Quan Barcelona es disfressa de l'Havana, Gibraltar o Istambul (i Jackie Chan salta al Poble Espanyol)

Patriotes anticomunistes hongaresos planejant un assalt contra els ocupants soviètics al Borsí del carrer Avinyó (que per dins creix i es converteix al Coliseum) a ‘Rapsodia de sangre’. I escapant-se dels malvats de la KGB pel pont de Correus. Lleons de veritat rugint a la platea d’un Liceu maquillat de teatre d’Hamburg a ‘El fabulós món del circ’. Carmen Sevilla i l’artista de burlesque Gipsy Rose Lee, per una orientalitzada muntanya de Montjuïc a ‘Babes of Bagdad’. Tot això i molt més (la soferta Justine del marquès de Sade a la Casa de l’Ardiaca, Fú Manchú i el seu castell d’Istanbul al Parc Güell, Simbad navegant a la caravel·la ‘Santa María’, arrossegada dissimuladament per un remolcador) ha sigut possible a la gran pantalla. Trenta pel·lícules ha trobat l’expert en turisme cinemátográfico Eugeni Osácar en les que Barcelona s’ha fet passar per unes altres 28 ciutats diferents. Cinc vegades s’ha convertit Barcelona en Los Angeles, unes altres cinc a París, unes altres tres a Nova York... I a aquest fenomen de transvestisme urbà li ha dedicat un dels nous capítols que ha incorporat en la recent edició revisada de la seva guia ‘Barcelona. Una ciutat de pel·lícula’ (Ed. Dièresi / Ajuntament de Barcelona), en què recull centenars de pel·lícules rodades a la capital catalana i proposa itineraris per descobrir aquests escenaris.

Però centrem-nos en aquest nou capítol, que neix d’un treball publicat el 2016 per aquest professor de l’escola de turisme CETT a la ‘Journal of Tourism Research’. Posem un exemple en què la ciutat es canvia de vestuari més frenèticament que James Corden al seu ‘Carpool Karaoke’ amb Lady Gaga. Només en els 2.46 minuts del tràiler oficial de ‘La gran esperanza blanca’ (1970), en què James Earl Jones interpreta el boxejador Jack Johnson, el primer afroamericà en guanyar el campionat del món del pes pesant, la sala oval del MNAC es converteix en escenari d’un combat de boxa a Londres en què ‘gentlemen’ indignats llancen bananes al boxejador, l’estació de França a l’estació de Budapest, acuradament retolada en magiar, el ruïnós Estadi Olímpic, a l’Oriental Park de l’Havana on Johnson va perdre contra Jess Willard el 1915 (s’hi van afegir unes palmeres premonitòries dels gustos jardiners del 92) i la Ciutadella, amb la cascada monumental de fons, en un parc alemany en què un grup de militars prussians amb els seus punxeguts ‘Pickelhaube’ encasquetats, li llancen un pols en una cerveseria al boxejador.

Barcelona continua sent un plató cotitzat. Més de 3.000 rodatges (la majoria publicitaris) el 2017, segons les xifres més recents de la Barcelona Film Comission. En molts d’aquests la marca Barcelona s’exhibeix amb orgull. En altres la ciutat és un teló de fons estilós però anònim per a un anunci, un altre més, de cotxes. I en alguns casos, això sí, més freqüents quan la ciutat tenia una imatge internacional més anònima i un aire més marsellès, es disfressava sense embuts per convertir-se davant de les càmeres en Nàpols, Nova York, Budapest o l’Havana.

