La tomba d'Ildefons Cerdà

Si van al cementiri de Montjuïc i busquen la plaça de l'Esperança, veuran que allà destaca una tomba peculiar, la de l'enginyer Ildefons Cerdà, pare de l'Eixample. La reconeixeran: la làpida és un tros de l'Eixample reproduït en marbre, amb les illes obertes, com van ser projectades. Cerdà va morir el 1876, però fins al 1971 no va arribar a Montjuïc. És una història complexa.

Va generar una tírria a vegades perversa d'alguns contemporanis seus. El relat que es va imposar sobre la seva figura la resumia així: el Govern central, des de Madrid, va imposar a Barcelona el seu pla per construir l'Eixample i va marginar el projecte guanyador en un concurs de l'Ajuntament barceloní, d'Antoni Rovira i Trias. Es va arribar a estendre el rumor que Cerdà no havia nascut a Catalunya i que era militar.

Per sort per a la memòria de l'enginyer, l'economista Fabià Estapé es va entestar a recuperar la seva obra i la seva persona, i fins i tot les seves restes, extraviades durant un segle. Estapé es va topar amb l'anomalia que només quedessin quatre còpies a Barcelona de la Teoría General de la Urbanización de Cerdà. No és estrany: l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, un dels seus detractors principals, pagava a llibreters amb l'ordre d'adquirir tot el que publiqués l'enginyer per cremar-ho a continuació. No va ser el seu únic hater significat: l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner va advertir que l'amplada dels carrers de l'Eixample provocaria corrents d'aire perillosos per a la salut i, com a protesta, va disposar els pavellons de l'Hospital de Sant Pau en sentit contrari al que Cerdà va donar als seus carrers.

Hereu inesperat

Nascut el 23 de desembre de 1815 al Mas Cerdà de Centelles, que la seva família posseïa des del segle XIV i que les seves filles van vendre a l'arruïnar-se, Cerdà va ser el tercer germà home d'una família acomodada. La mort del seu pare i dels seus dos germans grans el va convertir en l'hereu. Ja no havia de treballar per viure. A Madrid, va estudiar a l'Escola de Camins, Canals i Ports. Estapé subratlla a les seves memòries que era una carrera elitista: al llicenciar-se, els alumnes es convertien automàticament en funcionaris de l'Estat. Eren promocions de 10 persones per any, amb la qual cosa es coneixien bé. Això explica el suport que va obtenir per al seu projecte de l'Eixample, que comptava amb l'aprovació provisional del Govern quan Barcelona va demanar obrir-se a més possibilitats convocant un projecte.

L'enginyer de Camins i doctor en Urbanisme Francesc Magrinyà, comissari de dues exposicions sobre Cerdà, explica que la polèmica eternitzada és falsa. Que el Govern central tenia la competència sobre l'obra. I que el concurs es va acceptar per acontentar l'ajuntament. I sosté, contra el tòpic estès, que Cerdà, liberal, era el progrés, i els que van rebutjar el seu pla, la reacció. Cal recordar, per cert, que Cerdà va proclamar la República catalana –més federal que separatista– el 1873, com a president en funcions de la Diputació de Barcelona.

El guanyador del concurs, Rovira, avui té una estàtua a la plaça que porta el seu nom, a Gràcia. No hi ha nen que

passi per allà que no se li assegui al costat i li passi un braç per l'espatlla. És bonic. En contrast, vagin a la plaça de Cerdà: l'únic que un desitja allà és sortir-ne corrent abans que t'atropelli un cotxe. Magrinyà explica que un grup d'enginyers entre els quals es compta reclama que a la nova plaça de les Glòries hi hagi una reproducció del monument que Cerdà va arribar a tenir a la seva horrible plaça-autopista abans que fos reformada.

Esmeralda Cervantes

Notícies relacionades

Detinguts tres menors a Mataró per la brutal agressió a un adolescent

Glòries posa a prova la complicada convivència entre ciclistes i vianants

Cerdà va tenir quatre filles amb la seva dona, Clotilde Bosch, si bé la quarta la va aportar ella: no era de l'enginyer, que li va donar el seu cognom però la va desheretar. La petita no hauria necessitat aquesta herència: Clotilde Cerdà, avui més oblidada que el seu pare, va ser una nena prodigi, arpista de reconeixement internacional amb el nom d'Esmeralda Cervantes, que dona fe de les seves bones connexions: l'Esmeralda el va triar Victor Hugo, i el Cervantes, Alfons XII.

Amb Rosita, la seva única filla soltera, Cerdà va el 1876 a prendre les aigües a Caldes de Besaia, Santander, on mor. Es queda al cementiri de Barros, i en l'oblit, fins que Estapé fa traslladar les seves restes i les guarda en una capsa a casa seva durant un any. El 18 de desembre de 1971 és enterrat sota la làpida peculiar. Un últim revés: per un error després solucionat, s'inscriu malament l'any de naixement, 1816 en comptes de 1815.