"Per a Franco les lesbianes no existíem"

Empar Pineda, (re)coneguda militant feminista i esquerrana, referent en les lluites antifranquistes i per les llibertats des de ben jove, va trigar molt a sortir de l’armari. Recorda que una vegada, a Madrid, ja en la trentena, després d’una xerrada a la qual va ser convidada per parlar com a feminista sobre l’encaix entre el lesbianisme i el feminisme, se li van acostar dues dones. «Escolta, a tu què et passa, amb aquest plumón que tens de lesbiana, i parlant del tema com si no hi tinguessis res a veure...», explica que li van dir. «I em vaig quedar pensant: ¡Quanta raó teniu», prossegueix. Fa 40 anys –la conversa amb Pineda es produeix amb motiu de l’aniversari de la primera manifestació LGTBI– ser lesbiana ni tan sols es plantejava com una possibilitat remota.

«Per a les autoritats franquistes les lesbianes simplement no existíem. No concebien que hi pogués haver sexe entre dues dones sense cap home pel mig. I aquesta negació, per a les lesbianes, va tenir conseqüències molt negatives. Perquè no hi havia referents. No sabíem com organitzar els nostres sentiments, la nostra forma de viure la nostra sexualitat. Això pot semblar una tonteria, però és molt important», reflexiona la veterana activista, que agraeix enormement a aquelles dues dones aquell comentari sincer. «Al cap d’un temps –continua–, me les vaig tornar a trobar i, amb elles, i amb altres, vam crear la coordinadora de gais i lesbianes de Madrid».

«Deixa’t de tonteries, tu ets una lesbiana com una casa», recorda també que li va dir una altra companya al reflexionar ella sobre les seves relacions d’amistat íntima amb les dones. «Quan una companya em va dir això, vaig sentir un gran alleujament. Posar nom al que sentia em va produir satisfacció», relata.

LA PRIMAVERA DE LES DONES

Nascuda a Hernani el 1944, Pineda va arribar a Barcelona amb la mort de Franco. Venia d’haver començat la carrera a Madrid, i l’havien expulsat de la universitat pel seu activisme polític. D’allà va passar a Salamanca, i a Oviedo, on va poder acabar Filologia Romànica. El primer gran moment que recorda a Barcelona va ser la celebració, el maig de 1976, de les Jornades Catalanes de les Dones. «Allò va ser un gran èxit. Pensa que en aquell moment estava penalitzat no només l’avortament, sinó també l’adulteri. Hi havia moltíssima feina a fer i teníem ganes de fer-la».

Notícies relacionades

"Pujàvem la Rambla cridant: 'Detrás de las ventanas hay lesbianas'"

Ser lesbiana el 1977

D’allà va néixer la coordinadora feminista de Catalunya, i un dels seus acords va ser donar suport a la FAGC per organitzar la manifestació de 1977 contra la llei de perillositat social, explica l’activista, que recorda moltíssimes dones, no només lesbianes, rere la pancarta de la coordinadora feminista.

L'ASSIGNATURA PENDENT

Tot i que, òbviament, la situació en aquests 40 anys ha millorat per a les lesbianes, a ulls de Pineda, la visibilització del col·lectiu segueix sent una gran assignatura pendent. «A les dones encara ens falta visibilitat. Les lesbianes hem d’aconseguir situar-nos. Ells són molt visibles. Nosaltres, encara no. Ja és fàcil veure homes gais en qualsevol àmbit, però dones lesbianes costa més. Això per a l’imaginari col·lectiu és un desastre», afegeix, optimista malgrat tot pels llavors impensables avanços legislatius, «sobretot a Catalunya». «Tot i que, com diu una amiga, una cosa és la llei i una altra cosa és la vida, caminar cada dia pel carrer», conclou. Per això segueixen, amb orgull, treballant.