CONVULSIÓ A LA 'CIUTAT VIUDA'

Barcelona: dos mesos sota els helicòpters

61 dies ininterromputs com a protagonista de l'actualitat internacional: aquesta és la trajectòria de Barcelona des de l'atemptat del 17-A

zentauroepp40488769 helicopteros171013201113

zentauroepp40488769 helicopteros171013201113 / FERRAN NADEU

6
Es llegeix en minuts
Carles Cols / Barcelona

A Barcelona, i és una llàstima, fa temps que se l'ha deixat d'anomenar poèticament la ciutat viuda, apel·latiu fantàstic que se suposa que es va posar a si mateixa quan Ferran I, que estava fins a la mateixa corona dels barcelonins, es va emportar la cort a Aragó. De la ciutat viuda se'n recordava encara Manuel Vázquez Montalbán en un article de l'any 2000, "viuda de sobirania política", deia, cosa que se suposa que imprimeix un caràcter molt concret, una cosa que, més molt que poc, s'ha comprovat aquests dos últims mesos. El rellotge d'aquest relat sobre Barcelona i la seva manera de ser es posa en marxa a les 16.50 hores del 17 d'agost passat. 13 persones moren aquel dia a la Rambla en un atemptat gihadista.

El sobrenom de ciutat viuda es va encunyar al segle XV, per presumir que era 'king free', "viuda de sobirania política", deia Vázquez Montalbán

Barcelona, sense ser capital com París, Londres, Berlín, Brussel·les o Estocolm, es va sumar aquell dia a la llista de blancs de l'Estat Islàmic. Aquetes altres ciutats són capitals, centres de decisió política. A Barcelona es dona per fet que se la va atacar (a més de per qüestions logístiques, com que la cèl·lula es va formar a Ripoll) pel seu caràcter icònic, per ser una ciutat turística en boca de tots, per l'efecte altaveu. L'atemptat va ser el 17 i no va ser fins al 21 que l'autor de la massacre va morir acorralat pels Mossos d’Esquadra. Van ser cinc dies d'incertesa, de l'assassí està lliure als noticiaris de tot el món i, no obstant, l'impacte d'aquella atrocitat es va circumscriure essencialment a les emocions col·lectives. Els barcelonins van exterioritzar el seu dolor, van redecorar la Rambla amb flors i peluixos. Van proclamar també que aquesta és una ciutat de pau, cosa que donaria per a una llarga discussió, perquè Barcelona ha sigut una de les ciutats més visitades per la violència al llarg de la seva història. El que vaser insòlit va s, no obstant, l'inapreciable impacte de l'atemptat en l'arbre del mannà, el turisme.

El 'lobby content'

El mes de juliol passat va ser estadísticament de rècord. El més turístic de la història en aquestes coordenades geogràfiques. 10,5 milions d'estrangers van visitar Espanya. Un de cada quatre d'aquess turistes va escollir Catalunya. Agost no va ser gaire diferent, 10,4 milions. Com dèiem, l'impacte de l'atemptat va ser mínim en aquest aspecte. Fantàstic per al 'lobby' del sector, al qual no treu el son que un terç dels barcelonins guanyin menys de 1.000 euros al mes. Si es tracta de menors de 30 anys, els 'menysdemileuristes' són el 68%. El ressò de l'atemptat perdurava en les portades de la premsa i, tot  això, l'economia local anava com sempre, més o menys com Vázquez Montalbán la va definir en aquell referit article de la ciutat viuda. "Avui és possible menjar molt bé a Barcelona si es té diners i gairebé no menjar si no se'n té".

Els atemptats a penes van danyar el mannà turístic, però el 26 d'agost va canviar el relat: sense fosa en negre el procés va agafar el relleu informatiu

La data en què el curs dels esdeveniments va canviar el pas va ser el 26 d'agost, un dissabte de manifestació convocada per repudiar la violència. Els barcelonins han anat sovint a convocatòries com aquesta. Per l'Iraq, per Ernest Lluch… Per a Felip VI, no obstant, va ser la seva primera 'mani'. No l'oblidarà ma. Això de ciutat viuda és sinònim com a mínim de poc monàrquica i, si cal, tan antirègia com anticlerical, o sigui, de sidral a la vista.

