01 nov 2020

Anar al contingut

LA HISTÒRIA ESCRITA DES DEL CARRER

Barcelona, mig segle d'orgull de barri

El 1970 van néixer les primeres associacions de veïns per dignificar la vida dura als barris de la ciutat

50 anys després, l'organització popular continua mantenint-hi la vida, com es veu aquests dies

Helena López

Barcelona, mig segle d'orgull de barri

En aquests dies estranys de tancada, de carrers i places buides i tristesella segueix sent-hi. Tan discreta com imprescindible per mantenir la vida dels barris. Ella, la solidaritat i la lluita veïnal, ha sigut l’inqüestionable motor de transformació de la ciutat durant els últims 50 anys. L’altra marca Barcelona. La de la gent. Les primeres actes del moviment veïnal daten de 1970 i, tot i que en mig segle ha anat adoptant diferents formes, continua present. Continua viva. Malgrat que ningú va saber preveure el que venia –«si ho haguéssim sabut, 15 dies abans del confinament hauríem organitzat una assemblea i tindríem una estructura molt més fort de la que tenim», fa autocrítica l’històric líder veïnal de la Prosperitat, Albert Recio–, en pocs dies els barris s’han adaptat a la nova i captiva realitat i han creat com han pogut petites o grans xarxes de recolzament barri per barri, de Sant Antoni al Verdum, del Raval a Vallcarca, per no deixar cap veí a la cuneta.

Entre les victòries de la lluita veïnal dels últims anys, Recio en destaca una que podria semblar menor, però que és molt representativa. «En contra del tòpic que la classe obrera és reaccionària, la victòria veïnal amb la mesquita del carrer del Japó va ser un exemple de com construir moviment», assenyala. L’anunci de l’obertura de l’oratori va desencadenar una certa oposició atiada per grups xenòfobs, que va ser aixafada per la força de tot un districte, coordinat a través de Nou Barris Acull. Dos anys després de la seva inauguració, l’espai és un exemple de convivència

Visita veïnal a la mesquita al carrer del Japó, a Nou Barris. / ÀNGEL GARCIA

Recio destaca també l’obligació a les constructores de reservar un 30% a vivenda pública, mesura que els mitjans van batejar com ‘el 30% de Colau’, però que era una petició dels moviments populars de la ciutat, que sempre han tingut la vivenda com un dels seus eixos. En els primers temps, per acabar amb el barraquisme, anys després per dignificar la vida als pisos rusc i en els últims anys per evitar que la pressió immobiliària buidi la ciutat de veïns.

La batalla per la sanitat

Finalment, Recio destaca una de les grans batalles que des de la FAVB s’ha mantingut sempre, des d’abans que estigués de moda: la defensa de la sanitat pública. De fet, una de les grans victòries èpiques més recents dels moviments veïnals a la ciutat va ser la victòria dels veïns del Raval en la batalla pel CAP Raval Nord (guanyada davant el totpoderós Macba). 

Mobilització pel CAP Raval Nord / jordi cotrina

Tot i que es queda al 2010 perquè es va fer per celebrar el 40 aniversari, la web 100 victòries conserva intacte el seu valor històric i per a molts emocional, i és un refugi, a través de la pantalla, com tants altres refugis en aquests dies del confinament. I és el record de quan es podia sortir al carrer i se sortia i es lluitava i es guanyava i es perdia. Es perdia molt, també, tot i que aquest seria material per a una altra mostra. La pàgina –que, atès el gran esforç que els va comportar fer-la i la seva vigència com a hemeroteca, continua ocupant un lloc visible a la web de la FAVB– repassa, districte per districte, algunes de les lluites veïnals que van definir la transformació dels barris entre 1970 i el 2010.

«En contra del tòpic que la classe obrera és reaccionària, la victòria de la mesquita del carrer del Japó va ser exemplar»

Albert Recio

Històric activista veïnal

Rere 100 puntets vermells repartits per tot el mapa de la ciutat, hi ha perles com que l’estàtua del doctor Robert de la plaça de Tetuan la van trobar el 1977 alguns membres de l’associació de veïns del Poble-sec, amagada pel franquisme en un magatzem municipal. L’objectiu de la guerrilla veïnal no era el rescat del monument, òbviament, sinó la reivindicació del que avui és el Mercat de les Flors. Per això van ocupar els magatzems. I, tot i que van aconseguir sí, que l’espai es convertís en un gran equipament cultural, va ser, com tantes, una victòria agredolça, ja que la demanda era convertir els locals en l’Ateneu Popular del Poble-sec. 

Sí que van arribar fins al final, en aquest cas concret estar a la perifèria va jugar al seu favor, amb l’Ateneu Popular de Nou Barris. El desembre de 1976 els veïns van desmuntar amb les seves mans la planta asfàltica construïda a la Trinitat Nova per generar la matèria primera per a la construcció de les Rondes. La van desmuntar, la van okupar, i més de 40 anys després allà segueixen. L’any passat van guanyar el Premio Nacional de Circo.

Manifestació dels veïns de la Trinitat Nova el 2004. / josep garcía

De la mateixa època, la primavera del moviment veïnal clàssic, quan cada barri era una trinxera, és la lluita per l’Espanya Industrial, a Sants, on els veïns es van oposar a l’especulació immobiliària, que en aquells terrenys volia portar a terme el 1975 l’alcalde franquista de l’Hospitalet. Van ocupar també els terrenys de la vella fàbrica i, 10 anys després, el 1985, s’inaugurava el gran parc. Una estratègia, la d’ocupar, que ha marcat la lluita veïnal a la ciutat. També a Sants, va ser així, el 2011, quan van començar la transformació de Can Batlló.

Molt més enllà de la transició

Tot i que els 70 van ser més èpics, o potser és la distància o la nostàlgia, qui sap, la lluita no es va acabar aquí i el dibuix de la ciutat té molt a veure amb l’afany del moviment molt més enllà de la transició. Durant tota la democràcia i a tots els barris. Exemples, pràcticament sota cada llamborda. A la Gràcia de 1995 la lluita veïnal va frenar l’ajuntament, que pretenia construir un pàrquing, carregant-se arbres centenaris. Si encara donen ombra, vida i oxigen a la plaça és gràcies a ells. Com, també a Gràcia, una dècada després, va ser la seva lluita la que va impedir que La Violeta, el vell casino del número 6 del carrer de Maspons, caigués en mans de l’especulació immobiliària. El 2004 l’edifici va ser venut a un fons inversor holandès i semblava que el seu futur estava escrit, però, un cop més la tossuderia veïnal va frustrar l’operació i va forçar el consistori a comprar-lo i convertir-lo en la seu de les associacions de cultura popular del barri. 

La defensa de la cultura popular ha sigut una altra de les obsessions històriques de la FAVB, des d’on s’ha fomentat l’orgull de barri, la seva identitat, en el bon sentit de la paraula, i els valors de la vida col·lectiva i els mitjans d’expressió propis, és a dir, la cultura popular.

Una altra victòria, segurament la definitiva, és el necessari relleu generacional que està vivint el teixit veïnal a molts barris. Per molts anys.