11 d’ag 2020

Anar al contingut

LA BATALLA PEL DRET A LA CIUTAT

La meitat dels llogaters de l'àrea de Barcelona, en mans de rendistes

El 50% dels 2.000 afiliats al Sindicat de Llogaters viu en llars de propietaris que tenen «5 pisos o més»

«Aquests multipropietaris mitjans segueixen la línia alcista de preus dels fons d'inversió», assenyalen

Helena López

La meitat dels llogaters de l'àrea de Barcelona, en mans de rendistes

Robert Ramos

Comparen la vivència de l’adquisició d’un bloc per part d’un fons d’inversió amb una catàstrofe natural. Una fuetada que arriba el dia menys pensat, sense necessitat d’advertència prèvia i que sol deixar les víctimes en estat de xoc. Aquest burofax en què es comunica als veïns que les seves llars han sigut adquirides per una empresa i que, si volen renovar els contractes de lloguer, hauran d’assumir unes noves tarifes fins a un 80% superiors, «adaptant-se al preu del mercat». Un cop, sens dubte, que, com passa durant una catàstrofe natural, es viu en comunitat. Tots els teus veïns passen alhora pel mateix. N’hi ha prou amb sortir al replà per compartir el desassossec. Un mal de molts que, lluny de continuar amb el refrany, fa més fàcil –o simplement possible– afrontar-ho de forma col·lectiva, una de les principals línies de treball del Sindicat de Llogaters, autor del símil, des que va néixer el maig del 2017.

L’experiència que suposa viure el mateix, la lectura d’aquest fatídic burofax, o en el seu cas potser trucada, missatge al mòbil o la visita directament del propietari anunciant-los l’increment –«fins a preus de mercat»– es viu de forma molt diferent a les llars propietat d’inversors que no encaixen a l’etiqueta de «fons voltor». No arriben d’Israel  ni dels Estats Units per desposseir els barcelonins. La majoria de vegades són igual de barcelonins, fins i tot físicament veïns, però plantegen una pujada igual de brusca, seguint la línia d’aquests fons, que marquen el que es planteja com llenties: el preu del mercat. «En el cas d’aquests multipropietaris locals, és habitual que tinguin els pisos distribuïts en diverses finques. Un aquí, l’altre allà, i aquests llogaters se senten molt sols. Un dels nostres reptes ara és dir-los que no ho estan», assenyala Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogaters. Segons les dades amb què treballen, obtinguts a partir de la informació oferta pels seus 2.000 afiliats, la meitat dels llogaters de l’àrea de Barcelona estan en aquesta situació, en pisos de propietaris que tenen cinc vivendes o més.

La batalla del relat  

I el missatge no és només per a aquests llogaters –per dir-los que no es resignin a un desnonament invisible, que sempre és possible la negociació, el seu ja cèlebre #ensQuedem–, també ho és per a aquests propietaris mitjans, als que encara no saben com anomenar, si ‘rendistes especuladors’, ‘burgesia local’, o ’multipropietaris voltor’, i per a la societat en general, apel·lant a l’ètica. Un cop guanyada la batalla del relat a les grans propietaris, els bancs que acumulen milers de pisos i els fons d’inversió internacionals, el Sindicat de Llogaters planteja obrir el focus a aquests altres inversors «que aprofiten el treball brut fet pels primers per sumar-se a aquestes pujades totalment desproporcionades en relació amb un ingressos estancats», continua Palomera, que afegeix, a més, que aquests rendistes acostumen a ser també els que menys inverteixen en les seves propietats i amb qui és més difícil negociar. «Són els que menys ens reconeixen com interlocutors, perquè no estan acostumats. Mai hem tingut cap problema amb un petit propietari, al contrari, amb ells sempre ens hem pogut asseure i pactar un lloguer raonable. És amb aquests rendistes especuladors, en canvi, amb els que ens solem trobar davant un mur –continua explicant–, però hem obert un espai de drets a què no renunciarem. El dret a negociar, el dret a plantar-se, el dret a la protesta».

Capçalera de la manifestació contra la bombolla del lloguer a l’abril / robert ramos

Des del sindicat tenen clar que no aspiren només a «revertir la situació conjuntural de la bombolla de preus i d’especulació», sinó a transformar els elements estructurals del sistema de vivenda». «Es tracta de defensar la vivenda com una llar, no com una mercaderia», apunten des del col·lectiu provivenda, que denuncien també la «trampa» de fer passar a aquests mitjans propietaris –aquest 50% dels propietaris que no són grans propietaris, però tenen cinc pisos o més– per «particulars» al tenir els contractes firmats a nom d’una persona física, no d’una empresa.

Una altra de les situacions denunciades pel sindicat és que, precisament aquesta relació directa que s’estableix entre aquests multipropietaris locals i els seus llogaters porta en ocasions a atacs a la llibertat sindical. «Ens hem trobat amb persones que reben un missatge dels propietaris amenaçant-los amb conseqüències si s’afilien al sindicat», narren especificant que es refereixen als rendistes que actuen com els fons voltor, no al conjunt.

