Es ven aire del segle XX

Sembla una ampolla de vidre buida. “Aparentment buida”, puntualitza el seu amo. Ho diu amb la mateixa convicció que si estigués a Cuarto milenio. L’ampolla està segellada amb tap de suro i porta una etiqueta amb un número: 1.000. Això vol dir que en algun lloc hi ha emmagatzemades 999 ampolles més aparentment buides. L’agafes, agites el que sigui que contingui, la deixes a la taula amb més cura que l’osset de Mimosín quan sents el seu preu de sortida. ¿¿60.000 euros?? Ni que fos la bossa de mà de Soraya que va ser presidentSoraya .

“Alguna vegada havia llegit que acabarien venent-nosl’aire -riu Luis-. Doncs sí, jo, i a un preu desorbitat”. I ensenya una acta notarial que certifica que la seva ampolla conté aire del segle XX. “d’aquí 500 anys –diu-, m’imagino un sopar casa d’algun multimilionari: ‘Abans de començar, obrirem una ampolla del segle XX’. I tots a olorar quina olor feia el segle XX”. Aquest aire pur que encara no feia pudor de corrupció.

Més de 30 anys vivint de l’aire 

Luis Mohedano, 57 anys, en porta 33 vivint de l’aire. “De vegades millor, de vegades, pitjor”, somriu. “Bàsicament faig coses inflables”.De fet, abans de la crisi tenia una botiga on només venia aire: fins i tot sandàlies inflables. Fa 18 anys que guarda 31 caixes amb ampolles aparentment buides. “De vegades ho penso –diu-: ¡18 anys arrossegant les ampolles, tu!”.

18 anys enrere: no existia Facebook, ni WhatsApp, ni Viquipèdia. La humanitat s’enviava missatges per MSN Messenger, jugava a la serp amb el seu Nokia 3210 i cuidava Tamagotchis. Aznar encara tenia bigoti, va guanyar la Lliga el Depor i es va estrenar el primer Gran hermano. Ningú sabia pronunciar“Lehman Brothers”. Cifuentes encara no havia robat les seves Olay. Ni tan sols Belén Estebanhavia cridat encara “¡yo por mi hija maato!. Diries que el món ha canviat completament si no fos per Jordi Hurtado, que ja estava presentant Saber i ganar.

Luis va tenir la seva idea etèria tot just una setmana abans que canviéssim de segle i de mil·lenni: “Quin bon moment per envasar aire del segle XX”, va pensar. Escolta, i ho va fer. En el que tarda Florentino Pérez a robar un entrenador. Es va posar a buscar ampolles, taps, un notari. “Busca mil ampolles boniques en dos dies”, esbufega. Però va trobar un palet de 1.700. “i en vam destrossar 700 –explica–. Volia envasar-ne mil, pel mil·lenni, i que no hi hagués ampolles iguals”.

Va portar l’assumpte amb un secretisme d’exclusiva rosa. “Al notari no li deia què volia fer, només que havia de venir i quedar-se unes hores –recorda–. Al final en vaig trobar un a Sitges”. I allà se’n va anar. Va muntar un dispositiu gens eteri a la terrassa de la discoteca Otto Zutz. “Vindran 16 persones, un notari”, poc més li va dir a l’amo. “Ostres, Luis, ¿però què faràs?”. “No t’ho puc dir”. Ningú ho sabia.

Notícies relacionades

L'estampadora furtiva

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

29 de desembre del 2000. Luis es va emportar el notari a Sitges, 16 amics i empleats, mil ampolles, taps i màquines per envasar vi. “El notari anava posant la numeració i un puntet vermell així que s’anotava a l’acta”, recorda Luis. Així tot el dia. Les ampolles van acabar al despatx del notari. “Allà s’hi van estar ¡10 anys! –riu Luis–. No me’n vaig adonar. Pensava: ‘Ara no tinguis pressa. Ja les tens. És una cosa que no té ningú més’”. Als 10 anys, el notari el va trucar per dir-li que es canviava de despatx. “Va fer unes fotos, em va donar l’acta i ho vaig recollir tot”. Han passat vuit anys més acumulant pols en algun lloc de Catalunya. Luis encara no s’ha posat a vendre-les, però ja sap com fer-ho. Cada ampolla anirà muntada en una caixa amb un duplicat de l’acta notarial i es dissenyarà a gust del client, detalla. 

¿Hi haurà gent disposada a pagar 60.000 euros per donar-se aires d’un altre segle? “Hi ha gent disposada a pagar per unes calces de Madonna”, respon. No pretén ser milionari, diu. “Vull viure tranquil després del mastegot de la crisi”. Justifica els seus preus nivell Oncle Garrepa amb un perquè solidari. “Vull crear una organització, que es dirà Gent amb Ànima –explica–. Un percentatge molt alt de les ampolles aniria a parar a aquesta organització. Es dedicaria a regalar diners: per obrir una botigueta, muntar un talleret, per facilitar la vida a la gent que, com jo, mai ha tingut una ajuda. Doncs mira, aquí la tens i ve de l’aire”. Només posaria una condició: “Que si el negoci funciona, han de dedicar un percentatge a l’organització, perquè pugui continuar regalant diners.” Al seu aire, es dona per fet.