barcelonejant

La Divorcioneta contra l'Apocalipsi

L'advocat Alberto García explora el mercat de les crisis de parella barcelonines per si és necessària la seva presència i, ja de passada, convida a explorar en la 'deep hemeroteca', secció salvapàtries

070120 divorcioneta 16 9 elperiodico / periodico

5
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Poca broma amb La Divorcioneta, perquè el dia menys pensat Alberto García Cebrián, advocat amb formació específica de dret privat matrimonial i amb titulació en matèria de nul·litat eclesiàstica matrimonial per la Facultat de Dret de la Universitat Pontifícia Comillas de Madrid, omple el dipòsit i es presenta a Barcelona. No passarà inadvertida. La Divorcioneta és un bufet amb quatre rodes i una més de recanvi que ofereix divorcis a 150 euros per cada membre de la parella, més econòmic encara si no hi ha fills pel mig. Llavors són només 100 euros. No hi ha lletra petita. El preu inclou les despeses de procurador, la minuta del lletrat i fins i tot l’IVA. Que el vehicle recorri els carrers de l’extraradi de Madrid amb un altaveu al sostre, com si anunciés l’arribada del circ a la ciutat, semblarà un acudit, però la veritable broma de mal gust és repassar la història d’Espanya i pensar en aquests advocats que potser el 1981 s’oposaven catòlicament a la llei del divorci i que, aprovada la norma, van amassar fortunes amb la desgràcia aliena.

Del divorci es va avisar just abans de la seva aprovació que era «una porta oberta a la generació del mal»

El rum-rum del motor de La Divorcioneta és una perfecta música de fons per submergir-se en l’arxiu documental. A la ‘deep’ hemeroteca, per ser més exactes. El que hi ha a la superfície és el de sempre. Els sonarà. L’exemple tòpic és Francisco Álvarez-Cascos, durant anys el ‘rottweiler’ de José María Aznar, però abans, com a diputat d’Aliança Popular, ferotge opositor al divorci. Subscrivia la tesi de la Conferència Episcopal Espanyola que la llei del divorci a debat era «una porta oberta a la generació del mal». Els bisbes, ja se sap, aconsegueixen que fins i tot el terror de Stephen King resulti amable. Aprovada la llei, Álvarez Cascos va utilitzar fins a tres vegades aquella norma contra la qual va votar per divorciar-se. Com un sant Pere, però al revés.

A les capes més profundes de l’hemeroteca, les pàgines que ja s’esgrogueeixen són les dels entrellats de l’aprovació d’aquell text legislatiu, que pilotava el ministre Francisco Fernández Ordóñez, un centrista amb ànima socialdemòcrata, a qui torpedinaven des de les seves pròpies files. Quan el seu projecte, entre condemnes de l’Església i del mateix papa Joan Pau II, va arribar al Senat, un grup comandat per Miguel Herrero de Miñón va provar d’introduir en el text el que es va dir «la clàusula de la duresa». Per divorciar-se no només calia acreditar prèviament prou anys de separació, sinó que un dels cònjuges havia de ser culpable clar de la ruptura. Així es feia a la península ja en temps dels visigots, molt moderns per a la seva època, que acceptaven el divorci en cas d’infidelitat o que l’home fos un sodomita.

Un final del món que fa el ronso 

Aquests records gairebé en blanc i negre venen al cas per remarcar que tot i que al Congrés dels Diputats sembli que es reescriu a tota hora l’Apocalipsi de sant Joan (de vegades pel divorci, d’altres pel salari mínim, per Veneçuela, per Catalunya, per les víctimes de la guerra civil...), el final del món, almenys a Espanya, no arriba mai. La prova del nou, en aquest cas, és La Divorcioneta. La seva existència és fruit de la reforma de la llei del divorci que José Luis Rodríguez Zapatero va dur a terme el 2005. L’Església, com sempre, li va posar nom, però aquesta vegada sense gràcia, sense aquest accent Stephen King. La van batejar com «la llei del divorci exprés», com si això fos ofensiu. Fins i tot hi ha trens amb aquest cognom a la xarxa ferroviària espanyola i ningú creu que sigui pecat pujar-hi. No s’han fet comptes, però el divorci exprés va arruïnar les minutes a no pocs advocats i va obrir la porta a tipus imaginatius com Alberto García, que mira ja la seva agenda per fer en un futur pròxim una incursió a Barcelona.

Alberto García, pare de La Divorcioneta i, pròximament, de l’assegurança matrimonial

Dels autors de La Divorcioneta arriba ara l’assegurança de matrimoni, el regal perfecte, pagar la separació abans del casament, i no és broma

Diu, a més, que vindrà amb novetats sota el braç. Encara no sap com ho publicitarà, però potser sigui com en les estrenes cinematogràfiques. Dels autors de La Divorcioneta, arriba ara l’assegurança matrimonial. La idea és simple. Per contextualitzar primer, hi ha qui té ja pagat el funeral. El que proposa l’Alberto va per aquí. És el regal perfecte per als comiats de solter o soltera, una assegurança matrimonial que deixa tancat, inclús abans del casament, el tràmit del divorci. Només per si és necessari. És com un article de broma, però molt seriós. En cas de necessitat, s’obre el sobre. 

Notícies relacionades

Fa 40 anys, que no és tant, ja que Indiana Jones ja anava per la seva segona aventura a les pantalles, els més rotunds opositors a la llei del divorci, Álvarez-Cascos, entre ells, sostenien que «si el projecte s’arribava a promulgar tal i com estava formulat, quedaria seriosament compromès el futur de la família a Espanya i greument perjudicat el bé comú de la nostra societat». Els harúspexs etruscos eren capaços d’encertar millor el futur fent una mirada a les entranyes d’un pollastre.

Ara, i això fa molta gràcia a l’advocat protagonista d’aquesta història, diuen els mateixos malastrucs clergues de llavors que el problema de fons és que la gent es casa de qualsevol manera. La culpa que el 40% dels matrimonis acabi en ruptura passats només cinc anys se solucionaria, o això creuen, amb cursets prematrimonials de dos o tres anys de durada. Aquesta és la premissa de qui afirma que «el pànic a l’entrega total fa que s’hagi estès el provar les relacions sexuals abans d’estar casats». Només s’ha de recordar que el 80% dels casaments que se celebren a Espanya són civils. I que desfer el camí surt barat.