vivendes abandonades i ocupacions

Hospital, 19, la finca dels horrors immobiliaris

Residents d'una finca del Raval pateixen des de fa anys contínues invasions dels pisos buits propietat d'una entitat bancària

Aquest mes s'han hagut d'atrinxerar tapiant finestres i reforçar el portal per evitar les usurpacions

Un vigilant controla l’entrada i les vivendes d’Hospital, 19. / JOAN CORTADELLAS / LUAY ALBASHA-Vídeo

6
Es llegeix en minuts
Patricia Castán

Podria ser una escena d’una pel·lícula bèl·lica. O, millor encara, de terror. Algú intenta entrar violentament en un edifici i els seus legítims ocupants han de defensar desesperadament amb barres de metall el portal de la finca i de fusta les finestres dels entresòls. Amb angoixa i impotència. Perquè mai saben quan hi haurà una altra ofensiva i fins i tot han de muntar guàrdies nocturnes. Però la història no és ficció ni té lloc a Elm Street. El malson succeeix aquí mateix, al carrer de l’Hospital, 19, a  tocar de la Rambla. En un edifici que glossa els pecats capitals de la Barcelona actual: avarícia immobiliària de molts inversors, mandra d’entitats financeres que deixen degradar la convivència, gola turística i d’ocupes que trafiquen amb pisos il·legals, luxúria convertida en pisos meublé, supèrbia municipal al permetre la brutal gentrificació que sacseja Ciutat Vella... i, sobretot, la ira de les víctimes, veïns que un dia van pensar que aquesta fatídica finca seria la seva llar.

Amb el que ha passat en una dècada en aquest estret edifici del 1881, n’hi hauria per escriure una novel·la de mil pàgines. De fet, en els pitjors moments la Karen (historiadora i escriptora), la resident amb més solera, s’ha aferrat a aquest repte literari per tirar endavant. Ho explica a punt de llançar la tovallola. Va llogar casa seva fa uns mesos (el seu marit no pot pujar escales) a un acadèmic escocès, que ha viscut allà amb la seva parella i un nadó prematur fins que la situació s’ha fet insostenible. Han marxat aquesta setmana. Tenien por, no dormien, l’home –amb el seu fill– va arribar a ser envoltat a l’entrada per ocupes que li reclamaven «a crits la clau del portal», relata la víctima.

L’últim episodi negre en la història d’aquesta escala es va començar a escriure al desembre. Però per entendre el culebró s’ha de situar l’escenari actual i recapitular. La finca té dos entresòls minúsculs (un d’ells ocupat il·legalment i tots dos propietat d’un banc) i quatre pisos més grans, un per planta. La Karen en va comprar un fa gairebé tres dècades; n’hi ha dos més de recents propietaris i la tercera planta pertany al mateix banc i està en venda.

Ha sigut la comercialització de les tres vivendes de titularitat bancària, amb dades i fotos que apareixen a portals immobiliaris, la que ha posat caçadors de pisos buits en acció. Una acció que no era nova, però sí «molt més violenta». Perquè l’immoble ja ha conegut molts ocupes, alguns de «bons», ideològics, respectuosos. Altres, «professionals» de la usurpació.

Des del 2013

La rocambolesca experiència d’aquesta nord-americana, enamorada «a primera vista de Barcelona», comença el 1978. Fascinada per la Rambla i l’entorn, va comprar el pis d’Hospital el 1989, tot i que la resta de vivendes eren de lloguer. Narra que va viure feliç i en una «comunitat perfecta» fins al 2006, quan la propietat dels altres pisos va decidir vendre’ls a dos inversors que volien modernitzar l’edifici i revendre’ls. Es va instal·lar gas, es va renovar la façana... Però a l’hora del negoci, la bombolla els va esclatar i els pisos van quedar sense vendre, amb preus fins a 390.000 euros. Van ser llogats. 

El 2013, relata, van quedar en mans d’una entitat bancària, sense més comunicació que la notificació de pagament dels lloguers. Així que es van renovar els entresòls, van aparèixer els primers ocupes. Un el va agafar un exlegionari africà i l’altre un israelià, després arribarien diversos italians i d’altres nacionalitats que es van quedar amb tot l’edifici, sense que la Karen aconseguís un interlocutor per frenar-ho. «Em vaig sentir impotent i vaig pensar que el millor era entendre-s’hi, els vaig demanar que em respectessin i vam poder conviure. Llavors es podia dialogar», tot i que ella era l’única que pagava alguna despesa.

A 10 euros

«Em van arribar a explicar tots els trucs de l’ocupació i fins i tot em van ensenyar la seva plantació de marihuana», recorda. Però passaven els mesos i sabent que arribaria el desallotjament judicial, algun va començar a esprémer els entresòls com a meublés. Es llogaven a 10 euros l’hora i va arribar a haver-hi cues de prostitutes nigerianes esperant habitació. 

El negoci es va vendre per 2.000 euros a uns sud-americans, que el van pintar de rosa xiclet, hi van crear cubicles i van multiplicar el conflicte de convivència i insalubritat, amb màfies incloses, manté. Després de diverses denúncies (que documenta), i amb el suport de la Guàrdia Urbana del barri –«els únics que sempre ens han fet cas»–, es va aconseguir el desallotjament.

Impotència

La Karen responsabilitza de l’epopeia la «desídia de l’entitat bancària», que només va començar a ser receptiva en fer-se públic el problema de la prostitució. Van arribar les portes antiocupa, un altre intent d’ocupació, una intervenció dels Mossos, noves portes, intents avortats… També hi va haver un pis turístic il·legal. Després, per fi, la pau durant gairebé dos anys, ja que una canadenca amb nens va adquirir un pis el 2016, i un senyor marroquí un altre. Allò tornava a semblar una comunitat normal, fins que un altre grup d’ocupants va saber dels pisos buits i al desembre van forçar la porta. Van robar cotxets de nadons i van tractar de colar-se.

Notícies relacionades

Els mateixos veïns van gastar 380 euros aquell cap de setmana per mirar d’evitar el seu accés en dissabte o diumenge, quan la immobiliària no atenia el telèfon. Van instal·lar planxes de metall a l’entrada. Però els violents van trencar una vidriera de l’entresol que donava al carrer, cosa que va portar els tres inquilins a unir forces i mirar de tancar el pas amb fustes i soldant la porta. Fins i tot van fer vigilància uns dies. En va, perquè aquest gener va arribar un altre grup que «sembla més professional encara», tot i ser molt joves. Havien instal·lat candaus de seguretat valorats en 1.200 euros que van ser rebentats i amb un intent d’ocupació el cap de setmana del 20 de gener, que la Urbana va poder evitar. Altres 350 euros per arreglar el portal no van evitar que la setmana passada es colessin, potser pel pati o sense ser detectats.

Els veïns diuen que els quatre nouvinguts consumeixen drogues (almenys, marihuana) i estan mirant de conquistar l’altre entresol i el tercer. «Els Mossos diuen que no podem impedir el seu accés a la finca perquè hi estan instal·lats», es desespera. Vigilants professionals han sigut enviats aquesta setmana pel banc per blindar les vivendes mentre es venen. La situació és surrealista, els agents que van amb clients s’han d’acreditar. Quan un comprador es decideixi, ¿tindrà temps d’instal·lar-s’hi si se’n van els segurates?, ¿podran resistir més pressió els atemorits veïns fins que arribi l’ordre de desallotjament de l’entresol? La Karen ja no sols vol vendre el seu estimat pis. També pensa a deixar Barcelona perquè ja no reconeix aquella ciutat de la qual es va enamorar.