Anar al contingut

BARCELONEJANT

Cinc segles d'esposalles

'El llibre de sposalles', custodiat per la catedral i únic al món, registra tots els matrimonis de la diòcesi de Barcelona des del 1451 fins al 1905

Obeeix a una taxa que gravava les núpcies per pagar la construcció de la seu. En el XVII, els nobles celebraven matrimoni per 12 lliures; els pobres, «per amore Dei»

Natàlia Farré

Cinc segles d'esposalles

Cinc segles de matrimonis. Religiosos i oficiats a l’Arquebisbat de Barcelona. L’antic, el d’abans de ser mutilat per la creació del de Terrassa i el de Sant Feliu. Uns dos milions de noms (amb els corresponents cognoms) i  gairebé 600.000 esposalles recollides en 287 volums. Des del 1451 fins al 1905, poques parelles, molt poques, es van casar a la zona de la diòcesi sense que quedés registrat a l’arxiu capitular de la catedral de Barcelona. Només es van escapar de la fotografia documental gran part, però no tots, dels matrimonis de militars (d’aquests se n’encarregava l’Església castrense), els que tenien dispensa papal per consanguinitati els secrets, que com a secrets que eren evitaven tota publicitat. Tot això ho recull 'El llibre de sposalles' de la catedral.  Una sèrie matrimonial única al món i que, com a tal, va rebre una important subvenció europea per a la seva digitalització.

Són els lligalls més consultats de l’arxiu de la seu. I ho són, sobretot però no únicament, pels genealogistes.  Professionals i aficionats (que n’hi ha, i molts). Reconstruir un arbre familiar no és fàcil. Els llibres sacramentals de les parròquies –els que recullen batejos, confirmacions, matrimonis i defuncions, vaja, els que faciliten la recerca dels avantpassats– la majoria es van cremar durant la guerra civil. A Barcelona, només es van salvar de la pira els de Sant Just i Pastor i Santa Maria del Pi (catedral, al marge). La resta, cendres. Així que reconstruir les branques familiars, més enllà d’on arriba la memòria dels parents de més edat, sembla titànic. Per això tenim 'El llibre de sposalles', per desbrossar el camí a partir dels matrimonis celebrats a la diòcesi de Barcelona.

Viudes i donzelles

N’hi ha prou de reunir informació familiar fins prop del 1900 i tenir clar què es busca. A partir d’aquí, si els noms, la zona de procedència i l’ofici coincideixen, un pot remuntar-se fins al segle XV. Però, ¡alerta!, bussejar en aquests lligalls requereix dos coneixements bàsics. Per no tornar-se boig s’ha tenir en compte que els casaments es feien a la parròquia de la dona. És a dir, si l’avantpassat masculí vivia a la diòcesi de Barcelona però es va casar amb una senyora de Tarragona, no sortirà. I les dones que contreien segones núpcies apareixen amb els cognoms del difunt marit, no amb el seu. Consells per a la immersió documental aportats per Imma Ferrer, responsable dels papers en qüestió i de la resta de l’arxiu capitular amb llibres que es remunten als segles VII (‘Les homilies de sant Gregori’) i pergamins amb data 857 (una donació de Carles el Calb per a la reconstrucció de l’antiga catedral).

Però 'El llibre de sposalles' també és objecte d’interès per part d’investigadors, ja que proporciona una gran informació sobre moviments migratoris (la gent canviava de residència, i molt) i oficis (els matrimonis solien ser entre persones d’un mateix entorn laboral). A més de dades sobre noms. A saber, que Maria i Eulàlia sempre s’han utilitzat a la diòcesi. Que Montserrat solia ser un home, per a elles hi havia Montserrada. I que Alamanda, Antiga i Sibil·la estaven tan de moda abans com ‘demodé’ ara. No en va, les dades que recull el registre són la data de l’enllaç, els noms dels contraents i progenitors, l’ofici de l’home, l’estat civil (vidu o vídua si era el cas i si no, donzella per a ella), el lloc de la cerimònia i l’import.

Sí, l’import, perquè en els diners rau el naixement d’'El llibre de sposalles', que no és més que el registre d’una taxa que gravava la celebració d’esposalles en qualsevol parròquia de la diòcesi a fi de destinar la recaptació a construir la catedral. O el que és el mateix, un donatiu obligat per poder aixecar el temple principal del bisbat. No se sap quan va néixer perquè els primers llibres s’han perdut. Però sí que es coneixen les quantitats que es pagaven. Al segle XVII, per exemple, ducs, marquesos, comtes i barons es casaven per 12 lliures. I els pobres, “per amore Dei” (o sigui, gratis).