LES CICATRIUS DEL CLOT
«Quinze anys després, encara se'm posa la pell de gallina al recordar-ho»
Els veïns recorden «com si fos ahir» el dia en què la terra es va empassar una part important de les seves vides
La quiosquera Mercè va perdre la casa i, el José Luis, la botiga en la qual havia treballat des dels 14 anys
zentauroepp51901697 barcelona 23 01 2020 barcelona la florista junto 200124140014 /
L’Esther recorda la boira. Una boira blanca i densa que no havia vist mai abans al barri. A Galícia, d’on és la seva mare, «és clar», però mai al Carmel. La matinada del 27 de gener del 2005, l’Esther arribava a casa a les tres, com cada dia en aquella època, en què treballava en un restaurant, fent el torn de nit. «A primera hora del matí la meva mare em va aixecar, que ens en havíem d’anar, que el pis queia. Vam agafar al gos, quatre coses i ens en vam anar», narra la jove. Finalment el seu pis, al carrer de Sigüenza, ni va caure ni el van tirar a terra i aquella mateixa nit va poder tornar a casa, però 15 anys després, no oblida aquell dia. Aquella boira. No és l’única. Avui treballa rere la barra d’una cafeteria al barri –cosa que la converteix en coneixedora de primera mà del que preocupa i no en el lloc– i assegura, sense dubtar-ho, que l’episodi del clot continua viu en la memòria col·lectiva.
La Mercè va córrer pitjor sort que l’Esther. La quiosquera del carrer de Llobregós vivia el 10 del passatge de Calafell, la zona zero. La matinada del 27, aquesta que l’Esther recorda amb una densa boira blanca, la Mercè ja no la va passar a casa seva, per sort. La seva finca, la que aquell matí es va empassar la terra, ja havia sigut desallotjada. «Jo ja estava a l’hotel, però els meus quatre gossets sí que estaven a casa, sols, perquè no sabia si els podria tenir a l’hotel», recorda la dona, que assegura que ja ningú recorda allò: «Tot passa, i està bé que sigui així, en la mesura del possible».
Al mapa
«Encara se’m posa la pell de gallina. Aquell dia no l’oblidaré en la vida. Ho recordo com si fos ahir», respon la Núria al ser preguntada sobre aquell 27 de gener. Des de fa 20 anys té una petita floristeria exterior al mercat del barri, a pocs metres del quiosc de Mercè. «Fa 54 anys que soc al barri. Abans de la floristeria estava a la botiga dels meus pares, a Calderón de la Barca,» assenyala la dona.
Noms de carrers: Calafell, Calderón de la Barca, Sigüenza, que la tragèdia durant les obres de construcció de l’L-5 va situar al mapa.
«El meu pare havia denunciat esquerdes al carrer de Calderón de la Barca 13 dies abans del succés»
Florista del mercat del Carmel
«13 dies abans del clot el meu pare ja havia denunciat unes esquerdes que no eren normals a Calderón de la Barca», prossegueix la florista mentre col·loca les plantes del seu petit negoci. «Jo arribava del gimnàs i estava obrint la botiga quan una veïna em va alertar de la pols que sortia de l’altre costat del carrer», relata la dona, que té també molt marcat aquell 14 de febrer, pocs dies després de l’enfonsament. «Aquest és un dia gran per a nosaltres, és clar, però aquí ningú era per regalar flors. Aquells dies estava tot ple de vigilants, perquè hi havia molts pisos buits, amb totes les pertinences de les persones desallotjades dins, i el cap de seguretat els va dir als seus treballadors, ‘¿no els voleu portar una planta a les vostres dones?’ Aquestes són les flors que vaig vendre aquell Sant Valentí», narra la comercianta mentre col·loca l’acolorit gènere, abans d’apuntar que el succés la va afectar molt «tant emocionalment com econòmicament».
«Primer van ser les obres, que jo tenia el forat del metro just aquí, després el clot –afegeix la florista–, i quan vam aixecar cap d’allò del clot, que va costar, va arribar la crisi».
«Vaig caure en depressió»
Tres lustres després, la Núria té una altra imatge d’aquell dia gravada a foc. La del José Luis cridant al carrer que sortissin de les cases, que els edificis s’enfonsaven. En aquell temps, José Luis treballava en una botiga d’electrodomèstics el 12 del carrer de Conca de Tremp, edifici sobre el qual ara hi ha un petit parc, conegut popularment com «la plaça del clot».
El José Luis, a la botiga d’electrodomèstics que regenta a Llobregós. /
«M’han quedat seqüeles. Tinc pànic als penya-segats, i mira que jo havia sigut escalador. Vaig sentir un cruixit i vaig veure una esquerda enorme, primer d’un centímetre d’amplada i després d’un pam. Vaig sortir al carrer i en aquell moment vaig veure com desapareixia tot», assenyala l’home, a qui aquest fet li va capgirar la vida.
«Encara tinc seqüeles; em fan pànic els penya-segats»
Testimoni de l’enfonsament
«Treballava allà des dels 14 anys. Vaig caure en depressió. Com em deia la psicòloga, em van trencar la bombolla», se sincera l’home des de la botiga d’electrodomèstics que va obrir com a autònom fa uns anys al costerut carrer de Llobregós, a pocs metres d’on va passar tot allò. Carrer que acull una de les boques del metro, que, malgrat tot, finalment va arribar, i per a la qual veïns i comerciants tenen idees. «Quan plou les caigudes són freqüents. Estic farta de demanar que facin alguna cosa. Perquè l’orografia del barri és la que és, però el terra hauria de ser antilliscant», conclou la Núria, la florista, mirant ja al present (i al futur). I apunta una altra petició: un cartell indicant als autobusos de turistes que no girin cap al parc Güell per Calderón de la Barca tal com els indica el Google Maps, que el carrer és estret i té un pendent impossible.
