Barcelonejant

El pare de la volta catalana

La història rocambolesca de Rafael Guastavino, el geni que va aconseguir patentar als EUA la volta tapiada

L'Escola Industrial és un dels pocs edificis que l'eixerit mestre d'obres va deixar a la ciutat

zentauroepp48078364 lledo190524131039

zentauroepp48078364 lledo190524131039 / JOAN MATEU PARRA

3
Es llegeix en minuts
Olga Merino
Olga Merino

Periodista i escriptora

ver +

El lector deu haver passat mil vegades per davant de l’Escola Industrial, al carrer d’Urgell, per la que va ser l’antiga fàbrica de filatures Can Batlló, una de les més grans que va allotjar la Barcelona del segle XIX, assentada, la factoria, sobre quatre illes de l’Eixample. Només va funcionar a ple rendiment durant 19 anys, per la inflamabilitat laboral de la Rosa de Foc, i, abans de convertir-se en escola, va ser habilitada com a hospital per a soldats repatriats de la guerra de Cuba. Però el que interessa aquí de l’edifici, en la seva magnificència i solidesa, és el fet que sigui un dels comptadíssims projectats a la ciutat de Rafael Guastavino (València, 1842 – Baltimore, 1908). ¿La raó? Perquè es tracta d’un genial mestre d’obres, el crac que va ‘inventar’ la coneguda com a volta catalana, un personatge baixet i estrafolari que sembla sortit d’un fulletó vuitcentista.

Qui coneix la història fil per randa ésl’arquitecte David Lladó, especialitzat en edificis antics i responsable de la rehabilitació, entre d’altres, d’immobles emblemàtics com l’antiga fàbrica Casaramona, seu de CaixaForum, o els hotels Neri i Orient. Durant un passeig matinal pels voltants de l’Escola Industrial, explica que el gran mèrit de Guastavino va ser emigrar als Estats Units el 1881 i patentar allà la volta tapiada ignífuga. Un tipus amb olfacte i molt desesperat. La qüestió és que l’emprenedor valencià va arribar, en el moment idoni, a un país sumit en la psicosi col·lectiva del foc pels esfereïdors incendis de Chicago (1871) i Boston (1872).

Explica Lladó que a aquest sistema, que ja feien servir els constructors grecs i romans, se’l va acabar coneixent en el gremi com a volta catalana, potser perquè a Catalunya hi havia moltes teuleries, donat l’èxit constructiu de la revolució industrial, així com bona argila per coure maons i millors mestres d’obres. Aquesta mena de cúpula resultava perfecta per a naus industrials pels grans llums —distàncies entre recolzaments— que permet i perquè la seva construcció no necessita cintres ni bigues de fusta, tan amigues del foc. La pedra no crema.

Durant segles, la volta tapiada o de maó pla s’havia fet a ull, com tantes altres coses, fins que Rafael Guastavino en va sistematitzar el càlcul i la va millorar afegint-hi ciment pòrtland i barres interiors d’acer després dels seus estudis de 'mestre d’obres' a Barcelona. A tal efecte, va deixar la seva València natal i es va instal·lar aquí a casa del seu oncle, Ramón Guastavino, sastre de professió i molt ben relacionat amb la burgesia emergent, però al protagonista d’aquestes línies no se li va ocórrer res més que deixar embarassada la filla adoptiva del senyor Ramón. Es va casar amb ella, i aquí va començar l’embolic. La seva irregular vida familiar el va portar costa avall.

Després de la mort de l’oncle, la dona/cosina va tocar el dos a l’Argentina amb l’herència i tres dels fills que havia tingut amb Guastavino. Al vividor, sense diners i deixat com un drap brut, no li va quedar cap altra remei que marxar, i va ser així com va salpar en un vapor cap a les Amèriques amb el quart dels seus fills, el petit, a més de la seva amant, Paulina Roig, i les seves dues filles. Abans, això sí, va ordir una estafa amb pagarés per tenir algun centau durant la travessia. La seva vida, en efecte, sembla una novel·la de Dickens per entregues.

Sense anglès i sense contactes

Notícies relacionades

El més sorprenent dl tema és com se les va enginyar a l’altre costat de l’Atlàntic sense tenir ni idea d’anglès i sense cap contacte per arribar on va arribar. Li va costar bastant convèncer els promotors que adoptessin un sistema constructiu que feia segles que es feia servir a la conca mediterrània, però del qual, no obstant, desconfiaven, fins que va aconseguir patentar-lo com el Guastavino System o Catalanvault. Es va fer ric pel pànic dels incendis. L’intel·ligent vividor va deixar un miler d’edificis esplèndids als Estats Units, sobretot a Nova York, com ara l’estació Grand Central Terminal o parts del pont de Queensboro.

A Catalunya, explica Lladó, la línia va ser menor, d’uns 300, com el teatre de La Massa, a Vilassar de Dalt. A Barcelona, dèiem, l’Escola Industrial o un racó molt agradable al Raval: el restaurant En Ville (Doctor Dou, 14), el sostre del qual llueix un magnífic exemple de volta catalana. Sota la volta de la ciutat les històries són infinites.

Temes:

Barcelonejant