que abans de partir, almenys algunes d’elles, van passar per Can Soteras i es van emportar uns guisats per al viatge. Després d’això, els Soteras van tornar a ser els amos i els treballadors, sense rancors ni pors, van tornar a la seva antiga ocupació.

Santi Soteras li agradaria conservar almenys una porció del restaurant i reobrir al setembre. Més per nostàlgia que per fer caixa. El seu pare, que està fet un roure als 102 anys, encara viu en un pis a sobre del restaurant. Si ho fa, salvarà una carta que, a la seva manera, és un jaciment de la història de Barcelona. Cada línia és un estrat. Els cargols són per Poch Soler i la cua de toro perquè amb la immigració els va arribar un cuiner sevillà. I si no ho fa, ja ho sabeu, la culpa és de la llei Borrell.

Temes: Barcelonejant