L'enfonsament del Carmel, 15 anys d'un desastre sense culpable

Han passat 15 anys, una xifra una mica pobra pel que fa a aniversaris, és cert, però un aniversari al final de la que va ser vista com la crisi més gran de Barcelona en dècades. Aquest dilluns es compleixen tres lustres de l’enfonsament de les obres del metro del Carmel, uns fets que van posar en alerta les administracions i que tot i que va acabar sense un sol mort, va tenir una afectació rotunda en la vida dels ciutadans: més de 1.200 persones es van veure de sobte vivint en hotels, en un ambient marcat per la por que anessin caient edificis.

Amb tot, es diria que el final ha sigut relativament feliç. La factura final del Carmel va ascendir a uns 80 milions d’euros, dels quals 60 els van pagar les companyies d’assegurances del Govern català i de les empreses responsables de l’obra. Els 20 restants els va abonar directament la Generalitat. Com afirma una persona que va viure els fets des de l’ajuntament: «Mai vam arribar a saber què havia passat exactament».

L’obra pública i la confiança

Davant del que va passar hi havia diverses reaccions possibles, a més de les obligades, que eren atendre els desallotjats i comprovar què quedava dret i que caldria enderrocar per finalitzar un projecte decisiu per al barri. Com que es va esfondrar la cua de maniobres del túnel del metro, argumenta un antic alt càrrec de la Generalitat, corria el risc d’ensorrar-se també la confiança dels ciutadans a l’obra pública.

«Allò va servir perquè després alguns poguessin sembrar dubtes sobre les obres de l’AVE al seu pas per la Sagrada Família», afirma, dolgut, un exresponsable autonòmic sobre la campanya a favor que l’alta velocitat arribés pel litoral, que denunciava que el temple de Gaudí corria un risc seriós de ser empassada per la terra. Una campanya que Convergència i Unió va recolzar amb decisió.

El 3% i el dentista

Alguna cosa estava clara sobre les obres del metro: s’havien projectat en temps de CiU, de l’últim Govern de Jordi Pujol. I les va desenvolupar el primer, i únic, Executiu de Pasqual Maragall. O un, o l’altre, o tots dos eren responsables del que va passar. Al tripartit, que compartien el PSC, ERC i ICV-EUiA, s’escampava la convicció que tot s’havia fet malament i, més encara, que els presumptes pagaments de comissions econòmiques per la concessió de les obres a governs de Pujol, el famós 3%, havien debilitat el pressupost de les empreses responsables, cosa que, seguint aquesta tesi, hauria contribuït a rebaixar la qualitat dels treballs. Altres testimonis dels fets descarten que els tècnics acceptessin aquesta rebaixa en la seguretat per estalviar.

Aquesta ombra, que sempre va planejar sobre la situació, no va prendre cos. «Nadal es va arrugar», afirma un testimoni d’aquells temps sobre l’actitud que va prendre el conseller de Polítiques Territorials i Obres Públiques de l’època, Joaquim Nadal. Va ser l’encarregat de la gestió política de l’assumpte, el moment culminant del qual va ser una comissió parlamentària en la qual va proclamar que no existia culpa però que dues persones pagarien els plats trencats: van ser destituïts Jordi Julià, director general de Ports i Transports i Ramon Serra, president de GISA. Va insinuar que l’anterior Govern tenia alguna responsabilitat, però no va concretar. El seu lloc no va perillar: Maragall no podia prescindir d’un dels seus homes forts. «Hauria d’haver destituït el seu germà, Manel Nadal, i no Julià», afirma el mateix testimoni d’aquells fets. Al final va imperar la lògica de l’acudit del pacient del dentista que l’agafa pels testicles al començar la visita: «No ens farem mal».

Per part del Govern, la denúncia més gran contra la possible responsabilitat de CiU la va fer Maragall amb la seva famosa al·lusió al 3% al Parlament: «Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%». Però com la va retirar minuts després, després de ser amenaçat per Artur Mas que la legislatura quedava bloquejada per aquestes paraules, no va tenir més recorregut.

L’ajuntament

Però mentre tots aquests debats es teixien i es desteixien, l’ajuntament no tenia cap altra opció que reaccionar i gestionar l’emergència que suposava haver tret de les seves cases més de 1.000 persones. I topava amb casuístiques que anava resolent com podia amb la sensació que ningú l’acompanyava: «Ens sentim més sols que la una. D’entrada, la resposta va ser municipal», afirma un responsable del consistori de l’època. «Venia una senyora desallotjada amb el gos. Busca un hotel que accepti animals. L’hotel que accepta animals només accepta cobrar en efectiu. En aquest context, venia la gent de la Conselleria de Benestar i deia: ‘Hem de firmar un conveni’. Després sí que es van sumar i la seva aportació va ser positiva».

«La gestió de l’emergència la vam fer molt bé. El tema era què explicàvem», recorda una persona que va participar en el dispositiu de l’ajuntament, que pràcticament vivia al barri. L’alcalde de llavors, Joan Clos, es va convertir en la cara visible de la gestió de la desfeta, com si l’obra la dirigís el consistori. «A Clos li vam dir que no entrés en detalls tècnics, però ho va fer».

Les responsabilitats

Una vegada encarrilada l’atenció als veïns, una vegada va quedar clar què calia construir i què rehabilitar, tocava tancar el tema de la responsabilitat financera, perquè una cosa és renunciar que s’assenyali qui va tenir la culpa de l’enfonsament i una altra de molt diferent pagar la factura.

Notícies relacionades

«Quinze anys després, encara se'm posa la pell de gallina al recordar-ho»

El dia en què Albert Vilalta va sobreviure a dos metres del clot del Carmel

Segons un antic alt càrrec del tripartit, l’assumpte es va tancar bastant per força, determinant que el Govern, que va renunciar a acudir als tribunals, assumiria un terç dels pagaments, i que els altres dos els correspondrien a les empreses responsables de la direcció d’obres i de la seva execució. En els tres casos, es va recórrer a les companyies d’assegurances respectives, que, com se citava anteriorment, van pagar 60 dels 80 milions que va costar tota l’operació, amb els quals es va pagar l’allotjament temporal dels veïns, les indemnitzacions, els pisos nous que es van construir i els treballs a les vivendes que van ser rehabilitades.

«Es va aconseguir preservar el nom del Carmel, el barri no va quedar estigmatitzat», remarca el mateix alt càrrec, que recorda com, en canvi, la crisi de l’aluminosi havia tingut un efecte demolidor en el Turó de la Peira: desvaloració dels pisos i estigmatització absoluta del barri. «Crec que ho vam fer bé», afegeix un dels participants de l’operatiu institucional que va combatre una crisi que semblava haver enfonsat una ciutat sencera, i no la cua de maniobres del Carmel.