17 febr 2020

Anar al contingut

REALITATS INVISIBLES AL COR DE LA CIUTAT

Dones grans, migrants, soles i al carrer

L'Espai de l'Immigrant crea un refugi per a dones grans vulnerables en una vella nau okupada al Raval

L'edifici, que comparteixen amb el Sindicat Manter, té una ordre de desallotjament per aquest dijous

Helena López

Dones grans, migrants, soles i al carrer

ELISENDA PONS

L’América parla en veu baixa i dolçament, i somriu agraïda. Va deixar enrere Bolívia el 2006, complerts els 50 anys, amb un contracte de treball a Lleida, de cangur. D’allà va passar a Castelldefels; d’allà, de nou a Lleida i, després, a un poblet «una mica més endins de Vic». Sempre de cuidadora. Sempre interna. Moltes vegades amb contractes que no tenien res a veure amb les seves jornades reals, inacabables. Després de quatre anys de poble en poble, de casa en casa, va arribar a Barcelona el 2010 i va entrar en un orde religiós amb la voluntat de quedar-se allà per sempre; «però no tothom és bo» –resumeix– i el 2016 es va veure amb 65 anys i al carrer. Avui en té 68 i busca, necessita, feina. «Em costa molt; em diuen que ja estic per jubilar-me...», explica la dona, que va conèixer l’Alma a través d’una amiga que treballava en una perruqueria al carrer de Sant Pau. «Em va dir que vingués cap aquí –prossegueix–, que em podien ajudar amb els papers; volia tramitar la nacionalitat i la pensió no contributiva». Una vegada allà, aquí, es va quedar. Aquesta amiga comuna l’havia acollit al seu pis i «amb uns estalvis que tenia de l’última feina» li anava pagant 100 euros al mes, «però, com que no em sortien feines, ja vaig demanar a l’Alma si podia quedar-me aquí, i vaig venir amb les meves cosetes».

Aquest ‘aquí’ és La Caracola Migrante, la vella seu d’Edicions 62 al carrer d’Agustí Duran i Sanpere, al cor del Raval, que en els últims temps s’havia convertit en un enorme narcopís, per a malson dels veïns, i l’Alma és una militant de l’Espai de l’Immigrant, col·lectiu que està darrere de l’última okupació de l’edifici, que va expulsar els narcos i hi ha impulsat un refugi per a dones migrants. «Vam convertir un espai de mort en un espai de vida», reivindica l’Alma. La idea inicial era oferir «un espai segur a migrants víctimes de violència masclista, però la realitat és capritxosa i va fer que ens trobéssim amb aquesta altra realitat invisible de les dones grans i soletes», explica l’activista. Dones com l’América, que, després de tota una vida cuidant-se dels altres i sis anys en un convent, l’últim que s’hagués imaginat era «acabar d’okupa». «Aquest projecte és molt bonic, ens ajudem entre nosaltres i tenim idees per intentar autoocupar-nos», prossegueix l’América. 

L’Alma, l’América i la Virgina, d’esquerra a dreta, la setmana passada / Elisenda Pons

Mentre parlen, sota els seus peus es passeja la Monina, la gata de la Virginia, una altra de les integrants del projecte. «Em dic Leocadia Vi, Vi de Virginia», afirma la tercera dona. De fons, se senten els nens jugant al pati del Milà i Fontanals, a la vorera del davant. Aquesta dominicana de 65 anys amb nom de reina –Leocadia V–, que tots coneixem com la ‘mami Virginia’, és la segona de 14 germans. Com l’América, és migrant, gran, pobra i està sola. També igual que l’América va treballar durant anys cuidant gent. Malgrat tot el que les uneix –a més de la seva convençuda militància en aquest nou espai d’oportunitats– no poden ser més diferents. 

L’últim que imaginava l’América quan va entrar en l’orde és que acabaria convertida en okupa als 68 anys

Expulsada pels narcos

La Virginia parla en un to molt més alt i alegre. Es va casar dues vegades. Va enviduar fa gairebé un any. «Abans de la crisi ens anava tot bé, el meu marit treballava de gruista i tenia molta feina», recorda. Però la depressió econòmica s’ho va carregar tot. Van perdre el pis. Van passar un temps vivint al taller de costura que tenien a l’avinguda de Mistral, del qual també van haver de marxar. «Un amic ens va obrir un pis a Príncep de Viana, on vam estar cinc anys, però tot el bloc estava okupat pels narcos, que també volien la part de baix, on érem nosaltres, i ens van fer la vida impossible. Van manipular les tuberies i se’m va omplir el pis d’aigües fecals i es va fer impossible viure allà. Van venir els serveis socials i em van treure d’allà. Em van portar a un hotel dos dies, a mi i a la meva gata. Des d’aleshores m’estan buscant un pis de protecció, però de moment, res», assenyala. Va buscar en aquell moment una habitació amb uns paisans, «però no em respectaven gens». «Vaig parlar amb l’Alma i ara soc aquí», conclou. 

A més de ser llar i refugi per a aquestes dones, han habilitat a l’espai una ‘guarderia rebel’, on cuidar els fills d’altres dones vulnerables i on exploren vies d’autoocupació. Demanen a l’ajuntament i la Generalitat que intervinguin per evitar el desallotjament de la nau, que comparteixen amb el Sindicat Manter i el Sindicat de l’Habitatge del Raval. Tenen una ordre judicial per aquest dijous.