Anar al contingut

barcelonejant

Barcelona dedica un minúscul record a la seva presó més infame

La presó Reina Amàlia del Raval, que va antecedir la Model, va ser patibulària i grollerament cruel amb les dones

Carles Cols

zentauroepp41472230 plaa folch i torres180104162822

RICARD FADRIQUE

Barcelona, a punt de protagonitzar una altra de les seves escenes de Memento, ja saben, Leonard, el protagonista de la pel·lícula de Christopher Nolan que va penjant pòstits i deixant-se encàrrecs a si mateix perquè oblida el seu passat. La plaça de Folch i Torres, durant dècades desaconsellable porta d’entrada al Raval, està a punt de ser inaugurada, lluminosa i acollidora per fi, i l’Ajuntament de Barcelona hi posarà una placa en tres idiomes per recordar que allà hi va haver, i per aquest ordre, un convent i una presó, i no una qualsevol, la presó vellala presó Reina Amàlia, que les poques vegades que se la recorda és sobretot pels seus ajusticiats famosos, com Santiago Salvador, l’anarquista del Liceu, i un parell de cèlebres assassins de finals del segle XIX, Isidoro Mompart, que va anar ploraner davant el botxí, i Aniceto Peinador, que va impressionar per la gallardia dels seus últims minuts de vida i que, sense saber-ho, va servir de model a un joveníssim Ramon Casas per a un del seu quadros més terribles, El garrot vil. La presó vella se la recorda a vegades per aquests episodis i no tant, no obstant, perquè des de 1904 va ser presó de dones, per adúlteres, per blasfemes, per plantar el marit a casa, per lesbianes, per anarquistes, per prostituir-se… Tanta i tan densa història es resumirà en un pòstit de metall de 29 línies de text. Això. Memento.
 

A la 'Facultat del Crim', com l'anomenaven, hi anaven dones per plantar el marit a casa, per blasfemar, per anarquistes, per...

La història d'aquella presó i de com les dones han hagut de portar un sobrepès en la violenta història de Barcelona està estupendament explicada en una minúscula exposició itinerant que d'aquí 10 dies tancarà a la Biblioteca de Sant Pau i que ha sigut organitzada pel col·lectiu SomAtents.  

El celebrat i 'anarco' enderrocament de la presó, el 1936 / ARXIU FOTOGRÀFIC DE BARCELONA

Només són tres panells i un parell de vitrines que condensen, amb un treball documental molt exhaustiu, la història d’aquella infame presó, la història de la qual va acabar com es mereixia, amb èpica, el 19 de juliol de 1936, quan els anarquistes que lluitaven contra el cop de Franco van obrir les seves portes i, no contents amb això, van començar a demolir-la a pic i pala.

L’exposició és modestíssima en pressupost. Res de nou sota el sol. Al Tricentenari li va dedicar l’Ajuntament de Barcelona 2,5 milions d’euros. A cada aniversari rodó dels Jocs Olímpics, una bona picossada també. Aquí es destina molt a mirar-se el melic. Al borrissol, com sempre, poc o res. El passat esclavista de la ciutat, per exemple, ben comissariat seria una expo d’ineludible visita, però aquí queda la idea, als llimbs. Així que l’afany de SomAtents per refrescar la memòria sobre el que va ser la presó Reina Amàlia, antecessora de la Model que tant va de boca en boca, és meritori, per contracorrent.

David Vidal, un dels impulsors de SomAtents, ha tingut a bé fer-hi un cop d’ull i fer la crítica de la placa que té a punt l’ajuntament. «Una gran oportunitat desaprofitada». El col·lectiu es va oferir per col·laborar-hi, però ja va tenir una oportunitat d’intuir que aquesta vegada la memòria local tampoc estaria d’enhorabona quan, durant els treballs de reurbanització de la plaça, els arqueòlegs hi van trobar restes de l’antiga presó (hi van trobar una reixa, així, d’aperitiu) i el capatàs de les obres els feia anar de pressa perquè marxessin de seguida, més o menys com va passar al Born quan el 1991, per construir-hi un pàrquing subterrani, es va arrasar l’únic vestigi palpable dels 83 anys en què Barcelona va ser musulmana, al segle VIII. Aquí, Leonard, no hi ha pòstit.
  

