L'Albert, la seva cartera i el bo del César

Van haver de passar moltes coses perquè l’Albert i el Cèsar es coneguessin. La fugida d’un país en descomposició, una tarda de piscina amb el nen, una pluja torrencial, un autobús buit, una baixa paternal, una visita al metge. I una cartera oblidada. A la Barcelona dels pispes, a la ciutat delsdespistats, hi ha al darrere aquesta història de compromís, empatia i saber estar. De com una badada pot arruïnar-te l’existència i de com un bon gest et pot reconciliar amb l’espècie humana. Però anem al principi de la història.

L’Albert Martín és un tipus que odia les piscines. Però com la majoria de pares, si al petit li agrada xipollejar, ell es calça el banyador i aquell casquet de bany tan estètic i s’empassa el clor que sigui necessari. El dimecres 12 de setembre tocava pujar al gimnàs per jugar una estona amb l’aigua. Hi van una vegada a la setmana. Viuen per sota de Lesseps, així que per escalar el port del Putxet (135 metres d’altitud) solen agafar el 131, un d’aquests autobusets de barri que serpentegen pels veïnats de Barcelona i que tenen en les persones grans el seu públic més fidel. Anava buit. Portava la bossa, el berenar, segur que algun llibre. L’Albert anava carregat fins a dalt, com solen anar els pares i les mares perquè el nen tingui les mans lliures i pugui corretejar.

Es van baixar i, com fan sempre, perquè el petit Leo li tornen boig tots els mitjans de transport, van acomiadar el bus amb la mà i un ‘adeu’ d’aquells en què allargues la ‘e’. Quan el vehicle va girar la cantonada, el pare va torçar el gest: "Merda, la cartera!". Malgrat ser un tipus atlètic, perseguir el bus no era una opció perquè en cap cas anava a deixar sol el seu fill. Es va posar a la piscina "horrorosament intranquil" mentre el seu cap feia inventari de les coses perdudes. Més enllà de documents i targetes sanitàries i carnets del súper o del Barça i 40 euros, també hiportava fotos. Només això ja mereix un altre Barcelonejant, perquè s’està perdent el costum de portar a sobre la família en versió de butxaca. Fotos dels seus dos fills, de la seva dona Carla, de la seva mare quan era una nena, del seu germà... Mitja vida. I un disgust bíblic. Ja no s’hi podia fer res, més enllà de posar la denúncia i trucar a objectes perduts de TMB. 

En pantalons aliens

El César va acompanyar la seva esposa a la Quirón. Al sortir, els va sorprendre una tempesta d’aquestes que deixa Barcelona sense semàfors. No viuen lluny, però com anaven amb la petita Helena, de 4 anys, van decidir agafar el bus. El mateix que pocs minuts abans havia deixat al Leo i l’Albert al cimadal del Putxet. Van pujar, van pagar i se’n van anar cap al fons, on més li agrada estar a la petita. El César González va veure la cartera i no va dubtar ni un segon. “Em vaig posar en els pantalons de l’Albert. Em vaig imaginar l’afectat que havia d’estar”. La Patricia, la seva esposa, li va dir que l’hi donés al conductor. Però no ho va veure clar. Tampoc va voler donar-l’hi a la policia. “Soc molt desconfiat”.¿Però, per què? Aquest zel imposa explicar alguna cosa més sobre la seva vida.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El César és veneçolà i va arribar a Barcelona fa quatre anys amb la seva dona. És dissenyador gràfic però treballa com a cuiner a l’Hotel Alma. Ella és arquitecta i es dedica a crear tipografies. Van marxar de Caracas el maig del 2014, un any després de la mort d’Hugo Chávez. Per dir-ho suaument, Nicolás Maduro no és algú a qui convidarien a casa per veure una pel·li amb crispetes, així que, amb la Patricia embarassada, van emprendre l’aventura. No ho han tingut gens fàcil. En certa ocasió van haver d’empenyorar l’anell de prometatge per salvar un mal moment. Ara van tirant, bé, tranquils i esperançats. 

Tornem als fets. El César va arribar a casa i va començar a remenar entre els documents per intentar topar amb l’home que havia perdut la cartera. Volia resoldre-ho ell, ser la persona que la tornés intacta. "Reconec que m’ho vaig prendre com una cosa personal". Buscava un telèfon, i l’únic que va trobar va ser el del diari Ara, on l’Albert treballa com a periodista, i dels bons, per cert. Va fer la trucada, però ja era tard i no el van atendre. No ho va poder tornar a intentar fins almigdia de dijous, al sortir de treballar. Cinc minuts després de parlar amb la recepcionista i de facilitar-li el seu número, va sonar el seu telèfon. "¿Albert?". Tenia molt clar que era ell. Van quedar a la parada de metro de Vallcarca i allà es van veure les cares i es van intercanviar la cartera per un agraïment etern. És cert que a Barcelona et poden robar el moneder. Però també et poden robar el cor.