“Barcelona com a plató ofereix grans possibilitats perquè té localitzacions molt diverses, mar, muntanya, miradors, port, carrers històrics ben conservats, moltes hores de sol a l’any, molts tècnics de nivell i projecció internacional”, resumeix Osácar.  Això serveix per als milers (literalment) d’espots i videoclips que s’hi roden cada any. No obstant, com més coneguda és Barcelona internacionalment, més difícil és fer passar gat barceloní per llebre novaiorquesa sense que es vegi el truc. Difícilment es podrà tornaran a repetir les caríssimes transformacions, més a cop d’attrezzo massiu que de retoc digital, que van convertir els carrers de Barcelona en el París del segle XVIII a‘El Perfum’. I ningú s’atrevirà a produir una escena com la del parc Güell convertit tant al castell de Fú-Manchú de Cristopher Lee per l’expeditiu Jesús Franco (que també va recórrer a ‘Justine’ als jardins de Gaudí, i a la Casa de l’Ardiaca, i del castell de Montjuïc, que també va ser el castell d’Enric IV a ‘Campanadas a medianoche’ d’Orson Welles).

O sí. La sèrie ‘Emerald City’, del director Tarsem Singh, va utilitzar elements gaudinians per construir la Ciutat Maragda de ‘El màgic d’Oz’. Soldats amb cascos gaudinians, escales i galeriesdel Parc Güell... i un retoc digital insuficient, en què es va escapar una estelada onejant al vent d’Oz.

Però l’habitual és que les produccions molt recents en què Barcelona s’ha posat la careta d’una altra ciutat triïn racons desconeguts, sotmetin el paisatge un retoc més eficaç o, sobretot, tanquin el pla sobre un element aïllat. Aquest és el cas, recorda Osácar, de ‘The Gunman’ (‘Caça a l’assassí’), en què la Barceloneta es converteix en Gibraltar. El passeig d’accés a l’hotel vela se suposa que és la via d’accés a la colònia britànica, i el mateix hotel (una paret vidrada, només, de fet) apareix darrere de Sean Penn i Javier Bardem.   

Entre les estrelles del transformisme cinematogràfic de Barcelona destaquen l’estació de França (Anvers, per a Peter Greenaway) i el port de Barcelona. Potser perquè totes les estacions de tren, i tots els ports de mar, són en el fons un mateix lloc, terminals d’una mateixa xarxa. S’ho van prendre al peu de la lletra els dissenyadors del rodatge de ‘El fabulós món del circ’ (1964), en què la caravana circense embarcava al port de Nova York (era el de Barcelona) i desembarcava al de Barcelona (també ho era). Seguint amb el port de Barcelona, també va ser utilitzat per a ‘El viatge dels maleïts’ (1976), la pel·lícula que seguia l’odissea d’un barco ple de refugiats jueus que anaven vagant de port en port sense que a cap els volguessin acollir. Bé, a en la ficció: tots aquests ports eren en realitat el de Barcelona.

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

Es disputa el podi de la transformació radical el museu zoològic de la Ciutadella, transformat, les palmeres ajuden, al museu de Lagos (Nigèria) per a la pel·lícula ‘Sahara’ (que va convertir mig Catalunya a l’Àfrica). Orson Welles, a ‘Mr. Arkadin’ (1955), tampoc es va quedar curt: La Llotja es va convertir a l’Havana i el port de Barcelona, en el de Nàpols. Curiosament, la pel·lícula s’obria amb un avió en què la veu en off deia que passava per Barcelona, que explícitament no tornava a ser esmentada. No va haver d’esforçar-se gaire en l’ambientació de la façana marítima, a diferència de la intensa capa de maquillatge que Antonio Isasi-Isasmendi per crear una casa de joc il·legal a la plaça Reial en ‘Istambul 65’ i per transformar en un bany turc el Grup Escolar Lepant de la Barceloneta.

Recursos d’un cine espanyol sense aquests rastres d’altres temps... tot i que hi ha casos de mandra localitzadora més recents. ‘Savage Grace’, amb Julianne Morre i Eddie Redmayne, en una escabrosa relació mare-fill, convertia Barcelona en Nova York i Londres. El Gran Cafè del carrer Avinyó, en un bistrot parisenc. I la facultat d’Econòmiques de la UB... en l’aeroport de Palma de Mallorca.