Viure al costat del Camp Nou, els veïns més golejats

Un diumenge, la mare de Josefa Díaz es va trobar malament. D’edat avançada, malalta des de feia temps, li havien donat l’alta després de la seva última visita a l’hospital tres dies abans i era al domicili de la seva filla, que viu davant del Camp Nou. Hi havia la circumstància que aquell dia es jugava un Barça-Madrid, així que arribar fins a l’edifici es va convertir en un repte considerable per als serveis sanitaris. «Vaig trucar a una ambulància i als 45 minuts encara no havia arribat. Vaig tornar a trucar i al final hi havia quatre ambulàncies venint i cap ho aconseguia. Quan el partit va començar, el problema van ser les motos. L’ambulància no podia acostar-se a la porteria».

El de la Josefa va ser un problema especialment greu, però no és cap sorpresa per al col·lectiu de veïns del barri de la Maternitat i Sant Ramon. Saben que un dia de partit el millor és reduir l’activitat. No sortir de casa i no rebre visites sol ser la norma. Entre els que viuen al barri encara queda molta gent que ja vivia aquí abans que arribés el futbol. 

Horts i descampats

És el cas d’Ana Ramón, que tenia vuit anys quan, el 1957, es va inaugurar el Camp Nou, que sempre va tenir aquest nom de forma oficiosa, fins que la denominació també es va convertir en l’oficial el 2001: potser pot considerar-se l’únic llegat de la presidència de Joan Gaspart. A la gespa on trota Lionel Messi –i ara també Riqui Puig–, hi havia horts que treballaven els veïns. A la zona hi havia bòbiles (teuleries), fàbriques de maons. Les cases eren baixes i hi havia molta població emigrada de localitats de la resta d’Espanya. «Aquest era el bar del Sebastián. Aquí davant hi havia l’abeurador. Els carreters que venien de les bòbiles hi posaven el cavall a beure», afirma la dona, que diu que l’arribada del Barça va ser un esdeveniment. 

El trasllat va ser culpa de Ladislau Kubala, l’home que va portar a la lliga espanyola el xut amb efecte a les faltes i la ‘paradinha’ en els penals, entre altres innovacions. Va agradar tant que el camp de Les Corts, amb capacitat per a 60.000 espectadors, es va quedar petit i el Barça va optar per construir un nou estadi. 

«Quan va arribar el Barça va ser una il·lusió. Tots eren del Barça. La meva àvia, la meva mare, les meves ties feien els coixins (que abans es llogaven als abonats), els cosien. Quan el partit estava a punt d’acabar, quan faltaven 15 minuts, et deixaven entrar. Llavors aquí no hi havia res, això eren els afores. Dèiem: ‘Anem a Barcelona’. Ara el camp està dins de la ciutat. Aquest és el problema», explica Ramón. Amb el temps va arribar alguna molèstia concreta, com quan un dia, durant la reforma prèvia al Mundial 82, les obres van tapar el senyal i els veïns es van quedar sense tele d’un dia per l’altre.

La proximitat del ‘temple’ culer genera problemes. Per citar-ne un, el trànsit, que dificulta les sortides i les entrades: «Si hi ha partit, els fills ja no venen a veure’t», diu Ramón, que també confessa amb desimboltura que ella es va acabar fent de l’Espanyol, l’equip del seu marit.

Motos i pixats

«Dècades enrere no hi havia tant enrenou», afirma Josefa Díaz, que també va néixer al carrer de Benavent, al número 38, i que ara resideix a la Travessera de les Corts. «Era més tranquil, no hi havia cap perill i era menys atabalador». Per a ella, com per a la resta de veïns consultats, potser el problema més greu sigui el de les motos que aparquen a la zona, tot i que també abomina la gent, molta, que es posa a beure abans dels partits, i que acaben orinant a qualsevol lloc.

«Prenen les voreres. De vegades no es poden ni obrir les porteries. L’hi dius a la policia i et diuen que hi ha partit, que no hi ha res a fer. El meu marit treballa a Badalona i si hi ha partit marxa amb metro. Deixa el cotxe, perquè és impossible tornar a casa. Les motos no te les pugen a casa perquè no poden», lamenta.

Vaja, això que no poden és un dir. Josefa Gala, veïna del carrer d’Arizala, que no és nascuda al barri, però ha viscut aquí amb el seu marit i les seves dues filles i el seu fill, un dia es va trobar una moto literalment dins de la porteria: «Havien deixat un cartell a la moto que deia: ‘Soc al Camp Nou’». La Josefa explica que el pitjor dia que ha viscut és el de l’últim, i ajornat, Barça-Madrid, en què el partit es va barrejar amb la protesta d’independentistes, els contenidors cremant i ultres futbolers perseguint manifestants. Altres veïns hi coincideixen. La tensió va pujar com mai.

L’Elena, una de les filles de Gala, diu que ser veïna del Camp Nou l’ha portat a odiar el futbol: «Diguem que l’ambient del futbol modern no és res que pugui voler ningú al seu barri ni al seu carrer». Recorda la vorera enganxosa per la cervesa, la dificultat per tornar a casa en transport públic i més en cotxe, i els casos, alguns, en què algun energumen l’ha empipat un dia de partit, capítols d’assetjament: «Haurien de posar més càmeres per a la seguretat de les dones». L’Elena també en té un record positiu: «Un dia, després del partit, amb un noviet que tenia, ens vam colar al Camp Nou, vam saltar a la gespa i ens vam fer una morrejada al mig del camp».

Permeabilitat

Notícies relacionades

La sequera manté en suspens la tramitació del Pol Biomèdic

Els comerços del Llobregat Centre perdonen 1,3 milions de deute

Saturnino Cuevas és d’aquests socis i abonats del Camp Nou que amb prou feines va al camp i deixa el carnet als familiars. Per a ell, el problema és clar: altres estadis són a zones més despoblades o almenys més esponjades. I això espera del futur, després de la reforma pendent del camp i l’entorn: més espai perquè no quedi tot col·lapsat. Carrers més permeables.

Tot i que soni contradictori, els veïns del Barça afirmen que no hi ha manera de plantar cara a una entitat d’aquesta mida mentre la disculpen. Pedro Mariano, que va arribar fa 10 anys a la zona, diu una cosa que la resta comparteix sobre els problemes de veïnat amb el Barça: «El club pot fer poc». És l’ajuntament, opina, qui ha de propiciar que la gent utilitzi més el transport públic. Tot i que tots tenen alguna queixa, coincideixen amb el que afirma Josefa Gala: «No canviaré de barri. Aquest m’agrada molt».