Dona, jove, sensepapers i al carrer

La Fátima encara no ha complert els 19 anys i traspua una maduresa que espanta i fa posar vermella l’Europa blanca i blindada. «Cap noia surt de casa dels seus pares per gust. El carrer és molt dur, i per a una dona, encara més», narra la noia, nascuda al Marroc, que va venir sola a Barcelona a l’arribar a la majoria d’edat després de passar 11 anys a Melilla i viure en un centre de menors que prefereix oblidar.

La Shalott també va sortir molt jove de la seva Ghana natal, on vivia amb una madrastra que feia bona la de la Ventafocs. «No vaig aguantar més i me’n vaig anar. Primer vaig estar a Alemanya, però no era per a mi», explica la noia, que va arribar a Barcelona només fa «un any i dos mesos» –recorda amb precisió–, encara que no pot dir-se que s’hi instal·lés. «Dormia a la platja, on hi ha la discoteca. Jo pensava que em moria l’endemà; al meu país no fa fred», relata la jove, de 22 anys, a qui la Fátima anomena amb afecte Mamá África, amb un somriure tot i la duresa del que explica.

La Fátima i la Shalott comparteixen pis al carrer del Carme; una de les vivendes del Servei de Transició a l’Autonomia del Casal dels Infants del Raval, programa per a joves en situació de carrer, sense xarxa familiar ni social, que els acompanya en el seu procés d’emancipació. El seu és l’únic pis per a noies –davant dels tres de nois–, amb quatre places, que completen la Maysa, també marroquina, de 18 anys, i l’Ángela, hondurenya, de 22, víctima, a més, de violència masclista.

«SEMPRE ET DEMANEN ALGUNA COSA»

A primera vista, el seu podria semblar un pis d’estudiants normal i corrent (bastant més net i endreçat, això sí). En certa manera, ho és. Totes quatre estan estudiant. Però les seves motxilles vitals pesen molt més que les de la majoria d’estudiants. La seva condició de dones, molt joves, migrants i sense cap xarxa familiar les ha fet quatre vegades vulnerables. «Quan estàs al carrer, ningú t’ofereix sostre gratis. Sempre et demanen alguna cosa a canvi. I si ets dona, tenen clar el que volen de tu», explica la Fátima, amb moltes ganes de parlar. «No estem acostumades que ens facin preguntes i tenim molt per explicar. No ens veuen tant com als nois perquè sobrevivim d’una altra manera, però existim. Coneixem moltes noies en la situació en què ens trobàvem nosaltres abans d’arribar al Casal. Fan falta més recursos per a noies sense una llar estable. Jo vaig arribar aquí derrotada; ja havia tirat la tovallola, cansada que em tanquessin portes», continua aquesta dona valenta, al pis des del 13 de setembre passat. 

Si alguna cara coneixen bé és la de la por. «Al carrer no dorms. Et passes tota la nit desperta, amb pànic que et facin alguna cosa. No perquè siguis poruga, sinó perquè ja ho has viscut. Saps què és. I quan vius amb algú que t’ofereix sostre, no ets lliure. Els homes saben que no tens alternativa i creuen que poden fer el que vulguin amb tu», afegeix la Shalott, la que fa més temps que és al pis, i a qui se li omplen els ulls de llàgrimes al pensar que algun dia l’haurà de deixar i imaginar-se una altra vegada al carrer. Treballa mitja jornada d’assistent personal i, a les tardes, s’està traient l’ESO. «Em va molt bé, l’únic que porto malament són les mates», diu amb un somriure per on treu el nas la infància que no va poder viure.

La Maysa és la més callada de totes quatre. Agafada de la mà de la Fátima –la seva particular fada padrina, que li va obrir les portes del Casal, i a qui coneixia només per Facebook–,

escolta, intentant entendre, i somriu amable. Va arribar del Marroc fa tres mesos, i fa només tres dies que viu al pis. Ja ha començat un curs de català i un altre d’anglès.

El relat de l’Ángela té molts punts en comú amb el de les seves companyes de pis. Va arribar a Barcelona als 19 anys, en fa tres, i la seva vida a la ciutat ha sigut de tot menys fàcil. «Vaig arribar al Casal el novembre de l’any passat, plorant de ràbia, perquè em trobava totes les portes tancades pel fet de no tenir papers», exposa la jove hondurenya, que també va passar nou mesos en un pis d’acollida per a dones maltractades.

«COM UN GOS SENSE AMO»

«Però se’m va acabar el temps sense que hagués aconseguit l’autonomia –explica serena–, i em vaig veure una altra vegada al carrer». Com la Shalott, també està fent pràctiques d’assistent personal amb ECOM, entitat sense ànim de lucre. «Adonar-te que pots ajudar una altra persona és una experiència meravellosa –exposa l’Ángela–; veure la senyora Ana [la seva assistida], amb l’ànim baix, xerrar amb ella i adonar-te que l’animes et fa sentir molt bé». 

«Ja no sento aquell abandonament d’abans, quan em sentia com un gos sense amo. Estic més tranquil·la. Ara sempre hi ha algú que em pregunta com estic. A mi abans mai ningú em preguntava com estava. És molt bonic arribar a casa i trobar algú que t’escolti. Quan sents que li importes a algú. Recuperes l’amor per tu mateixa», s’obre la Fátima, contenta, a més, perquè s’ha pogut apuntar a boxa, la seva passió, «amb El Chatarrero».

Notícies relacionades

Un trampolí cap a la vida independent

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La Shalott també veu ara la vida d’una altra manera: «ara em veig parlar i riure, però quan vaig arribar no parlava. No em fiava de ningú».

Silvia Azabal, responsable de la fase de vivenda del Servei de Transició a l’Autonomia del Casal, escolta les noies sense ocultar el seu orgull pel coratge i l’empatia que demostren. No pensen només en elles; cada vegada que reivindiquen la necessitat de més recursos ho fan pensant en les seves companyes. «Aquest també és un lloc on desaprendre el que  s’ha après –conclou–; on treure’ls del cap el no pots amb què han crescut».