UN MOVIMENT AMB HISTÒRIA

Pioneres de la Barcelona feminista criden a persistir en la lluita

mujeres-charla / periodico

6
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en Educació

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La història diu que eren 3.000, però Mercè Otero Vidal té clar que van ser moltes més. "Les dones tenim aquests horaris que les que hi eren a primera hora després se n’anaven a fer el menjar i n’arribaven d’altres, quan tenien els nens col·locats", assenyala aquesta mestra jubilada, una d’aquestes més de 3.000 dones que van atapeir el paranimf de la UB aquells quatre dies de maig de 1976 en què van tocar el cel amb les mans. "Jo era aquí, al final de tot", explica assenyalant una de les fotografies en blanc i negre d’aquelles primeres Jornades Catalanes de la Dona, immortalitzades per Pilar Aymerich. "En aquell moment, treballava de professora a la mateixa universitat –segueix Otero– i m’hi unia quan acabava les classes". Ho explica a unes atentes Marie Faye, Shaina Joy Machlus i Anna Rodríguez Gensana, nascudes al Senegal, Nova York i Sant Celoni, respectivament, que podrien ser les seves netes.

Parlen al pati de Lletres de l’edifici històric de la UB, espai que fa gairebé 43 anys va acollir aquella trobada decidida a canviar la història. Afany que, als 72 anys, Otero Vidal no ha abandonat mai. Faye, Machlus i Rodríguez Gensana no només hi han anat a escoltar-la i a aprendre; també a compartir mirades i experiències des de la seva joventut. "Aquesta és una lluita de totes", remarca Dolores Pulido León, als 50 anys, generació pont entre les unes i les altres. El 1985 va participar en les jornades dels 10 anys del moviment feminista. "Vaig flipar. Érem 2.000 dones, molt reivindicatives. Demanàvem l’avortament lliure i gratuït. Vam fer un avortament allà mateix. Real. Amb les mesures de seguretat i higiene adequades, però allà; i hi va haver 2.000 autoinculpacions. Jo, amb 17 anys, me’n vaig inculpar. Totes vam dir que érem nosaltres les que havíem avortat", recorda Pulido León, que assenyala que l’avortament segueix en el Codi Penal.

"És important passar de pensar només en les opressions individuals i pensar més en els sistemes d’opressió"

Shaina Joy Machlus

Autora de 'La palabra más sexy es sí; una guía de consentimiento sexual’

És una demanda que continua vigent. I no és l’única. Espanta la vigència, que quatre dècades més tard, continua tenint el document amb les conclusions –i demandes– d’aquelles primeres jornades de 1976.

‘La teoría del orgasmo’

Unes jornades en què moltes van parlar per primera vegada sobre sexe. "El franquisme es va encarregar que les dones no sabéssim ni que teníem sexualitat. La nostra sexualitat era totalment subsidiària de la masculina. Et col·locaves allà i ja està. Imagineu el que va suposar allò. Recordo en aquest mateix pati un dia en què algú es va presentar amb La teoría del orgasmo. Me’n recordo com si fos ara. Tot el món mirant. Moltes vam saber per aquell llibre què era un orgasme abans d’haver-lo viscut. Imagineu la sorpresa de moltes dones, ja grans llavors, que no havien viscut un orgasme en la seva vida", reviu Otero Vidal.

"L’educació sexual que es rep a les escoles és ridícula i està molt centrada en l’heterosexualitat"

Anna Rodríguez Gensana

Membre de l’Assemblea de Joves de Sant Celoni

Anna Rodríguez Gensana té 19 anys i pertany a l’Assemblea de Joves de Sant Celoni, el seu poble, on també és molt activa en el grup de dones per preparar la vaga del 8 de març. Estudia el doble grau d’Educació Infantil i Primària a la UB i té claríssim que queda moltíssima feina per fer en aquest camp. "L’educació sexual que es rep a les escoles és ridícula. T’ensenyen un condó i ja està. A més, està tot molt centrat en l’heterosexualitat", planteja la jove, que ha fet un taller d’amor romàntic a l’institut "per parlar sobre relacions, consentiments, rols de gènere; analitzar vídeos i lletres de cançons de reggaeton, i qüestionar una mica les relacions que tenen". "És increïble la quantitat d’informació subliminar que el patriarcat ens fica al cap ja des de nens –continua–, des de la Caputxeta Vermella i la Ventafocs".

