El dia en què Albert Vilalta va sobreviure a dos metres del clot del Carmel

Albert Vilalta no ho havia explicat mai. Era enginyer en cap de l’Ajuntament de Barcelona quan la cua de maniobres va col·lapsar al Carmel el 27 de gener del 2005. Mai podrà oblidar aquell ensorrament, aquell moment en què tot es va esfondrar: ell estava a dos metres del garatge de dues plantes que es va empassar la terra.

De tot allò, Vilalta n’extreu una conclusió principal i rellevant: «No hi va haver cap víctima, i això és molt important. Ni un ferit». I mostra la seva «satisfacció» perquè va haver de veure, i molt, amb la qual el desenllaç fos feliç: «Jo havia visitat la cua de maniobres un mes o dos abans. Estava gairebé acabada. Intentaven avançar per estabilitzar el front.  Perquè quan van arribar més o menys a Llobregós es van trobar una inestabilitat, és una mica normal als túnels. Hi ha maneres de parar-lo. Com que igualment calia fer una cua de maniobres van dir: la farem i estabilitzarem el front».

Malgrat ser enginyer en cap municipal, Vilalta no participava en les obres, que eren competència de la Generalitat. El paper del consistori era clar: supervisar la mobilitat associada a les obres i la urbanització associada a les parades de metro, com passa en totes les obres. «No sabíem res del projecte tècnic i no ens incumbia».

La reunió

Si no hi va haver víctimes i ferits va ser per una reunió que va resultar decisiva. «Dies abans de l’enfonsament es va obrir el clot des de dins. El 23, en la meitat del túnel de maniobres, es va començar a desprendre el sostre, es va començar a fer una cúpula interior. Vaig baixar la rampa i vaig anar a veure-ho. S’hi accedia per la plaça de Pastrana. Es veia un munt de terra al mig del túnel. Això ens va preocupar molt. Calia prendre decisions. L’endemà hi va haver una reunió molt important a la caseta de la direcció d’obra».

Notícies relacionades

L'enfonsament del Carmel, 15 anys d'un desastre sense culpable

«Quinze anys després, encara se'm posa la pell de gallina al recordar-ho»

A la caseta eren el director de l’obra, Javier Gete Alonso; el cap dels bombers, Joan Pedreny, i Vilalta, en representació dels serveis tècnics de l’ajuntament, a més de constructors. Gete Alonso, Pedreny i Vilalta van prendre una decisió que no era senzilla:  vam decidir proposar l’evacuació d’un perímetre. Era una decisió rellevant. S’ha de valorar que ens fessin cas. Érem tècnics i els polítics ho van afrontar. Hi havia molts nervis». La Guàrdia Urbana va començar a personar-se als domicilis, relata, per informar la gent que se n’havia d’anar. Si després no hagués passat res, hauria sigut complicat per a nosaltres». Primer van ser evacuades 12 famílies d’una finca. Després, un miler de residents a més de 89 edificis.

El clot

Una vegada els pisos eren buits, Vilalta va arribar a la plaça de Pastrana el dia 27 al matí quan un operari el va informar que s’havia obert una esquerda al costat del garatge situat en l’encreuament de Conca de Tremp amb Sigüenza: «Vaig anar a veure’l i allà hi havia Gete Alonso i Benjamín Celada, consultor de geotècnia. Mentre miràvem l’esquerda, el Javier va veure com començava a esquerdar-se la paret del garatge, va fer un crit i els tres ens vam posar a córrer. I de sobte va desaparèixer tot». Vilalta va quedar «atordit» en un escenari de pols i espurnes i es va asseure al número 36 de Sigüenza: «Vaig haver de calmar-me, estava tremolant». Però també va sentir un gran alleujament: «Haver pres, amb dues persones més, la decisió d’evacuar i que això servís perquè no hi hagués víctimes és una satisfacció».