Laurencic, l'artista de la tortura que expia 45 pecats de Barcelona

El títol, El hombre de la checas, i, sobretot, el seu morbós subtítol, La historia de Alfonso Laurencic, el artista de la tortura, serien el que en l’argot dels experts en periodisme i xarxes socials es coneix com un clickbait, un simple ham per pescar lectors, millorable fins i tot amb alguna cosa així com ara: «Aquestes són les cinc pitjors tortures que va idear Alfonso Laurencic…, la cinquena no et deixarà dormir». Però es tracta d’un llibre, 252 pàgines dedicades a posar sota el focus aquest personatge real de la Barcelona de la guerra civil, un austrohongarès alt, ros, de presència elegant, poliglot, mentider, presumpte espia, músic als millors cabarets del barri xino d’abans de la guerra, exlegionari, exsoldat del primer exèrcit iugoslau, el paio que et roba la roba mentre et banyes perquè no té més ideologia que viure bé, tot això i més i, malgrat tot, un home que simplement ha passat a la història com el dolent dolentíssim que va sublimar les tortures a les sucursals barcelonines de les txeques estalinistes. El llibre l’ha escrit Susana Frouchtmann per una motivació personal que, com es veurà després, fa caure d’esquena, i és no només una mirada sense precedents sobre qui era de veritat Laurencic, sinó també un manual sobre com s’hauria d’exercir sempre la professió periodística, comprovant cada dada, estirant tots els fils. Un plaer.

La cita amb Frouchtmann és davant el número 321 del carrer de Muntaner, perquè allà hi va haver una de les 45 txeques que en algun moment, entre 1936 i 1939, van estar operatives a la ciutat. L’edifici no ha canviat. Segueix sent una torre, com n’hi havia hagut tantes en aquell carrer. Avui és la seu de l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM). Millor no fer acudits sobre la tortura del metro en hora punta, perquè el tema de què tracta el llibre glaça la sang. Llavors, aquella finca era la seu del Servei d’Informació Militar (SIM), mal lloc on entrar detingut. El soterrani on van passar coses terribles continua allà, sota el jardí de la part posterior de la finca. No s’organitzen visites. Ni a aquesta txeca ni a cap altra. A Barcelona li agrada presumir dels refugis on la població es protegia davant dels atacs de l’aviació feixista, perquè permeten construir una èpica molt churchiliana, però aquesta ciutat xiula tot dissimulant quan es tracta de rememorar el caïnisme que es va desfermar a la rereguarda. 45 txeques són moltes, es miri com es miri.

Les raons que van portar Frouchtmann a submergir-se en la pertorbadora biografia de Laurencic no són les de revisitar el passat amb mirada crítica. Són unes altres. La qüestió és que es va criar en una família acomodada, d’aquelles en què a casa fins i tot hi vivia una institutriu per a ella i els seus germans. María Luisa Preschern, es deia. Frau Preschern, li deien ells. Una dona sense història, suposaven. Sí, els seus pares li van explicar en una ocasió que havia estat casada, però que el marit va ser afusellat al Camp de la Bota, com tants republicans al final de la guerra. De nen no es dedica gaire més atenció a detalls així. El motiu pel qual havia sigut contractada era que parlava alemany.

"Un diable, un Frankenstein..."

Només una dada va quedar penjada allà, en la memòria de Frouchtmann, a l’espera de ser repescada algun dia. Que el nom de casada de frau Preschern era Meri Laurencic, un cognom habitual als Balcans, però inhabitual en aquesta riba del Mediterrani. Llavors, el 2015, es va topar per atzar amb un article del diari La Razón dedicat exclusivament a relatar qui va ser Laurencic. Era ric en descripcions. «Un engendre d’home, una espècie de pervers Frankenstein». «Músic de professió, va idear la instal·lació del metrònom, un aparell de corda semblant a un pèndol que emetia un penetrant i continu tic-tac per desesperar els tancats a les asfixiants masmorres». De sobte, frau Preschern passava a ser l’amant desconeguda de Fu Manxú.

Les txeques, efectivament, van ser llocs de dolor i mort que Barcelona fa malament d’ignorar, com si no formessin part del seu passat. A les cel·les més minúscules, gairebé armaris, els presos havien de passar hores recolzats sobre les puntes dels peus i amb l’esquena encorbada. En d’altres, el jaç era una superfície de ciment revestida de brea i amb una inclinació del 20%, perquè el pres caigués quan la son el guanyava. Laurencic passa per ser l’interiorista de les pitjors d’aquelles txeques. El terra estava sembrat de totxos de punta perquè ni tan sols s’hi pogués caminar i les parets estaven decorades amb recreacions d’obres de Kandinski i Mondrian, perquè se suposava que la seva observació constant irrita l’ànima. «Només un diable com ell va poder concebre un avern com aquell», subratllava l’article.

El més interessant és el que va passar després. Com a periodista durant una bona part de la seva trajectòria professional, va tirar d’ofici. De bon ofici. Va investigar. Va estirar el fil de desenes de pistes fins que va descobrir que tot el que s’havia publicat fins llavors era un talla i enganxa d’un llibret de notable èxit editorial publicat el 1939 per Rafael López Chacón, Por qué hice las checas de Barcelona: Laurencic ante el consejo de guerra, un títol sens dubte llaminer, tot un clickbait franquista.

Un seguit de decisions catastròfiques 

El talla i enganxa és la kriptonita d’aquesta professió. Si no la mata, la debilita. Així que el que va fer Frouchtmann des del 2015 va ser reescriure des de zero la vida d’Alfonso Laurencic i, per extensió, la de Preschern. Va explorar els seus antecedents familiars i va descobrir, per exemple, el que no s’havia escrit mai, que el pare d’aquell artista de la tortura, Julio Laurencic, va ser un respectat barceloní d’adopció fins als anys 20. I l’autora va iniciar així un passeig per la Barcelona d’aquells anys, sobretot a la que va tornar Alfons després de deixar enrere el Berlín dels cabarets, de Fritz Lang, de la llibertat sexual, de les avantguardes artístiques, de l’arquitectura Bauhaus i, en general, de la disbauxa, i que va perdre la seva gràcia amb l’ascens del nazisme. Buscant una versió menor de tot allò, però igualment tonificant, Laurencic va tornar a Barcelona, a tocar a locals com l’Oshima i el Shanghai, a la gran vidassa, fins que va esclatar la guerra i va començar a encadenar tot un seguit de decisions catastròfiques.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Va acabar un dia a la presó, ni per feixista ni per poumista, sinó per pillet, per les seves aventures a vegades fora de la llei, i allà va fer el que faria qualsevol, sobreviure. Va dir ser arquitecte (no ho era) i capaç d’empitjorar les condicions de reclusió dels presos polítics a canvi de millorar les seves. A això es va dedicar. Va redecorar només dues txeques de les 45 de Barcelona. La història el recorda, però, com l’artista de la tortura. 

Quan Franco va entrar a Barcelona (el 80è aniversari es complirà el pròxim 26 de gener), ja no estaven a la ciutat ni el general Alexander Orlov, cap de la policia secreta del Kremlin; ni Erno Gerö, principal promotor de les txeques; ni Santiago Garcés, cap superior del SIM; ni un tal Walter, de qui es desconeix el cognom, el més temible interrogador; ni Manuel Escorza, responsable de la pitjor de les txeques, la del carrer de Sant Elies… Només quedava Laurencic, que patèticament en el judici es va voler fer passar per franquista. Ell va expiar al Camp de la Bota els pecats dels qui havien fugit i, també, els d’aquesta Barcelona que a vegades fa veure que res de tot això va passar aquí.