Anar al contingut

NOI SENSE LLAR

"Espero aconseguir d'una vegada la renda garantida"

A l'Alex, un noi sense llar, li han denegat aquesta ajuda social per haver tingut una feina anterior

La seva vida es va truncar fa quatre anys, quan una baralla el va deixar al carrer i amb greus seqüeles cerebrals

Elisenda Colell

"Espero aconseguir d'una vegada la renda garantida"

ALBERT BERTRAN

“Aquell dia vaig flipar, havia tocat el cel”. Així és com Alexander Oñós recorda el dia d’agost de l’any passat quan li van dir que havien trobat una plaça per a un alberg municipal de Barcelona. Ha estat dos anys vivint al carrer, després d’una brutal pallissa que el va deixar en coma i amb greus seqüeles cerebrals. No obstant, li han denegat accedir a la renda garantida per haver deixat una feina on se sentia “explotat”. Ara la tornarà a demanar. “Espero aconseguir-ho aquesta vegada”.

El 2015 l’Alexander vivia amb la seva família en un modest pis del Raval. L’aconseguien pagar amb la pensió de 400 euros de la seva mare, malalta de càncer, i el sou del seu padrastre. Ell va morir, i l’Alex va haver de deixar els estudis per treballar de cambrer de pis a un hotel. Fins que a l’estiu del 2015 la seva vida es va truncar.

“Em van donar el dia de festa, i me’n vaig anar a jugar a bàsquet a la plaça de Terenci Moix”. Uns nois van increpar unes amigues, ell les va voler defensar, i va rebre un cop de ‘skate’ al crani. Va acabar amb una contusió cerebral amb hemorràgia i va estar en coma induït durant dos mesos. “Sort que em vaig despertar”. Després van venir les dues operacions i l’any de recuperació. “Vaig pensar que no tornaria a caminar”. Però ho ha aconseguit. Tot i que manté algunes seqüeles. Té amnèsia, es desorienta i ha perdut els sentits del gust i l’olfacte. De vegades li costa pronunciar.

L’Alexander, a la seva habitació de l’alberg La Creu dels Molers / Albert Bertran

Al carrer després de l’hospital

Però al sortir de l’hospital, no tenia on anar. Havien desnonat la seva família, que va optar per “sobreviure com va poder”. Ningú dels seus se’n podia fer càrrec. I va haver de viure al carrer. “Alguna vegada se m’infectava la ferida i havia de tornar al metge”, explica. Al carrer va aprendre, diu, sobre el cinisme, l’amistat i la indiferència de la societat. “Ningú ajuda a ningú”, sentència.

Després d’un any d’espera, va aconseguir plaça a la Creu dels Molers, un alberg municipal de persones sense llar gestionada per la fundació Sant Joan de Déu. Mentrestant ha tingut algunes feines. La majoria són 'contractes clínex': de pocs dies i mal pagats. Tot i que el pitjor que recorda va ser quan va estar netejant olles en un restaurant. “Treballava més 12 hores al dia, sense ventilació, i no arribava als 1.000 euros bruts al mes”. Així que ho va deixar. Però quan va demanar la renda garantida, aquests ingressos es van tenir en compte, i la seva petició va ser denegada. “Em diuen que no per haver deixat aquella feina”, lamenta.

Ara torna a demanar aquesta ajuda social. “M’agradaria formar-me i poder pagar un pis”. Tot i que en realitat el seu somni és el de viure en un barco. L’Alex només té 28 anys, i una motxilla que ja pesa massa. Però continua somiant en una vida millor. Per aconseguir-ho, el recolza l’obra social de la fundació Sant Joan de Déu, que amb la campanya ‘Jo ho canvio tot’ vol visibilitzar el seu cas, i el de set nois més en situació de vulnerabilitat social. Perquè la pobresa tampoc hi entén d’edats.