I va arribar la tarda en què la veu dels manters es va escoltar al Parlament

L’acte es va celebrar aquest dimarts, l’endemà de l’operatiu desplegat a la plaça de Catalunyaplaça de Catalunya i anunciat a so de bombo i platerets per desallotjar els venedors ambulants. I va passar tan desapercebut a l’agenda pública com ho fa el seu imprescindible treball. A les seves samarretes de colors, un missatge clar: "a la nostra lluita, poder migrant". Tan clar com el seu emocionant i duríssim discurs d’agraïment, un cop de puny a la consciència de la blanca Europa a cada frase. No és habitual que els immigrants, menys encara si són pobres, i encara menys si, a més, són rebels, tinguin l’oportunitat de parlar al Parlament, i la van aprofitar. L’entrega del Premi Solidaritat 2018, que atorga l’Institut de Drets Humans de Catalunya i que va guanyar l’Espai de l’Immigrant, va omplir la tarda d’aquest dimarts el Parlament d’una cosa que no sol abundar en aquests llocs. De veritat. En un discurs crític del més antisistema i transformador delsmoviments socials de la ciutat, carregat d’emoció i interromput per aplaudiments, abraçades i somriures sincers.

Com marca el protocol, el president Roger Torrent va ser l’encarregat de rebre’ls al Parlament. "La vostra casa -va assenyalar-; aquestes parets i el que representen són també la vostra casa". Malgrat que els fets els demostren el contrari des que van aconseguir entrar a Catalunya, aquella tarda no només eren allà, sinó que ho feien com a guanyadors.

Contra el discurs hegemònic

L’encarregada de presentar-los va ser Rosa Cendón, vocal de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, que va explicar que l’Espai de l’Immigrant va néixer el 2013 al Raval, com a resposta a l’apartheid  sanitariapartheid  imposat el 2012. Des del primer moment van compaginar el treball de denúncia amb els grups d’acompanyament, exercint la desobediència civil. A poc a poc, van anar creant complicitats i van néixer projectes com l’Escuelita antiracista, el col·lectiu MAR (Dones, art i rebel·lia), el Sindicat Popular de Venedors Ambulants (el naixement del qual va suposar una revolució, introduint en el relat la veu dels manters, de qui fins al moment tothom parlava sense comptar amb la seva mirada) o l’associació Exmenes. "Una entitat que qüestiona el discurs hegemònic i visibilitza els migrants en les lluites socials de la ciutat, donant veu als qui creuen no tenir-la per no tenir papers," va resumir Cendón. 

"La feina de l’Espai de l’Immigrant és mirar allà on d’altres no miren. No cap amunt, sinó al costat, i a peu de carrer. El nostre mètode és anar al ritme del més lent. Del més petit. De qui no té poder ni mitjans. Al ritme de qui el poder no l’escolta i no li dona cabuda. La nostra feina és aprendre de les lluites solidàries que es teixeixen als marges", va iniciar el seu discurs Rosa Sánchez, portaveu del col·lectiu. Un discurs en el qual va repassar tots els col·lectius que formen part de l’espai, als quals va dedicar un a un el premi. "Sabem que quan una companya assessora un altre migrant sense judicis ni diners pel mig és un acte antisistema i transformador per a tots dos. Quan un ‘mena’ ajuda a un altre ‘mena’, la veu col·lectiva i agermanada es comença a construir", va prosseguir un discurs, que va compartir amb Estefania Quílez.

Política des de la cuina de les seves cases

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

"Som aquí pels companys que cada dia qüestionen l’Europa fortalesa, l’Espanya racista i la seva ciutat refugi. Els que van sobreviure a la fossa comuna del Mediterrani. Migrants que denuncien el racisme històric, sofisticat i modern. Companys que amb la seva manta lluiten cada dia per l’espai públic, que fa temps, per cert, està privatitzat; i que avui és el seu lloc de feina –va aturar-se Quílez, emocionada–, estem parlant del Sindicat Manter". Públic dempeus. Abraçada amb un dels portaveus del sindicat, també rere el faristol. Aplaudiments de Torrent. 

Va ressonar també al Parlament, en un treballat discurs que no volia oblidar-se de ningú –ni dels nois de la ferralla ni dels llauners–, la veu de les "dones que lluiten contra els seus marits, contra els seus veïns; dones que no es cansen mai i que fan política des de les cuines de les seves cases per sostenir aquest col·lectiu que tècnicament anomenen ‘menes’. Els més estigmatitzats. Els reis de l’exclusió. Als quals tots miren malament".