La mirada del ciclop

mb la irrupció de la crisi es van posar de moda el verb reinventar-se i altres expressions horripilants de la mena sortir de la zona de confort, i l’abús que se’n va fer va acabar resultant com a mínim pesat, sense mencionar el lleu tuf de moralina que exhalen. Tot i així, no deixa de ser veritat que les sacsejades vitals comporten de vegades canvis per a millor, com va ser el cas, més o menys, del fotògraf i influencer Nicanor García (Barcelona, 1969).

Va ser dels arquitectes que van acabar la carrera en ple 'boom' immobiliari, i es va poder guanyar bé la vida en el gremi fins que va començar el ball del cop de totxo. Al disminuir els encàrrecs, es va haver d’adaptar a treballs de menys calat, per dir-ne d’alguna manera, com petites reparacions en les comunitats de veïns, amb les seves interminables reunions sobre les goteres o la quantia de les derrames. Però com que no hi ha mal que per bé no vingui, va començar a fer fotos amb la càmera que solia dur en les visites d’obra, una mica per omplir el temps sobrer i també per treure’s de sobre l’estrès i l’angoixa, i va anar penjant a Instagram (@nicanorgarcia) les imatges obtingudes en les seves passejades urbanes. Doncs bé, en tot just sis anys ha aconseguit més de 730.000 seguidors, i se’l rifen com a fotògraf algunes marques i oficines de turisme de mig món.

¿Com fue possible el salt? Potser perquè els arquitectes tenen entrenada la pupil·la per observar les coses d'una altra manera i, per tant, fan fotografies diferents. La seva mirada busca materials, escales, geometries, volums, les claus secretes dels espais, la seva lògica interna. Per entendre-lo, bastaría amb donar-se un passeig per la mostra que Nicanor García va estrenar aquest dimecres en la sala Roca Barcelona Gallery bajo el títol 'Places & Spaces. Transversal Architectures'. La que és la seva primera exposició individual permanecerá oberta al públic fins al 24 de maig.

¿Com va ser possible el salt? Potser perquè els arquitectes tenen entrenada la pupil·la per observar les coses d’una altra manera i, per tant, fan fotografies diferents. La seva mirada busca materials, escales, geometries, volums, les claus secretes dels espais, la lògica interna. Per entendre-ho n’hi hauria prou de fer una passejada per la mostra que Nicanor García va estrenar aquest dimecres a la sala Roca Barcelona Gallery sota el títol de 'Places & Spaces. Transversal Architectures'. La que és la seva primera exposició individual estarà oberta al públic fins al 24 de maig.

Fotogragía de Nicanor García.

Un parell de dies abans de la inauguració, ens vam trobar en un indret de gran interès arquitectònic, potser poc famós, per conversar una estona i fer el retrat que il·lumina aquestes línies; això és, el Park Hotel, al número 11 de l’avinguda del Marquès de l’Argentera, un edifici força discret, de principis dels anys 50, obra de l’arquitecte Antoni de Moragas Gallisà i una mostra d’aquell neoracionalisme de postguerra de línies tan netes. Ja al seu dia, el fotògraf Francesc Català Roca va retratar-ne l’escala interior, tan bonica, com simple.

Aquest era el pretext: l’escala. Seria injust constrènyer-hi el treball de Nicanor García, però, què hi farem, són tan atractives que resulta impossible sostreure’s al seu encant, al seu vertigen. L’arquitecte ha retratat l’ull de l’escala del Park Hotel, és clar, però també el d’altres edificis barcelonins, com la clínica Barraquer o la Sagrada Família, així com altres de Madrid, Rotterdam, Atenes o San José, a Califòrnia. Fotografia els forats de les escales, els penja a Instagram i posa a les seves creacions noms tan suggerents que conviden a seguir mirant: Obsessions, Dolç mareig, Ull de ciclop, Sonriure infinit, Ulleres i rímel… Escales que no se sap bé si pugen o baixen, com les dels dibuixos de M. C. Escher o Giambattista Piranesi.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Fotografia de Nicanor García.

L’escala, aquella tensió entre a dalt i a baix, aquella baixada o ascensió a territoris inexpugnables, ha inspirat també multitud de seqüències cinematogràfiques. ¿Qui no recorda el cotxet de nadó que les baixa vertiginosament a 'El cuirassat Potemkin'? Impossible d’oblidar la caiguda de Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué o el descens majestuós, esglaó a esglaó, de Gloria Swanson a El crepúsculo de los dioses. ¡Ah, les escales i la seva simbologia! En qualsevol cas, les de Nicanor García van sempre cap amunt, un pur 'look up'.