Així vaser. El 26 d'agost, com en una carrera de relleus, el testimoni de la tensió informativa va passar de l'atemptat al procés, perquè aquell dia el dol pels morts va ser trencat per crits contra el monarca i a favor de la independència. El relat de les portades va canviar, sense fosa en negre ni res, sense una pausa per recuperar l'alè, de cop. Elque hauria sigut corrent haura sigut un recés informatiu abans que s'aproximés l'anunciat Primer d'Octubre, el pretès 'independence day' del Govern.

Les dates posteriors són, com a tants agrada dir, històriques. Els dies 6 i 7 de setembre, el bloc sobiranista

Tant frenesí eclipsa els detalls. L'edifici en què els guàrdies civils van quedar tancats el 20 de setembre és d'estil vienès 'sezession'

del Parlament va fer el que mai havia fet en set anys de procés de hàmster, de dia de la marmota, de cinta de Moebius. Va fer un 'fosbury' a la Constitució, se la va saltar. L'Onze de Setembre es va celebrar la Diada. El 14, el Govern central va intervenir les arques de la Generalitat, unacosa molt gruixuda, però tan ràpid es desenvolupaven ja els esdeveniments que la notícia vaser un flaix fugaç. El 20 de juliol, la Guàrdia Civil va detenir alts càrrecs de la Generalitat i, en resposta, una multitud va retenir guàrdies civils al número 19-21 de la Rambla de Catalunya, com són les coses, un edifici modernista amb influències arquitectòniques de l'estil vienès 'sezession'.

Nu a Trafalgar Square

La Mercè va ser la calma abans de la tempesta final. El 26 de setembre, la fiscalia ordena precintar els col·legis electorals. El 28, els estudiants surten al carrer. L'1-O, el gran oxímoron, porres i urnes. Les imatges sorprenen més enllà de les fronteres. En això, Barcelona té una llarga tradició. El 1896, encara que només sigui per exposar un antecedent qualsevol, té lloc el brutal atemptat anarquista de la Processó de Corpus. Moren 12 persones. Les autoritats detenen més de 400 sospitosos habituals. S'obra amb desmesura, com en l'1-O. Entre els detinguts i apallissats a Montjuïc està, per exemple, Fernando Tarrida de Mármol, enginyer industrial i conegut intel·lectual anarquista. El seu cas és interessant per un detall que d'ell s'expica a 'Barcelona rebel', de l'editorial Debate. Excarcerat i prudentment exiliat, Tarrida va anar a Londres a denunciar la brutalitat del poder polític espanyol quan el seu blanc era Barcelona. No parlava anglès, així que va optar per treure's la camisa a Trafalgar Square i fer desmaiar la concurrència. Va ser un 'youtube avant la lettre'. La cosa va arribar a la Cambra dels comuns, que es va oferir a mediar.

L'oxímoron de l'1-O a Barcelona, porres i urnes, no és la primera vegada que preocupa el món.Hi ha el precedent de 1896, que va arribar a la Cambra dels comuns

Notícies relacionades

Aquests 61 dies que han transcorregut des dels atemptats del 17 d'agost s'haurien de tancar, en bona lògica cronològica, amb la fuga d'empreses, amb el despertar de l'unionisme el 8 d'octubre, i, és clar, amb el ple de dimarts passat, en què Catalunya va ser independent durant menys d'un minut. Però posats a elegir un dia simbòlic de la ciutat viuda, cap millor que el 3 d'octubre. ¿Per què? Per un detall que potser va passar inadvertit. Aquell dimarts es van omplir les places de mig Catalunya. A Vic, a Girona, a Lleida, a Reus... Van ser concentracions monocolors, 'indepes'. No va passar exactament el mateix a Barcelona. Aquell 3 d'octubre van prendre la Gran Via i el passeig de Gràcia els hereus actuals de la ciutat viuda, cadascú sota la seva bandera, si és que en té. Les tricolors republicanes van onejar al costat de les secessionistes, de les negre-i-vermelles cenatistes i de les descolorides comunistes del PSUC. A la nit, 39 dies després que el xiulessin a Barcelona, Felip VI va fer la seva molt borbònica al·locució televisada.

I ara, a esperar què passa aquest dilluns, potser el més històric dels dies històrics originats pel procés.