Mirada migrant

Marie Faye assenteix convençuda. "És molt important el paper dels mitjans. De la música. El reggaeton acostuma a contenir paraules superofensives amb les dones, però ens agrada. El ballem perquè el sentim a la tele, a casa, en tots els llocs als quals anem, i nosaltres només repliquem, repliquem, repliquem... Estem molt condicionades pel que veiem. El poder de la imatge. És una maquinària molt potent, la que perpetra les idees del patriarcat; la cosificació de la dona...", reflexiona Faye, nascuda al Senegal fa 32 anys, membre de la cooperativa DiomCoop i veïna de Barcelona des de fa sis anys, que va pagar els seus estudis superiors combinant la manta amb serveis de neteja, úniques oportunitats laborals amb què la ciutat la va acollir atesa la seva condició de migrant.

"La dona per a la qual treballava se’n va anar a la mani del 8 de març i em va deixar netejant. ¿Quin feminisme és, aquest?"

Marie Faye

Cooperativista de DiomCoop, exmantera i exnetejadora

La cooperativista té una vivència gravada a foc. Un 8 de març de fa quatre anys una de les dones per a qui treballava li va trucar per si podia anar a netejar-li. "Ella se’n va anar a la mani i em va deixar a casa seva netejant. Em vaig quedar pensant: ¿quin feminisme és, aquest? Jo pensava que em diria: ‘Avui deixa de netejar i anem juntes a la mani’. Però no –relata–; ella se’n va anar a manifestar-se i em va deixar netejant. A aquesta paradoxa, quatre anys després, encara li estic buscant una explicació lògica. ¡I ella ni tan sols es va plantejar res! ¡I ella és una bona persona. Cada vegada que em veia em feia un petó i em pregunta que com estava".

Qüestió de classe

"Aquesta és una de les tensions que tenim des de l’organització de la vaga feministaRepensar-nos tota l’estona des d’una perspectiva antiracista. Una de les crítiques l’any passat va ser que no s’incorporava prou la qüestió de classe", apunta Pulido León, que assenyala que una de les peticions de la vaga d’aquest any és precisament derogar la llei d’estrangeria, llei que acaba perpetuant la precarietat de moltes dones, les violències sobre moltes dones. 

Faye escolta Pulido León i somriu: "Jo això ni ho vaig esmentar perquè ho veia impossible...". 

"Hem de pensar que la política de les dones és la política. Podem demanar que tanquin els CIE podem demanar-ho tot. Exigir una altra justícia, depurar els masclistes aberrants que hi ha en aquest sistema judicial", s’hi suma Otero Vidal.

"És important passar de pensar només en les opressions individuals i pensar més en els sistemes d’opressió. Si no trobem la manera de rebutjar aquestes opressions, continuarem així, en aquest cercle. Hi ha molts grups molt diversos que estan intentant fer-ho. Una cosa interessant que va tenir lloc l’any passat és que hi havia molts grups que no volien participar en el 8 de març, que no se’n sentien part, perquè era molt de feminisme blanc", incideix Shaina Joy Machlus. Per a aquesta professora d’anglès de 31 anys, que acaba de publicar La palabra más sexy es sí, una guía sobre consentimiento sexual. "La meva idea de feminisme és molt postmoderna, gairebé no dic que soc feminista. Si he de dir que soc feminista, soc feminista interseccional; la meva idea és trencar amb els sistemes de supremacia blanca, del binari, el capitalisme i el patriarcat", resumeix.

"Hem de pensar que la política de les dones és la Política. Podem i hem de demanar-ho tot"

Mercè Otero Vidal

Maestra jubilada i activista feminista a Ca la Dona

Notícies relacionades

Al plantejar-los si d’aquí a 40 anys les joves del futur encara hauran de lluitar contra la cosificació o el dret al mateix cos, Pulido León es qüestiona el sentit lineal de la història: "No existeix. Podem pensar que ara estem millor, en algunes coses, que fa 40 anys, però això és relatiu i qüestionable". "El progrés no és lineal. És helicoïdal. Sembla que anem fent voltes i que passem pel mateix lloc, però no és així, el context ha canviat", matisa Otero Vidal, mentre Machlus considera que "la mateixa idea de progrés és molt capitalista".

La clau, coincideixen, està en la interseccionalitat i el futur, en l’educació. Una educació afectivosexual oberta a totes les variables i que formi part de l’estructura del sistema educatiu, que ho impregni tot.