BARCELONEJANT

L'ocellet abominable

Sorollosa i invasora, la cotorreta argentina és un exemple de mala premsa en el món animal que crida l'atenció

zentauroepp40710757 cotorra200106201520

zentauroepp40710757 cotorra200106201520 / ALVARO MONGE

3
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

Es podria cavar un forat de proporcions còsmiques entre el delicat aspecte que té la cotorra argentina, en certa manera un peluix verd i volador, i la fama espectacularment pèssima que arrossega, que emparenta les seves colònies sorolloses amb alguna de les 10 plagues d’Egipte, o amb totes alhora, jutjant per les coses que es diuen sobre l’animal. Un cop d’ull a l’hemeroteca d’internet mostra que li han dit de tot, des de «problema» fins a «plaga» passant per «amenaça», «invasora escandalosa», «invasora perillosa», «invasora implacable» i fins i tot «dimoni verd insuportable», que és la classe d’epítet que denota una mena de passió fosca. Que la cotorreta argentina és una espècie invasora que posa en perill els ecosistemes locals no té discussió, però en fi, pobra cotorra. Cal simpatitzar amb el seu drama. Ella no va demanar que la traguessin d’on vivia tranquil·la i fent de cotorra.

La cotorreta és «plaga», «amenaça», «invasora implacable» i fins i tot «dimoni verd insuportable»

Com va informar fa poc el diari ‘El País’, l’ajuntament calcula que els últims quatre anys s’ha doblat la població de cotorres argentines, d’aproximadament 5.000 a aproximadament 10.000. Hi ha una preocupació municipal. Sent un problema local no és ni de lluny un problema local, ja que el mapa invasor de la cotorreta és ampli i té tentacles per tot arreu. Dit en altres termes, si la cotorreta argentina fos un exèrcit conscientment invasor, en el seu demoníac imperi verd el sol tampoc es pondria mai. Notícies de cotorretes invasores no només n’hi ha a Barcelona, i no només en una vintena de ciutats espanyoles; en llocs tan remots com Mèxic lluiten des de fa temps amb el problema, tot i que és probablement a Xile on tenen més experiència amb el dimoni: allà va entrar als anys 80, i un titular recent del diari ‘La Nación’ de l’Argentina dona una idea de la situació actual. «Xile en peu de guerra contra la cotorra argentina: asseguren que perjudica la salut».

El Projecte Cotorra Invasora

Notícies relacionades

De fet, els titulars de premsa funcionen com a termòmetre de l’animadversió creixent que desperta el peluix volador. Llegint-los, i deixant-se emportar, és possible imaginar que ens trobem no davant d’una invasió d’ocells sinó davant la trapelleria aèria d’un comando destructor modern. «Guerra contra la cotorra argentina». «Madrid es prepara per exterminar bona part de les 12.000 cotorres que hi ha a la ciutat». «Experts apunten a la necessitat d’exterminar immediatament la cotorra argentina». «La cotorra argentina desconcerta els veïns i les autoritats». «¿Eutanàsia massiva per a les cotorres argentines invasores?» Com ja hem dit, els xilens són segurament els que tenen més experiència en aquest conflicte de caire bèl·lic: allà, al si de la Facultat de Ciències Veterinàries i Pecuàries de la Universitat de Xile, funciona l’anomenat Projecte Cotorra Invasora, un nom que si no fos tan literal podria fer pensar en un pla clandestí d’alguna força de resistència contra alguna força d’ocupació. Al cap i a la fi, una mica d’això hi ha en la lluita oberta contra l’ocellet.

Altres espècies invasores com el musclo zebra, el visó americà o la tortuga de Florida no tenen ni de lluny tan mala premsa

Això de peluix verd i volador és, per descomptat, discutible. Això de delicades també. Que els ocells poden ser demoníacs ho va demostrar amb escreix i mestria Alfred Hitchcock, i només cal pensar en una escena final d’‘Els ocells’ amb cotorres en comptes de corbs i gavines per oblidar la seva condició de delicades. I, per descomptat, una cosa és veure-les de passada i exclamar: «¡Que bonica que és la cotorreta!», i una altra de menys simpàtica tenir-les de veïnes i comprovar diàriament que, efectivament, són sorolloses, probablement una nosa. Va ser això, de fet, la nosa, el que va portar a molta gent que les van comprar com a animals de companyia a deixar-les en llibertat. Aquí va començar tot. Entre el gest humà i que les cotorres van demostrar una capacitat circense per escapar-se pels seus propis mitjans –el gest animal–, es van estendre, es van multiplicar i es van tornar una plaga. Amb espècies com el visó americà, el musclo zebra o la tortuga de florida, forma part de la llista negra d’espècies invasores a Espanya, però si un mira bé, ni el visó ni el musclo ni la tortuga tenen tan mala premsa. En fi, no hi ha res a fer. Les lleis de control de plagues són implacables.