Anar al contingut

QUADERN DE GASTRONOMIA I VINS

L'hora del gran tortell

El tortell de Reis tanca el cicle de grans banquets nadalencs amb una fórmula que pretén insinuar-nos quina serà la nostra sort

Circular com el sol, com una corona reial, són les postres de l'última il·lusió festiva

Miquel Sen

L'hora del gran tortell

juan camilo moreno

El Pare Noel ens menteix d’una manera descarada. Està gras, grassíssim, però no li ha donat la gana de regalar-nos la recepta que l’ha fet guanyar un volum tan considerable a base de ‘Christmas pudding’. Una fórmula exquisida que el molt punyeter devora quan ens girem d’esquena.

Així s’entén la seva agilitat energètica que el fa capità d’una confraria que en el seu dia van voler muntar el Jordi Estadella i l’Ignasi Riera, un grup de grassos àgils, capaços de desplaçar-se per teulades costerudes. En canvi els Reis Mags van deixar claríssima la formulació del tortell, que té un dels seus màxims exponents a la Pastisseria Hofmann, un mostrari de les delícies del dia de Reis.

De fet és un pastís de comiat, fins al punt que els nostres veïns francesos juguen a passar-se la pilota, més ben dit, la figureta que assenyala el pagà, almenys un parell de vegades, fins que comprar una nova ‘galette de rois’ acaba sent un avorriment.

El nostre tortell manté una identitat impossible de desplaçar per unes altres postres que no sigui una massa de brioix esponjosa, amb el seu farcit de massapà, en el qual una mà anònima introdueix la sorpresa d’una fava i una figureta reial. La fava és per allò de la mala sort. Diuen que un deixeble de Plató va entrar en un camp de faves, va patir un atac d’al·lèrgia i va morir. Un sentit negatiu que d’altres neguen emparant-se amb la tradició àrab que fa d’aquesta lleguminosa un amulet.

Un altre dubte és saber per què molts tortells només tenen un rei, en comptes de portar-los els tres, amb les seves coloraines, agafats de la mà. Seria el normal per als republicans convençuts. Un altre tema a discutir són els farcits, des del més tradicional als més nous.

Els de nata tenen la benedicció de lluir el color de l’ermini, el blanc més Reial de tots els blancs, mentre els de xocolata presenten el to del més entranyable dels tres Reis. Queden els de crema, per als fanàtics de l’orientalisme, tot i que la majoria triï el clàssic, profusament decorat amb fruites confitades. Són les joies de més valor al país de la il·lusió que perdrem d’aquí a poques hores.

Teresa Blancher 2009, un brut amb més de 40 mesos de repòs en cava, fi i delicat

La família Blancher practica una afecció per la terra poc freqüent en un país donat a perdre tradicions quan es pot oblidar el passat. Per això continuen respectant la fundadora, Teresa Blancher, ‘La Tieta’. Se li deu la fundació de l’empresa, un celler que elabora amb summa cura un brut ‘coupage’ de les varietats macabeu, parellada i xarel·lo, àlies ‘pansa blanca’, procedent de la primera propietat de la família, a Teià, al Maresme. Tots els caves del celler porten el segell d’un toc d’aquest raïm.

Un contacte amb les seves lligues fines i un envelliment de més de 40 mesos reposant en rimes i pupitres dona un brut de gran finor, amb notes de pa torrat que finalitzen en boca amb un punt d’ametlla amarga marca de la casa.

Temes: Gastronomia