La be exaltada de Bocaccio

Comptava l’emprenedor Oriol Regàs en les seves memòries, ‘Los años divinos’,que les dues primeres cançons que van sonar en la inauguració de Bocaccio van ser ‘Good Vibrations’,dels Beach Boys, i ‘Monday, Monday,’de The Mamas & The Papas, però a aquestes línies els enganxaria una banda sonora més nostrada,potser una de les velles peces de Serrat, com el ‘Me’n vaig a peu’,per les papallones que encara desperta a certs estómacs la simple invocació de la ‘boîte’,desapareguda del mapa el 1985. Tot i que sembli increïble, als mercats ambulants de segona mà, ja siguin virtuals o físics, encara cotitzen –i bastant bé– els records de la mítica discoteca, dels més simples, una cartereta de llumins (uns 2 euros) o un cendrer (14 euros), als més sofisticats, com una sivella de cinturó amb el cèlebre anagrama (450 euros).

Bocaccio va obrir el 13 de febrer de 1965 en el número 505 del carrer Muntaner –avui seu de l’Hotel Catalonia– per obra i gràcia de l’esmentat mag de la nit barcelonina. El local s’havia de dir Snobísimo, però Regàs es va decantar al final pel nom de l’humanista italià Giovani Boccaccio, autor d’‘El Decameró’, tot i que pel camí es perdés una ce.

Des de finals dels 60 fins a principis dels 70, la discoteca va congregar el bo i millor de cada casa, de les cases bé, una amalgama d’intel·lectuals, ‘pijos’ i bohemis que el cronista Joan de Sagarra va batejar com la ‘gauche divine’,un grup de joves que compartien, segons Juan Marsé, “una fantasmal i noctàmbula inclinació al retrobament, una manera de beure junts i de prolongar la nit, una picada d’ullet a la intel·ligència en hores de relaxament”. El fragment transcrit pertany, per cert, a un divertiment titulat ‘Noches de Bocaccio’,que narra el fulgurant ascens d’un escriptor novell, destinat a ser “el Proust xarnego”, i que es ven al portal Wallapop per 15 eurets.

Se sorprendria el lector dels‘souvenires’  que apareixen en aquest rasclet virtual o en altres, com la pàgina www.todocolección.net, la majoria amb el símbol del local, l’emblemàtica be exaltada i d’aire modernista que van dissenyar Toni Miserachs i Xavier Regàs, germà de l’Oriol. De tot: espelmes, clauers, safates per dipositar destorbs de la butxaca, pòsters de concerts mítics, com el que van oferir Crosby, Stills and Nash a la sala, passis vip i fins i tot vinils, perquè Bocaccio va ser també una discogràfica, la que va llançar a Maria del Mar Bonet. Un dels venedors contactats explica, per exemple, que va trobar un tresor desembalant les pertinences d’un familiar mort: set copes de xampany bellíssimes, amb el logo estampat i un peu de 20 centímetres d’altura; les ven per 150 euros. I un manetes va realitzar en miniatura d’un dels característics tamborets de la discoteca, amb el seient entapissat en vellut vermell, igual al que Serrat portava als seus recitals, regal de Regàs.

Notícies relacionades

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

El bus esborrat per Google Maps quadruplicava la mitjana de viatgers

Fins fa poc temps, encara pul·lulaven pels predis d’internet la magnífica porta de fusta massissa, situada a l’entrada del local –en demanaven ni més ni menys que uns 45.000 euros–, i els llums estil Tiffany’s que penjaven sobre la barra. Contactat el venedor, explica que, a l’espera d’un bon postor, se li van fer malbé per la inundació del magatzem on les guardava.

El rastreig de ‘memorabilia’ per a aquestes línies ha ofert alguna història sucosa, com la que relata Juan, un jove bibliòfil establert a Sevilla, que va comprar al seu dia, en una llibreria de segona mà de Barcelona, una primera edició de ‘Las personas del verbo’.Doncs bé, fullejant el poemari, quina va ser la seva sorpresa quan, d’entre les pàgines del llibre, va sortir-ne un sotagot de Bocaccio amb la firma de l’autor al revers, un assidu del cau: “Jaime Gil de Biedma, juny 1980”. Es va empassar saliva, va provar de dissimular com en les millors pel·lícules deHumphrey Bogart, perquè el llibreter no li apugés el preu, i avui ven el lot complet per 600 de l’ala. O l’anècdota d’Alejandro Sanz, que no és el cantant, sinó un cavaller de Madrid que va aconseguir salvar de la runa d’una obra la placa que penjava a la discoteca homònima de la capital, oberta el 1972 i enterrada també en la memòria.