'El garrot vil', l'execució d'Aniceto Peinador vista per Ramon Casas / CENTRE D'ART REINA SOFÍA

  Vidal explica que ja era hora de ser més ambiciosos. Per exemple, creu que no hauria interferit amb la disponibilitat de la nova plaça marcar al paviment el perímetre del que va ser aquella infame presó. Setmanes enrere, el contingut de l’exposició es va presentar als alumnes de l’Institut Milà i Fontanals, la façana principal del qual dona a la plaça. La matèria, d’entrada, ja tenia més ganxo que una partida multijugador de Call of duty, o sigui, que va captivar, però el clímax d’aquella sessió educativa va consistir a sortir al carrer i, amb cinta adhesiva vermella, marcar el perímetre del que va ser aquell centre penitenciari i d’execució pública. Un èxit, vaja, que a més a més va invitar a la reflexió no poques alumnes, perquè el focus de l’exposició de SomAtents apunta en especial a les dones i l’aluminosa solidesa dels seus drets al llarg de la història. Pels motius pels quals s’empresonava a la presó vella es condemna encara moltes dones al món. Això no va passar inadvertit en un institut d’un barri on tant pes té la immigració.

Aquella proposta, la d’assenyalar el perímetre de la presó al paviment, va caure, com dèiem, en sac foradat. Posar una fita al punt exacte en què es muntava el patíbul hauria sigut increïble, un riu-te de la topografia del terror de Berlín. Una llàstima, perquè SomAtents,
a la seva manera, pretenia encendre una metxa similar a la que al seu dia va encendre a Alemanya l’artista Gunter Demnig, que sense permís va començar a sembrar la ciutat amb petits cubs daurats davant de les finques d’on van ser trets a la força els jueus. En cada un va inscriure el nom d’aquelles víctimes del nazisme i el nom del camp de concentració on van morir.

El garrot vil era tot un espectacle que ha deixat notables cròniques periodístiques sobre les últimes hores de criminals de llegenda

La ‘Bella Dorita’

Amb més pressupost, amb la presó Reina Amàlia podria portar-se a terme –explica Laia Teruel, coautora del treball d’investigació de SomAtents– una exposició molt més ambiciosa, no només per exhibir la reixa i aprofundir amb textos de l’època en l’espectacle en què es van convertir les execucions (els pares hi portaven fins i tot els seus fills i, clatellot va, clatellot ve, els mostraven a què conduïa portar-se malament), sinó sobretot per conèixer la història d’aquelles dones que van complir condemna o presó preventiva allà, amb moltes de les quals Barcelona està en deute.

Hi són, per descomptat, aquelles el nom de les quals ha arribat a l’actualitat, una macedònia de personatges realment inconnexos, com Enriqueta Martí, d’àlies (sembla que immerescut) la vampiressa del Raval, que va morir precisament a la presó vella, i María Yáñez, aquesta amb un nom artístic que fins i tot li quedava curt, la Bella Dorita, que va passar un temps entre reixes per, és clar, escàndol públic. Però després hi ha les oblidades, dones literalment d’empenta, com Concha Pérez, empresonada per ser una anarquista d’acció, no de saló, que va compartir presó amb desenes d’altres dones quan aquell recinte era conegut, de broma, és clar, com la facultat del crim.

 Al final, tantes històries quedaran resumides en una inscripció de ni tan sols 30 línies. A veure quina sort corre. Els antecedents d’aquesta mena d’homenatges no conviden a l’optimisme. Al Gòtic hi ha una recòndita placeta, la de Manuel Ribé, que existeix perquè allà va caure una bomba el 1938, va enfonsar un edifici i van morir en l’enfonsament 16 persones. Té la seva placa, però no és fàcil de veure-la, perquè està a sota de les taules de la terrassa d’un bar. Memento. 

Una història de Ciris i Pals

Va ser l’escriptor, diplomàtic i aristòcrata Agustín de Foxá qui potser millor que ningú va resumir la història d’Espanya amb una frase que, a més, li encaixa com un guant a Barcelona. «A Espanya es va sempre darrere dels capellans: o amb un ciri o amb un pal». Seria, també, un bon prefaci per a la història de la presó del carrer de la Reina Amàlia, ja que la primera cosa que hi va haver allà va ser un convent per a dones penedides de pecats com la prostitució o l’abandonament de la llar conjugal. Es va aixecar el 1833 i va tenir una vida curta, dos anys, perquè va ser desamortitzat a la barcelonina, o sigui, en una crema de convents, i en el seu lloc es va erigir la presó. Ciri, pal, ciri, pal…, aquesta és la trajectòria del lloc fins que el 1939 els anarquistes hi van posar el punt final.

Era un lloc terrible. Insalubre. Abans de 1904 va arribar a tenir 1.500 reclusos, entre temibles delinqüents, dones, vells i nens, en un espai previst per a no més de 300 persones. En queden del lloc algunes fotos, però cap millor que l’oli de Ramon Casas sobre l’execució d’Aniceto Peinador, un criminal, sí, però també poeta, que fins i tot va deixar a les parets de la seva cel·la uns versos de comiat dedicats a una presa a qui estimava. «Si en la silenciosa noche, cuando corre puro ambiente, quejas de amor tu alma siente, con eco dulce y sonoro, es que digo: yo te adoro».

0 Comentaris
cargando