L'últim desig del poeta

El poeta va esmentar fa uns quants mesos que un dels seus últims desitjos era publicar la seva poesia, i així ha sigut. “M’hauria agradat publicar”, això va dir exactament, en aquest temps verbal contagiat de resignació. I ara n’està orgullós, el poeta. Tants anys escrivint i mai havia tingut el plaer de veure el seu nom en una portada. Carlos Julio Leoni, ‘Poesía sin límite’, diu en el frontal del llibre. Conté una trentena de poemes el volum, però en podria tenir 80 o 100, o segurament 500, perquè de poesia Leoni n’ha escrit tota la vida, des que era jove a l’Argentina, abans d’emigrar. “Vam fugir perquè cada dia acabàvem detinguts”, diu amb el seu accent de Córdoba, que no ha perdut malgrat que ja són molts els anys que fa que està aquí El poeta Leoni camina amb dificultat pels senders del seu pis de Balmes, sempre connectat a un respirador artificial. Volia publicar la seva poesia, i l’ha publicat.

“Em va encantar l’ordre del trànsit”, recorda que va pensar, acabat d’aterrar, a finals dels 60. “Com eren de petites les persones”. “La forma antiga en què anaven vestides”. L’apreciació sobre la moda en voga era la d’algú destinat a convertir-se en professional. “Em vaig guanyar la vida dissenyant”, diu. "Roba i complements". El taller el tenia al mateix pis de Balmes, aquest dels senders, també dels llibres i de les plantes. Treballava molt, Leoni, però continuava escrivint poesia; és possible, sí, que sense la constància dels seus col·legues; però seguia. “Escrivia els meus sentiments. I, quan em llegia, m’agradava molt el que llegia”. Que l’afecció era especial es va posar de manifest quan es va acabar l’aventura de la moda: va muntar un bar, i al bar, un club de poesia. “Volia un lloc petit per ajuntar els amics”, recorda. Començava la dècada dels 90. El lloc es va dir Granja de Gavà. Ja era de lletres perquè havia vist néixer i passar la seva adolescència Terenci Moix. El grup es va dir Lladres de llunes.

La lluna de Córdoba

Els Lladres de llunes es van reunir de nou l’altre dia, no a la Granja de Gavà, que ja no existeix, però a prop, al mateix Raval: al cafè Departure. No era menor l’ocasió, perquè convocava el poeta Leoni per celebrar en grup la seva satisfacció, la satisfacció majúscula d’haver publicat, finalment, després de tants anys, després de tota una vida, en realitat. Tota una vida. ¿Amb quant afany ho havia intentat abans? No gaire, en realitat. No era una obsessió publicar. No va mirar de jove la lluna de Córdoba i li va prometre publicar, ser un poeta premiat, les coses que alguns li prometen a la lluna. Però ara tot és diferent, la malaltia, el respirador, el voluntari de pal·liatius. El temps, més tirà. De manera que es van reunir els Lladres i van homenatjar el mentor. "Van venir tots. Perquè a mi els nois m’han estimat molt. Estava molt emocionat i vaig llegir un poema curt, el més curt possible”.

“M’hauria agradat publicar”, li va comentar Leoni al seu voluntari de pal·liatius, Àlex Prats (“el meu àngel de la guarda”, li diu). Així va començar tot. Van intervenir la Fundación Paliaclinic (de cures pal·liatives) i la Fundación 38 grados (dedicada justament a això: a resoldre assumptes pendents). Es va submergir Leoni en el seu arxiu i es va enfrontar, no a la seva poesia, sinó a la seva vida sencera. "Va ser difícil. Al llegir-los se’m tancava el coll”. Però va ser emocionant també. Va escollir els que al final va escollir amb el següent criteri: “Els que m’eren més sensibles”. També, els que el tornaven al passat. Leoni mira el llibre al seu pis de Balmes i diu: “Per a mi significa deixar als meus nets un record del que era capaç d’escriure”, reflexiona Tinc dos nets i m’agradaria que es dediquessin a l’escriptura, per què no”. El poeta ha complert el seu somni. El lladre de llunes gran.