Aquest serà un dels temes que es tractaran aquest cap de setmana al I Congrés de l’Habitatge de Catalunya en el qual es reuniran més de 500 activistes pel dret a la vivenda de diverses entitats –de la PAH a 500x20– i punts del territori, per definir estratègies conjuntes.

Un repte de ciutat

La regidora de vivenda de l’Ajuntament de Barcelona, Lucía Martín, coincideix amb el sindicat en la necessitat d’obrir aquest debat, gairebé tabú, dels rendistes locals. «És un repte que tenim com a govern municipal. No podem menysprear el paper que juguen els grans fons en l’efecte d’arrossegar preus i, no només això, sinó també en la capacitat de canviar legislacions que els facilitin l’entrada al país, no és casualitat que tinguem tot aquest aterratge de grans fons; però també és necessari fer pedagogia i apel·lar a la responsabilitat d’aquests petits i mitjans propietaris que estan fent negoci amb la vivenda. Han d’entendre que la vivenda no és un producte qualsevol i que, per tant, el seu negoci ha de tenir uns límits; han de tenir en compte que es tracta d’un dret bàsic que cal protegir», afirma Martín, que avança que un dels objectius d’aquest mandat és intervenir en l’assumpte.

«Hem de buscar complicitats i exemples de bones pràctiques. Cal treballar en unes lleis que regulin els preus i limitin les pujades, però, en paral·lel, és imprescindible aquest treball de consciència. Les persones que fan negoci amb la vivenda no poden buscar el màxim benefici en el mínim temps sense importar-los les condicions dels llogaters, perquè això és incompatible amb garantir el dret a la vivenda», conclou la regidora.

Manifestació contra la bombolla immobiliària, el mes passat d’abril / RObert ramos

Quan el propietari truca a la teva porta

A continuació, la història d’una d’aquestes mil famílies, que podria ser la de qualsevol.

El seu fill petit, encara a la guarderia, va néixer literalment en aquesta casa. La més gran, de cinc anys, tampoc ha conegut una altra llar més enllà d’aquest pis de 68 metres quadrats al barri de Sant Antoni. La parella es va mudar fa sis anys i allà va formar la seva família, després de firmar un contracte de lloguer per tres anys a 720 euros al mes. La tardor passada, després de dues renovacions d’un any, van rebre una inesperada visita dels propietaris. En aquell temps el diàleg era cordial i sense mitjancers, directament amb dos dels propietaris, socis d’una SL familiar. Els van informar que havien d’«actualitzar» el preu de la vivenda i que, si volien renovar, la nova tarifa eren 1.060 euros. Una pujada d’un 47%. Més de 300 euros més al mes. Una xifra que va sorprendre la parella. Els van dir que no podien assumir aquesta pujada i van esgrimir que eren bons pagadors –sempre han pagat les quotes religiosament–, cuiden la vivenda com si fos seva –han posat parquet– i tenen una relació excel·lent amb els veïns. Aquests dos socis de la SL familiar que sempre els havien fet d’interlocutors van dir que no els podien dir res, que ho parlarien amb la resta de la família.

Una parella explica que una SL familiar els puja el lloguer del seu pis de 68 metres a Sant Antoni un 47%

Després de tancar la porta, la parella tenia diverses opcions. Una era obrir la pàgina web de qualsevol portal immobiliari per buscar un pla B i passar a formar part d’aquesta trista quotidianitat que els moviments en defensa de la vivenda han batejat com desnonaments invisibles. Però van optar per una altra: afiliar-se al Sindicat de Llogaters. Al gener van mantenir una reunió amb la propietat, amb presència del sindicat i de Fem Sant Antoni, espai en què també participen. La seva oferta era una pujada zero de l’IPC. Al poc temps van rebre un burofax de la propietat acceptant-la i renovant-los per un any més. «Va ser una fugida cap endavant. El 31 de juliol vam rebre un nou burofax en què ens deien que no ens renovarien el contracte, que s’acaba el 28 de novembre», expliquen. És a dir, en pocs dies. Aquesta setmana tenen una nova reunió i no perden l’esperança. 

«Ens fan fora per pura cobdícia»

«Una de les vegades que vam parlar amb ells ens van dir que si no podíem pagar el que valen els pisos a Barcelona, que marxéssim a l’Hospitalet. Però no pot ser que uns quants decideixin qui pot viure i qui no a la ciutat», reflexionen. Els dos membres de la parella treballen. Són el que abans es coneixia com a «classe mitjana», però no entenen una pujada d’un 47% en un lloguer pel qual ja paguen 750 euros (ja van assumir la pujada raonable de 30 euros), per un pis petit –són una família de quatre– amb una cuina i un lavabo per reformar.

El cas d’aquesta parella –que prefereix no donar el nom ni el del propietari del pis, que per fi ha donat senyals de voler negociar– és un exemple clar que la bombolla del lloguer no afecta només a les famílies més vulnerables. «Si ens fessin fora, no ens quedaríem al carrer, com passa a moltes famílies amb qui lluitem cada dia des del sindicat, però hem fet vida aquí i hem decidit plantar-nos. No acceptar aquestes pujades abusives. Ens volen fer fora dels nostres barris per pura cobdícia», conclou la dona.